Les runes de Cal Salat

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Glòria Berbel , El Montseny, 19 d'octubre de 2015 a les 10:42 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 d'octubre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

La fàbrica de Cal Salat Foto: Mariano Pagès


Passo la mà per la gran porta de ferro, ara deslluïda i aspre pel rovell que li ha manllevat la majestuositat que va tenir en aquells temps. L’empenyo amb suavitat però el cadenat impedeix que l’obri per accedir-hi a l’interior.


-Ves a fer un tomb –li dic a l’Anna-. M’agradaria quedar-me una estona per aquí, em venen tants records...
-Però mare...

-Va, dona, que ja en tinc vuitanta-vuit! No corro el risc de ser violada...

L’Anna somriu. Sap que per a mi és important, que hi ha moments que no vull compartir amb ningú, que són meus, formen part de mi i de la meva aventura vital. Històries que han deixat la seva empremta en el meu cor i que d’una manera o altra han fet que jo sigui qui sóc ara. Amb les meves grandeses i també amb les meves febleses.


-Està bé. Et passo a recollir d’aquí a mitja hora.

Assenteixo amb el cap i la veig com entra al cotxe, tanca la porta i abans d’allunyar-se, com em dedica una última mirada. L’Anna és la meva única filla. Potser és la persona que sap més de mi, fins i tot més que el meu marit, l’home que va acompanyar el meu camí durant seixanta-tres anys. Però no ho sap tot. A l’Anna, com al Ciscu -que Déu el tingui en la Glòria-, tampoc li he donat la clau que obre els records més ben guardats de la meva memòria.

Els meus ulls aigualits s’entretenen en la façana, ara grisa i bruta i plena de pintades. Continuen al seu lloc les inicials de l’amo, l’E i la F d’Emili Flaquer, que presideixen l’entrada, dins d’uns cercles que les ressalten, tal i com es mereixia el patró. Miro les finestres enreixades, ara cegues per les rajoles que les tapen, i recordo quan els meus ulls cansats de mirar com el fil es convertia en trama, buscaven la claror que s’hi colava. Tenia vint anys quan vaig marxar empesa per les circumstàncies d’un destí que jo no vaig escollir. Només vint anys. Però en vaig passar sis treballant a la fàbrica de Cal Salat, com tothom l’anomenava. Primer fent d’aprenenta, al costat de la Maria, que em va ensenyar tot el que calia saber per ser una bona teixidora. Després ja cuidant-me del meu teler, disposant jo mateixa els fils a l’ordit, fent anar la llançadora d’un cantó a l’altre per fer aquells mars de llençols inacabables.

Torno a empènyer la porta principal altra vegada. La cadena em dóna una mica de marge i puc veure l’interior totalment envaït per les males herbes. No s’assembla gens a la sala on estaven totes les màquines de filar disposades en rengle, a banda i banda del passadís central, però a l’esquerra encara s’aguanta dreta la porta del despatx de l’escrivent. Encara el puc veure amb la seva cara pàl·lida i les ulleres rodones i brutes, defugint la mirada quan ens feia signar la fulla de la setmanada, amagant-se darrera la seva Underwood lluent.
Runes. Tot el que veig al voltant són runes. Algunes més senceres que les que sustenten les meves carns en aquests moments.

Retruny en el meu cap el so de la sirena que ens convidava a entrar a uns i a sortir a uns altres, segons el torn que ens hagués tocat. Torno a sentir la música que amarava els nostres cossos quan les hores es tornaven lentes i no volien avançar, llavors les nostres mans feien aquella coreografia tan perfecta, juntament amb les cames de totes les teixidores de la fàbrica que dansàvem juntes. Ens miràvem i ens somrèiem i sabíem que totes estàvem ballant la mateixa dansa al ritme dels lliços pujant i baixant, de les llançadores anant d’un cantó a l’altre, buscant el pas de les pues que avançaven i retornaven per compactar la trama. Moments de complicitat que després ens feien riure quan acusàvem a la fulaneta o a la menganeta de què ens havia trepitjat.

Miro la biga que jeu al terra de la banda dreta de la nau central. Si pogués entrar, si pogués comptar les passes que hi ha fins la porta principal, podria dir si allà era on hi havia el meu teler, el lloc des d’on cada dia teixia somnis impossibles. Buscava els seus ulls només arribar. I ell, el contramestre, l’home més guapo de la fàbrica, buscava els meus. Totes les fadrines parlaven en veu baixa i entre rialles de la sort que tenia la Maria, que era qui l’havia enxampat i s’hi havia casat feia poc més d’un any. Totes menys jo, que a les nits el somiava entre els llençols humits del desig, i maleïa la meva mala sort per haver d’estimar-lo en silenci i saber que mai el podria tenir. Torno a sentir el calfred que em recorria l’espinada quan sentia la seva mà acaronant el meu peu dissimuladament quan recollia un llapis que havia llençat expressament; el cor desbocat quan el seu braç fregava la meva esquena quan passava pel meu darrera; com se m’assecava la boca quan em preguntava si necessitava que el mosso em portés una altra caixa de fil. Puc sentir la cremor de les meves galtes, la tremolor de les meves cames quan aquell vespre, quan tothom ja marxava, em va fer quedar per mirar una peça de tela que potser s’hauria de retirar perquè no havia quedat prou bé. Les seves mans em van desfer el monyo i em va estarrufar el cabell que queia en cascada per la meva cintura, negre com la nit, ondulat com el mar per mi encara desconegut. Em va acaronar la cara i els seus dits van resseguir amb parsimònia els meus llavis. Una onada de plaer va envair tot el meu cos i un mareig, les ganes de fugir corrents i el meu cos que no responia a les ordres del meu cervell. Ves-te’n, fuig, corre, això no ha de passar! Però els somnis que es teixeixen des del cor, sovint es fan realitat. I el meu cos es va fondre amb el seu cos. Dos en un. Un en dos que en farien tres.
I avui que miro enrere, que grato en els meus records, penso en ell i en com l’embaràs va capgirar la meva vida. La fugida corre-cuita cap a Tarragona de tota la família, vora el mar, perquè ningú al poble s’assabentés de la desgràcia. Les humiliacions s’havien de desterrar ben lluny. El naixement de l’Anna, el meu tresor més preuat. I anys més tard, l’amor tranquil i pausat que em va regalar el Ciscu. Tendre i sincer. Generós i amable.

Però la passió, la meva passió, està aquí enterrada, sota aquella biga, entre les runes de Cal Salat.
              

 

Participació