Toni Serradesanferm: «El joc de Victus transmet l'angoixa del setge borbònic»

El granollerí explica tots els detalls del joc que adapta la celebrada novel·la de Sánchez Piñol

per Esteve Plantada, 26 de juliol de 2015 a les 09:43 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de juliol de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Toni Serradesanferm és el creador del joc de taula que adapta la novel·la «Victus» Foto: Esteve Plantada


Quan va aparèixer Victus (La Campana, 2012), l'impacte va ser extraordinari. Més enllà de la qualitat literària, de si la història enganxava, de si els personatges eren magnètics, vam quedar espaordits per la manera com la novel·la descrivia uns fets pràcticament desconeguts. Mai abans havíem vist el setge de Barcelona de 1714 d'aquella manera, tal com ens els explicava Albert Sánchez Piñol. Ara, gairebé tres anys després de la seva publicació, arriba a les botigues el joc de taula que adapta aquella història, aquell univers i aquells personatges, convertit ara en Victus - Barcelona 1714, "el joc on resistir és vèncer". On el setge continua, més real que mai.

 
El responsable de la curosa i detallada adaptació és Toni Serradesanferm (Granollers, 1970), un amant dels jocs de taula que ha vist com Devir, una de les editorials de referència mundial del sector, apostava per ell, amb confiança i amb recursos per fer el joc que havia somiat. Tot comença el febrer de 2013, quan la companyia contacta amb ell. La maquinària s’engega quan li expliquen el projecte i marquen unes línies mestres que el joc ha de seguir, tant sí com no: havia de ser un joc col·laboratiu ("és a dir, que no hi haguessin dos bàndols, i que tots els jugadors fossin catalans", detalla). Que, malgrat això, hi havia d’haver un guanyador. I, per últim, que no es podia canviar la història. No hi ha volta enrere, ni tan sols en el joc: els Borbons guanyen, es vulgui o no. "Barcelona ha de caure, però el que s’ha d’aconseguir és resistir fins l’Onze de Setembre".

El retrat d'un període històric desconegut
 

Abans de rebre l’encàrrec, però, Serradesanferm encara no havia llegit la novel·la. És molt curiós ­–i també simptomàtic– que un de les pocs llibres que havia devorat en els darrers temps, i en català, fos precisament de l’autor de Victus. "M’havia llegit La pell freda (La Campana) i m’havia agradat molt", comenta, satisfet per la coincidència. "A Devir em van dir que els donés una resposta un cop llegís el llibre, i els vaig demanar una setmana". En va tenir prou amb unes quantes pàgines. "Al cap de res els vaig trucar i vaig dir que sí, perquè el llibre m'estava encantat. No me l’havia llegit tot, ni tan sols havia arribat a la part del setge, però ja estava convençut".

 

El joc de taula, peça de col·leccionista Foto: Esteve Plantada

"Vaig descobrir un mon i un període històric totalment desconegut per a mi", tan desconegut com també ho era per bona part dels lectors, que el descobrien fascinats per la lectura. I, de la sorpresa inicial, sorgeix l'enlluernament per una història, èpica i meravellosa, que no deixava de ser una derrota sense pal·liatius. "Jo volia que els jugadors triessin la manera com havien de morir, volia que les cartes anessin en contra d’ells mateixos", explica el creador del joc. "Aquesta idea vaig trobar que representava molt el que era l’angoixa d’estar en un setge, sobretot la d’aquest setge tan terrible". I aquesta idea s’ha mantingut fins al final, immutable.
 
Del paper a la taula, conservant l'esperit d'una història única

El primer que va fer Serradesanferm va ser "trinxar" el llibre, "dividir-lo en trossets", tal com diu. "El joc va ser concebut, originàriament, com un «motor de cartes», i per això havia d’associar trossos del llibre a cada carta". Copiava frases i les afegia en un Excel, fent una tirallonga de conceptes. "Vaig arribar a tenir gairebé 600 trossos de llibre que podien ser una carta que representés successos del setge". I, a mesura que es van reduint les cartes –de 600 a 300–, anava pensant com introduir la mecànica, "i vas treballant en paral·lel, vas fent esbossos i idees, i dónes contingut a les cartes per tal que s’adaptin als esbossos".
 
