Estimada mort

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny, convertit en un sentit homenatge a les víctimes de l'accident aeri als Alps

per Rut Fonoll , El Montseny, 6 d'abril de 2015 a les 08:55 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 d'abril de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

L’angúnia de la incertesa. Tres segons i l’ànima desballestada. Una broma de mal gust. L’asfixia de records inconnexos. La maldestra manera d’acostumar-nos a tot. El precipici d’un món desconegut. L’esperança del malson. Una mirada que cau al buit. L’homicidi indiscriminat absolt per la justícia. Tristesa valenta que ho emmudeix i ho apaga tot, fins arribar a la desídia, aniquilar-la, i tornar a començar...


I tu, vella coneguda, que creus que mitigues el dolor de l'abandonament atropellat i la solitud amb ignorants tenebres. No saps que et menteixes, ens esmentes i et falsifiques. Ningú pot obviar que la teva ocupació és ser una simple mostra sense càrrec, encara que després et donem tant de valor. L'aire que circula pels teus ossos sembla també de mentida, perquè no saps més que existir, ni parles, ni respires. I t’inventem, atemorits, com podem i ens deixes.
No ets, no escoltes, no pots sentir ni replicar entre excessos sagnants, però fidels a la vida intentem evitar solemnement l'inesgotable infinit del teu somriure, qualsevol cosa que ens acosti a tu. Però insisteixes.


Contínuament.

Com cridar-te, grapat de ràbia, que desordenes els torns de l’amor, la serenitat, l’amistat o la valentia? Si mai et rendeixes, ens rendiríem a tu, vella amiga, sense pensar a lluitar ni enganyar-te. Covarda matinera orfe d’un discurs consistent.


Ens rendiríem del poc que ens queda en la soledat que acata l'acceptada por a tenir tantes coses a robar-nos. Rendeix-te i ens rendirem. No ens vulguis més mal.

Trencada amb els ulls incerts i els llavis plens de tu des de fa tants anys, em fastigueja aquesta compra compulsiva de cossos, com si te n’anessis de rebaixes. Evadeixes les clàusules dels permisos de lloguer en carícies i estima, odio quan t’emportes algú com si anessis a preu fet. De vegades amb una suau discreció, d’altres amb una brillant delicadesa i falsa elegància i algunes, amb una posada en escena bruta i repugnant, que amaga el teu mig somrís com de victòria.

S'esvaeix la il·lusió, es trenca tot mentre tu et llueixes. ... Fum i pols, llàgrimes i res. Un onatge enrabiat, reprimits mots de llengua verinosa, alè, sospir, instant, silenci. Tants cristalls al terra de les famílies descalces.

Qui pogués convèncer-nos que no equivals a tristor i a silencis, qui pogués assegurar-nos que no fas tanta olor a tu, mort.

Els més afortunats no recordarem on és Barcelonnette d’aquí uns mesos, però per d’altres, el nom afrancesat de la ciutat més bonica del món s’acaba de convertir, ‘gràcies’ a tu, vella amiga, en el nom propi d’un infern que mai deixarà de cremar-nos l’estómac.

 

Participació