Conte del Montseny entristit

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Albert Soriano , El Montseny, 25 de novembre de 2015 a les 14:11 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El Montseny nevat, des del Montnegre. Foto: Josep Maria Montaner


Aquell era un matí de tardor, el Senyor Montseny es va llevar d’hora, quasi bé com sempre, quan els primers raigs de sol li grataven el llom encara embolcallat per boires humides. Malauradament però, aquell matí no era com qualsevol altre, el Senyor Montseny se sentia trist, melangiós, el vent que cada matí li pentinava els cabells se’n va adonar de seguida, el coneixia bé, sabia perfectament que quan passava massa temps que ningú parlava d’ell amb el cor, quan no era capaç d’intuir els sentiments de tots aquells que hi quedaven per sota, es tornava com un nen petit esperant amanyacs, sense forces ni paciència per aguantar trons i llamps.


Ja amb claror de dia, el vent es va acostar per fer safareig amb la Senyora Tordera i li va confessar la tristor del Senyor Montseny, a la fi eren veïns i sempre s’ha dit que els veïns s’ajuden. La Tordera, que no li complaïa el tractament de senyora, va rumiar pausadament mentre el sol acaronava la seva pell d’aigua i els seus reflexos parpellejaven intermitentment, com les estrelles que s’encenen i s’apaguen en la foscor de la nit, però La Tordera no va saber que dir-li per ajudar, de fet, ja tenia prou feina a dur a les seves lleres les moltes andròmines que els qui caminen a dues potes llencen els caps de setmana. El vent cercant resposta es va acostar als arbres de la vall, per tal  d’espavilar-los s’hi va passejar pel damunt fent giravolts entremaliats, al voltant dels seus caps fins a agitar els seus cabells a munt i avall.

Els senyors i les senyores ocells, que reposaven damunt els arbres, van donar la benvinguda al seu amic vent, tot i que no sempre venia amb so de pau i que quan s’enfadava els espantava d’allò més i els feia caure les criatures a terra. Els plataners deien que potser els visitants quan arribaven a tocar les faldilles del Senyor Montseny estaven tan esgotats que no tenien esma d’expressar tot el que sentien, però ells els havien sentit lloar la bellesa del rostre angulós del Gran Senyor. Les fagedes en canvi, envejoses com sempre, ja coneixien el tarannà capriciós del Senyor Montseny, de les seves dèries que feia mils d’anys que suportaven en silenci, però es clar, eren súbdites del seu reialme i precisament el vent que era allà, era l’encarregat de fer-li arribar totes les veus, tots els crits i tots els murmuris que es produïen a la vall, aquell mateix vent que s’encarregava d’arrossegar les olors i que s’entretenia jugant amb les fulles que jeien endormiscades a terra quan arribava la tardor. Va parlar també amb els camins, els camins eren testimonis de les passes esbojarrades dels nens i nenes, de l’alegria dels pares, dels secrets ingenus i apassionats dels adolescents i també de l’assossec dels vells i així ho van fer saber al vent.


El vent conscient de tot allò, va aixecar amb força sorra i pedres dels camins, fulles i plomes d’arbres i ocells, esquitxades amb gotes d’aigua de la Tordera, fins a fer-les arribar fins als cims del Senyor Montseny, però tampoc n’hi va haver prou per aixecar-li l’ànim.

El vent entestat a recuperar l’alegria del seu Senyor es va acostar-se als pobles propers, entre les primeres cases que va creuar, va veure una finestra oberta, a dins hi va trobar un home gran, pintant un paisatge que li resultava familiar. Amb la saviesa que dona la natura, va intuir que aquell home de cabells grisos, a qui la seva dona, des de dins la casa, anomenava Ramon, era un home extraordinàriament sensible i considerat amb els que l’envoltaven.  Amb molta cura, disfressat de brisa s’hi va acostar i li va xiuxiuejar la situació a cau d’orella. En Ramon, que també es delectava a estones lliures escrivint textos i novel·la de ficció històrica, aquella mateixa tarda va trucar a un parell d’amics per fer-los una proposta,  crear un grup d’escriptors del Montseny. Primer, va reunir un parell d’amics, després en van ser cinc i més tard deu i fins i tot quinze, per tal d’organitzar-ho tot bé, donat que en Ramón era un home força meticulós i tossut amb les decisions que prenia, els va proposar fer un llibre per parlar del Montseny. El grup s’hi va abocar, no volien pas que el Senyor Montseny seguis amb aquell posat moix. En acabar, tot els membres del grup amb el llibre a les mans van pujar a visitar el Senyor Montseny, es van repartir pels diferents cims, uns a Les Agudes, altres al Turó de l’Home, altres al Matagalls... Allà, es van posar a llegir en veu alta cadascun dels relats que havien escrit, les paraules arribaven de tots els cantons de la serralada. A cada relat que acabava els núvols deixaven escapar un raig de sol sobre cada cim i cada turó, fins que finalment es va il·luminar per un igual tota la serralada i el Senyor Montseny va tornar a somriure satisfet, va encarregar-li al vent que li donés les gràcies al Ramon i a tots els components del grup abans que marxessin a casa. L’experiència van ser tant emocionant, que aquell grup d’escriptors es reunien sovint i fins i tot avui dia segueixen encapçalant projectes en homenatge al Montseny i tot el que l’envolta.


Aquest senzill conte es per agrair-los tanta il·lusió, tants sentiments fets paraules i tanta sensibilitat.

 

Participació