entrevista

Jordi Pagès: «Cal nomenar gestors que aportin a Granollers allò que es mereix»

Santi Montagud parla amb l'artista granollerí sobre pintura, art, poesia, paraules i equipaments culturals | «No crec en la funció creadora de l’artista», confessa

per Santi Montagud , Granollers, 19 de març de 2015 a les 10:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de març de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El pintor granollerí Jordi Pagès Foto: Jordi Pagès


Quan hom pensava que els 'Poetes Ferits' havien mort amb l’any 14, que Girona i Barcelona i Granollers i Cadaqués van tenir les seves nits fantàstiques de colors, de sons i de lletres, aleshores arriba el 15 i bolígrafs i pinzells desperten amb poetes nous i ferides obertes. I el caixer afrancesat que mai es farà vell, el que va canviar la paraula "sexagenari" per la de "sexalescència", el que es va reencarnar en artista, el savi, el nostre Llàtzer particular, s’alça de nou amb els quadres sota el braç i una estètica entre don Francisco de Goya y Lucientes i el Messies (deixeu que el poetes s’acostin a mi). El pintor remunta el vol i apareixen nous projectes per un 2015 que s’obre amb lletres noves, colors vells, amb amics tacats de pintura i de tinta, amb tertúlies de cafè i de copes de Priorat en aquell bar de la península blanca, blava i platejada, davant d’es Cucurucú, molt a prop d’aquell far solitari i esventat de cala Nans, refugi de pirates, de poetes i pintors.

 
– Qui és Jordi Pagès i quan comença a pintar?

 
– "És un noi sense importància col·lectiva; tot just és un individu." de L.F. Céline, es una cita que la vaig llegir, l’any 1968, a la primera pàgina de La Nàusea de Jean-Paul Sartre i sovint la recordo. Aquest any 1968 els meus pares van anar a Paris i en van portar un exemplar de la revista Cahiers du Cinéma i aquí va començar la meva formació espiritual i d’influència francesa. El 1969 vaig fer el primer viatge a Paris i em vaig enamorar de la ciutat, de la cultura francesa, de França i d’una francesa. Volia ser francès. Van ser uns dies meravellosos. Això em va marcar molt. Després , en tornar, la realitat era molt trista al nostre país. El dictador manava i censurava, i jo llegia el que no podíem llegir, veiem pel·lícules que no es podien veure i parlàvem una llengua perseguida. Aquest any volia anar a Paris a estudiar cinema però la meva mare va dir que no, i aquí es va acabar tot. Vaig anar a l’escola Massana i després a l’escola Eina, i aquí em vaig començar a interessar per la pintura, vaig fer la primera exposició (col·lectiva) a la sala d’exposicions de la Caixa de Sabadell que hi havia a la plaça dels Porcs. Però entre els artistes que exposàvem hi havia el Jordi Benito, i la sort –per a ell– va ser que va fer visita el crític d’art Cirici-Pellicer i va descobrir-lo i a mi en va ignorar, amb la qual cosa vaig decidir deixar de pintar durant uns anys. Després em van obligar a fer el servei militar i es va trencar tot: les meves aspiracions a ser artista, i vaig canviar de vida: em vaig casar,vaig anar a viure al camp i a treballar un banc. Al cap d’uns anys vaig anar a Belles Arts i davant el desastre universitari ho vaig deixar i vaig comentar a pintar a les tardes. Més de trenta cinc anys fent aixó i sense fer cap exposició. Començo a exposar l’estiu de l’any 2010, a Cadaqués, i tinc la sort, molta sort, de vendre tota l’exposició, uns vint-i-cinc quadres inspirats en un poema de Mallarmé: Toute Pensée émet un Coup de Dés. En el catàleg d’aquesta exposició el Vicenç Altaió escrivia: "Completament nu, damunt la pedra seca i negra paper en blanc, Jordi Pagès despulla de la pintura anècdota i tema. I amb la mà fa emergir del fons al pla de visió, l’escriptura que ve de les arts de l’ull nu. Tota una vida doble, secreta, de lector, un solitari inadaptat model de llibertat."

 
 
– Un pintor, un poeta, un músic, un llibre i una pel·lícula.

– M’agraden molt els pintors del renaixement: Leonardo da Vinci, Michelangelo, Raffaelo, Tiziano ,Giotto, Piero della Francesca, Sandro Botticelli, i després a Cy Twombly, Joan Miró, Francis Bacon, Tàpies, Paul Klee... Sóc lector diari de poesia, Joan Brossa, Paul Celan, Joan Vinyoli, Georg Trakl, Miquel Bauçà, Óssip Mandelstam, Walt Whitman, Gil de Biedma, Baudelaire i cent més... Escolto música des de l’any 1966. Amb l’enyorat amic Jaume Guix vam escoltar música a partir dels Rolling Stones, Jimi Hendrix, Jim Morrison, Janis Joplin, The Who, etc... sempre rock’n’roll i després Miles Davis i sobretot Frank Zappa. Els meus escriptors són Thomas Bernhard, E.M. Cioran, Miquel Bauçà, Michel Houllebecq, Georges Perec, Enrique Vila-Matas, Kafka, Gustave Flaubert... Pel·lícules moltes, moltíssimes però sempre em quedo amb A bout de souffle de Jean-Luc Godard. Godard és el meu preferit des de sempre.
 
– Defineix-me breument aquest tres llocs i diguem què signifiquen per a tu: Cadaqués, França i Granollers.
 
– Cadaqués: una illa, segons Josep Pla, on puc somiar, passejar, pintar, llegir, veure el mar, i sobretot conversar. França: On, encara avui, hi aniria a viure. M’encanta Paris, però també els petits pobles al voltant del canal del midi i que hi hagi un cafè per llegir el diari i xerrar. Granollers: l’any vinent en parlem...
 