La propera fase de la creació del joc és, potser, la més transcendent: quan es comença a treballar amb "l’equip de desenvolupament". A partir del setembre del 2013, tres persones posen a jugar al joc de Victus cada setmana, literalment. Són proves per comprovar si tot és a lloc. "Mentre fèiem partides, jo anava prenent notes del que havia anat bé o malament i preparava el joc per la següent setmana", com si fos part d'una cadena artesanal. Les primeres setmanes, però, pràcticament es llençava tot, i tot tornava a començar. "El primer mes va ser això. Per sort, després vas consolidant el gruix del joc, fins que acabes tocant molt poques coses".

La introducció del daus, un pas fonamental
 
La fase de consolidació de l’esquelet del joc va ser entre setembre i desembre de 2013. "En tot aquest procés, el que era important era veure que el joc no fos massa dur, si hi havia opcions d’aguantar o no, de si els conceptes eren útils, o no...". Així fins el desembre de 2013, quan es fa la primera partida amb gent que no era de l’equip de desenvolupament al festival DAU de Barcelona. "I va ser un èxit i un fracàs, alhora". L’èxit va ser que va passar amb molt bona nota les sensacions. "Però també van aflorar uns quants vicis de les regles que nosaltres ja no teníem detectats", confessa Serradesanferm. "Aquí és on apareixen els daus del joc", un pas fonamental. Devir hi va estar d’acord i es va simplificar la carrega estratègica dels jugadors en favor d'aquest nou element.

 

El joc adapta la cruesa i burtalitat del setge borbònic a la Barcelona de 1714 Foto: Esteve Plantada

"En tota aquesta fase de construcció", explica, "va haver-hi una prova molt bona amb uns War Gamers de l’Hospitalet". La prova va ser bona, justament perquè van intentar "trencar" el joc. "Hi havia un jugador que volia trobar el punt feble, el lloc per on era possible rebentar-ho tot i guanyar la partida fàcilment. Ho va intentar de totes les maneres, però no va poder". El joc ja no tenia fissures, i la fase de desenvolupament es tancava el desembre de 2013. És a partir de febrer del 2014 que comença la feina de Jordi Roca, el dissenyador gràfic, i de David Parcerisa, l’il·lustrador. "Dos complements de luxe que es van veure reforçats per Marià Pitarque i Marc Figueras, que han fet la correcció de català i la revisió d’estil".
 
Un joc per a qui li agrada jugar
 
"En aquest temps, m’he adonat que Victus és un joc per gent que li agrada jugar", diu Serradesanferm. De moment el "feedback" que té l’autor és molt bo, perquè la gent gaudeix molt l’experiència. "A mi, el que m’interessa és que la gent quan juga acaba fins als nassos dels Borbons!", comenta, satisfet. "El Joc transmet l’angoixa de l’atac borbònic, i jo volia això, exactament". Segons explica, quan jugues, la cosa sempre va a pitjor "i això és una sensació molt de setge, que, de fet, és el que transmet la novel·la de Sánchez Piñol".
 
Des del punt de vista tècnic, Victus és un joc cooperatiu, on els jugadors han de gestionar les tropes per aconseguir que la ciutat no es rendeixi abans d'hora. "Ara bé, des del punt de vista emocional, és el complement ideal per qui hagi llegit la novel·la, és el joc perfecte perquè algú entengui què suposa viure un setge". Serradesanferm es mostra satisfet de la feina feta, fruit de molt d’esforç i molt de temps. "Si amb el llibre ho veus, amb el joc ho vius", diu. El resultat: una experiència única, "perquè és la teva i prou, i tothom viu el joc de manera diferent". Un apassionant recorregut per la història, per una derrota i per les ganes de seguir resistint, malgrat tot.

El joc de Victus ha estat editat per Devir Foto: Devir

 

Participació