Faigs refugiats dins la verneda

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Josep Maria Panareda i Maravillas Boccio , El Montseny, 22 de juny de 2015 a les 16:40 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de juny de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Interior de la verneda d’Avencó. Foto: Josep M. Panareda


Fa uns dies ens van demanar fer el guiatge per a una excursió per a identificar els arbres de la vall d’Avencó en el marc dels actes de la 4ª Setmana de la Botànica organitzada per l’Ajuntament d’Aiguafreda. L’any passat ja ens ho van demanar per a la descoberta de la riquesa botànica de la riera de Martinet. Aleshores vàrem comentar que havíem trobat feia temps diversos peus de faig molt a la vora d’Aiguafreda i els organitzadors ens van respondre que “a veure si l’any vinent ens els ensenyes”.


I aquest 2015 ha tocat anar a veure els faigs propers a Aiguafreda. I no fou pas fàcil localitzar-los a finals de maig quan tenen les fulles ben desenvolupades i el verd foliar és semblant en tots els arbres de ribera. Fa més de 10 anys que els havíem vist a principi de novembre, quan les fulles del faig ja eren seques i encara no havien caigut a causa de tractar-se d’exemplars joves; aleshores els faigs són més fàcilment visibles enmig d’un bosc amb diversos arbres caducifolis. No hi havíem tornat des d’aleshores.

Una setmana abans de l’excursió col·lectiva hi vam anar per localitzar-los de nou i així poder garantir la descoberta per part del grup. Fa 10 anys els vam trobar gràcies a una petita pista que sortia de la pista general que ressegueix tot el fons de la vall de l’Avencó. La pista era curta però menava fins als fons de la riera, el que ens facilità l’accés i la troballa dels faigs. Ho diem en passat. Ara ni rastre d’aquesta petita pista.


Els qui heu caminat per la pista d’Avencó sabreu que en molts pocs indrets es pot observar la riera, a causa del bosc dens de ribera i que entre el bosc i la pista hi ha una franja infranquejable de bardissa amb esbarzers, aranyoners i arços blancs, que amb les nombroses punxes no permeten travessar-la, almenys que hom estigui disposat punxar-se i esgarrinxar-se. Un cop es passa la bardissa hi ha un marge vertical d’uns 5 metres d’alçària que mena directament al fons de la riera.

Al lloc on recordàvem haver vist els faigs vàrem travessar la bardissa i baixar fins a la riera talment com ho fan els senglars, i aviat en localitzàrem alguns peus. La sorpresa fou que els faigs d’un metre d’alçària de fa 10 anys ara en tenien més de cinc. Bé, la majoria ja havíem sucumbit, i només uns pocs havien sobreviscut; això sí, ben ufanosos.


Ja ben localitzats vam sortir amb el grup d’Aiguafreda, ara proveïts d’un bon dall; no tothom té vocació de senglar. I tots plegats vam poder comentar com aquests faigs havien arribat i crescut a cotes tan baixes i quin és el seu futur.

Però el que més sorprengué, a part de la presència del faig, fou l’ambient on vivia o, més ben dit, l’ambient on s’havia refugiat.

Es tractava d’una verneda densa i ben desenvolupada. La verneda d’Avencó és constituïda per dues rengleres de verns ran les vores del curs d’aigua. A partir de la línia de verns cap al vessant hi ha una vegetació densa molt variable en relació amb la distància i profunditat de l’aigua. Al costat dels verns, on l’aigua ja no és tan propera, hi ha avellaners, freixes i oms, i vessant amunt domina l’alzina.

Tothom es va meravellar del túnel que es formava entre les dues rengleres de verns. Hi ha la llera pedregosa de la riera per on es pot transitar saltironant de pedra en pedra i mirant de no posar un peu a l’aigua o caure-hi de cul, com algú del grup li va passar. A pocs metres d’alçada les branques de vern cobreixen totalment l’estrat arbori, de manera que el paisatge pren la forma d’un llarg túnel fosc per l’escassetat de llum que hi penetra malgrat que fora el bosc faci un sol intens.

I aquest ambient ombrívol és precisament la raó per la qual el faig hi pot subsistir, malgrat l’ambient exterior sigui clarament mediterrani amb estius ben secs. La qüestió és fins on i fins quan aquests faigs podran subsistir. Si un dia els verns són tallats, aquest faigs ja de mida mitjana no podran suportar la intensa insolació i l’ambient sec de l’aire, en especial si l’estiu és intensament sec. Semblantment succeirà quan els faigs assoleixin grans dimensions, en el cas que hi arribin. Aleshores patiran molt durant l’estiu, sobretot si són extremadament secs, i moriran.

Es tracta, doncs, de faigs aïllats de mida petita i mitjana que subsisteixen refugiats a l’ombra dels verns al fons de les valls on la humitat atmosfèrica sol ser relativament elevada. Els faigs hi han arribat en forma de llavor. Les fages, el fruit del faig, procedents dels vessants superiors de la Calma i del Matagalls a la capçalera dels afluents de la riera d’Avencó són arrossegades per l’aigua i resten atrapades o enganxades a les arrels, troncs i roques a les cotes inferiors, com en el cas comentat prop d’Aiguafreda.

El faig no és pas l’única planta montana que descendeix excepcionalment a cotes tan baixes. Prop d’Aiguafreda també hi ha tells, avellaners i grèvols. Però és a l’estrat herbaci on hi trobem les sorpreses més destacades. Encara més a prop d’Aiguafreda podem trobar amb certa abundància la canuguera, l’el·lèbor verd, la fiteuma d’espiga i herba de les encantades, entre altres; totes són herbes pròpies dels indrets montans humits.

El cas de la verneda d’Avencó com a refugi de plantes pròpies d’ambients més enlairats es repeteix en altres rieres del Montseny, com a la mateixa Tordera. Succeeix a les rieres de Vallfornès, Gualba, Breda i Arbúcies. A la Riera Major hi ha faigs força més enllà del Montseny.
 

 

Participació