– Què busques o què has trobat amb la pintura?
 
– No he buscat mai res amb la pintura, pintar és crear com altres coses de la vida. No crec en la funció creadora de l’artista. És un home com qualsevol altre, que la seva ocupació consisteix en fer coses, com un forner, o un lampista..El meu llibre de capçalera és Converses amb Marcel Duchamp de Pierre Cabanne. Duchamp diu que li interessa més la paraula art que artista. Art, que ve del sànscrit, significa “fer”. Tot el món fa coses, però els que ho fan sobre tela, amb un marc, es diuen artistes. Jo tinc necessitat de pintar, però a la vegada deixar de fer-ho. No sóc l’actiu de Picasso i produir tot el temps, però tampoc sóc l’inactiu de Duchamp i fer el menys possible, per posar dos exemples d’artistes.
 
– Quan comences un quadre, ja tens al cap com serà o improvises entre pinzellada i pinzellada?
 
– Abans de començar a pintar passo molt de temps pensant. I des de fa cert temps llegint poesia, que és la meva font d’inspiració. Un poema em pot suggerir una pinzellada i a partir d’aquí començo a crear. També miro molts llibres d’art i em fixo molt què fan altres pintors. Després sempre retallo diaris, revistes,llibres, etc.. i això em serveix per fer collage i anar transformant l’obra. És tot un procés llarg i em costa donar per acabat un quadre. Normalment els acabo cal·ligràficament amb paraules, versos, etc... del poeta que estic llegint i m’inspira.
 
– Perquè l’èxit de 'Poetes Ferits', és la barreja, és la pintura vestida de lletres, són les lletres de colors?
 
– La Pruden Panadès en el catàleg de 'Poetes Ferits' ho explica molt bé: "...En els treballs de Jordi Pagès, no hi ha encens ni velluts per als admirats poetes morts, els que no repliquen, no opinen, deixen fer i es deixen llegir. En veu alta, els seus poemes retrunyen, perquè són els únics ressuscitats que coneixem, els únics que continuen vivint en la biologia de les paraules. Els poetes vius opinen, llegeixen amb veu pròpia el que han escrit perquè algun dia, unes quantes paraules escoltades o llegides van deixar marca: d’esbarzer, d’eriçó de platja o de filats de guerra. N’hi ha d’altres envescats pel perfum de llorer..."
 
– Perdona que sigui tan ordinari, però vens la teva obra?
 
– Tinc la sort de poder exposar sovint. L’any passat vaig fer unes quinze exposicions. Els llocs són diversos i no estic lligat amb cap galerista, això fa que jo decideixo on exposar. La meva sorpresa ha estat que les meves pintures collage agraden a l’espectador i, fins i tot les compren!
 
– Com serà aquest any? Nous poetes, nous llocs?
 
– L’edició de l’any passat de 'Poetes Ferits' va constar de sis exposicions conjuntament amb els poetes recitant. Va ser tot un èxit. Aquest any volen seguir i farem una segona edició, però més curta i amb més poetes: exposarem a Barcelona, Igualada, Berga, Cadaqués i Granollers. Tot està per concretar però t’avanço els poetes que hi participen: Anna Vilà, Guim Valls, Ivette Nadal, Esteve Plantada, Núria Busquet, Dan Rimdyl, Santi Montagud, Maria-Antònia Massanet, Núria Pujolàs, Jaume C. Pons Alorda, Pau Riba, Zoë Valls, Albert Serra, Enric Casasses... El departament de Cultura de la Generalitat està molt interessat en 'Poetes Ferits', "com a producte", diuen, i volen fer una mena de tournée per tot els país fent exposicions i recitals de poesia. Estem en converses...
 
– El Museu de Granollers se’n sortirà?
 
– El Museu m’ha proposat de fer l’edició de 'Poetes Ferits' a finals d’aquest any. Estic treballant-hi i penso que pot ser molt interessant "ocupar" per unes setmanes aquest meravellós espai al bell mig de la ciutat i donar-li una activitat participativa i que s’ompli de pintura i poesia. El Museu de Granollers hem d’intentar plegats que sigui un lloc viscut i que el ciutadà hi participi i assisteixi habitualment com aquell que cada dia va a comprar roba, sabates, pa, etc.. al centre de la ciutat, la gent ha de comprar cultura. El Museu ha de donar vida i estar obert a iniciatives culturals de tot tipus. Cal nomenar un gestor sobradament preparat que coordini el Museu i la Fàbrica de les Arts, dos espais excel·lents per tal que puguin aportar a la nostra dissortada, trista, franquiciada ciutat allò que es mereix.
 
– I ja per acabar, explica’ns: què fas ara?
 
– Res. Esperar. Espero que obrin el Mut a Cadaqués, el meu bar preferit, per xerrar i mirar el mar. També espero que obrin el bar del Museu de Granollers, que està al soterrani, i poder començar una nova etapa on la gent pugui fer tertúlia i sortir de casa, oblidar per unes hores les xarxes socials i relacionar-se com abans, al voltant d’una taula, prenent un cafè, i gaudint de les exposicions, de les presentacions, dels debats. I que consti que no sóc nostàlgic, però quan veig fotos d’en Josep Pla al voltant d’una taula, bevent whisky i fumant, cony!, em dóna enveja...
 
Moi aussi, Jordi, et merci, merci beaucoup.
 

Jordi Pagès, amb Nú Miret i Vicenç Altaió, en la presentació del Gos Geomètric. Foto: J.P.


 

 

Participació