Quan la carretera et parla

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Toni Broncano , El Montseny, 18 de gener de 2016 a les 10:34 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Foto: Toni Borncano


Passo moltes hores al volant. Massa. Des dels divuit que gairebé a tot arreu em desplaço en cotxe: a la universitat, a la feina, de vacances... Envejo amics i companys que van a la feina en bicicleta o simplement caminant. No fa gaire vaig sumar els quilòmetres que ja he recorregut en els sis cotxes que ja han passat per les meves mans. Ja portava més de quinze voltes al món.


Des de fa poc, però que la carretera em diu coses. A la seva manera, en la seva pròpia llengua, però em parla. Segurament ho havia fet sempre, però no l’escoltava. Tot va començar un dia d’estiu quan em van comentar que un oncle al que no veig des que era petit havia treballat de peó fa més de cinquanta anys asfaltant una carretera secundaria que agafo de tant en tant. Aquell dia, quan circulava pels aquells revolts i veia les fites amb els números dels quilòmetres gravats a la pedra se’m van aparèixer les imatges de joves adolescents emigrants en la primera època franquista a llocs on es construïen carreteres o pantans per deixant-se la pell per quatre duros. Aquella carretera va deixar de ser una simple extensió d’asfalt per convertir-se en les històries de suor i superació que hi havia darrere d’aquells mollons.

Després d’allò em parla sovint. Tanques de seguretat deformades, les marques de frenades que van d’esquerra a dreta de la calçada, una senyal tombada a causa d’un impacte, el ram de flors a la corba maleïda... Aquestes imatges em parlen m’expliquen històries pròpies del pitjor malson, de llàgrimes i de dolor.


També em parlen les cadires de platja de les rotondes dels polígons. Últimament s’han multiplicat. Es troben a les zones industrials i també a les sortides dels pobles. Algunes van equipades amb para-sol i són fàcilment visibles a plena llum del dia. Sovint estan ocupades per noies que semblen adolescents que estan assegudes esperant. Hi ha dies que hi passes però, i no hi són. Veus sols la cadira, buida, i llavors la carretera parla per dir-te que segurament són nenes provinents d’un altre país i que estan extorsionades per proxenetes. Em diu que estan obligades a treballar-se els homes veïns d’aquí que són capaços de pagar uns quants euros que les nenes han de donar als matons de torn perquè no les maltractin, a elles o a la seva família. Tot passa explícitament a plena llum del dia, amb vent o pluja, a quaranta graus o sota zero.  Tothom és conscient del que està passant darrere una cadira vella de l’encreuament o de la rotonda de la sortida del poble. I cada vegada és més habitual, més visible. Què fem?

 

Participació