David Carabén: «Si tingués les coses clares, no faria cançons»

El grup català Mishima ha presentat aquest divendres 'L'ànsia que cura', el seu darrer disc, en un concert a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers

per Esteve Plantada, Granollers, 6 de febrer de 2015 a les 13:32 |
David Carabén, líder de Mishima, presenta 'L'ànsia que cura' a Granollers | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Mishima actua aquest divendres a Granollers, en un dels concerts més esperats del primer trimestre de programació al Teatre Auditori. Després de set discos editats, David Carabén torna a Granollers per mostrar les noves cançons a un públic fidel i entusiasta, disposat a sacsejar emocions i idees. Amb L’ànsia que cura (2014), Mishima segueix amb la seva brillant –i mesurada– evolució musical, i continua poetitzant sobre les confrontacions que són pròpies en tota manifestació artística i col·lectiva. El disc comença, precisament, amb La brisa, una peça que recorda el pols vibrant entre desig i prohibició de Qui n’ha begut. "En certa manera, el mètode és el mateix, igual que a Tot torna a començar”. Explica que aquest arriba quan tens clar què vols definir o escriure i això encara no té nom. "Saps que existeix, que és una força, una realitat que condiciona la vida, que ho trobes en experiències molt diferents". A Qui n’ha begut, es tracta de la relació entre el que desitges perquè et fa feliç, però que també t’esclavitza. Una força poderosa que és en el vi, en la música, en l’amor, també en la droga. "Però, quin nom li posem?".

Amb la cançó que obre L'ànsia que cura, però, Carabén planteja un cas una mica diferent, ja que intenta esbrinar com ens relacionem amb el sistema i amb la societat, com ens adaptem al canvi. "Som en una economia de mercat, en el capitalisme, i la pregunta és què ens atrau cap a ell i què ens genera animadversió". La idea que sobrevola cada cançó és el motor que mou un mecanisme ple de connexions i de troballes. "Sovint no sé què vull descriure, però sempre intento aportar imatges i metàfores, provar de capturar alguna cosa". Amb tot, com a lletrista, Carabén intenta no prendre mai partit, només descriure. "El que m’interessa d’una cançó és mostrar les meves contradiccions, no donar solucions", confessa. "Si tingues clares les coses no faria cançons, seria polític o professor. M’agrada manipular la forma per adonar-me de que poc em conec a mi mateix, i de com puc ser de contradictori".

 
La consolidació de la maduresa creativa
 

La gran recerca del disc, la idea que es persegueix i que es vol disseccionar, és la idea del paradís. De nou, en contrast. Del desesper de Lampedusa a la imatge de postal, de la infantesa explosiva a la innocència perduda. Precisament, a la portada del disc hi apareixen unes flors marcides, un d'aquells paradisos perduts que arrosseguem amb nosaltres. "La infantesa, entesa com la millor època de la teva vida, es marceix. Però també l’has viscut". A la cançó El paradís (on "no hi ha amor") el focus és posat en el món on vivim. Les cròniques del present ho diuen: som al millor dels mons possibles, a l’era que més fam ha solucionat, on hi ha més pau: un paradís terrenal. "M'interessa veure quines contradiccions té aquesta màxima, on hi cap la meva ànima i com em relaciono jo amb tot això". A Mentre floreixen les flors, Carabén encara va més enllà. "És una cançó que havia d’escriure, perquè el dia de la tragèdia de Lampedusa es van trobar aquestes dues visions del paradís: la dels occidentals que anem a buscar platges desconegudes i una illa exòtica, i la dels emigrants que van a buscar feina, l’oportunitat, i que fugen de dictadures i de misèria i de gana". Per això, quan li diuen que és un lletrista escapista, no hi està gens d’acord: "les meves lletres sempre tenen un component social".


L’ànsia que cura ha estat gravat a França, després de tres discos amb la producció Paco Loco, gravats a l’estudi que té a El Puerto de Santa María. El nou disc mostra un accent més subtil en la presència de pianos i teclats, amb subterfugis ambientals més mesurats i amb un vestit molt més cru. El canvi de producció hi ha tingut un pes important, esdevenint un nou pas lògic a la carrera de Mishima. "Treballar amb en Paco ens ha unit com a banda i ens ha fet més bons", afirma. Però el canvi era el que tocava fer: "quan gravàvem L’amor feliç ell mateix ens ho va dir: ja no sé que mes ensenyar-vos". Les cançons de L’ànsia que cura han estat enregistrades a prop de la vall del Loira, al mateix estudi on ha gravat gent com Anna Calvi, The Last Shadow Puppets o The Wedding Present. "Volíem retrobar el cangueli, allò que fa que el grup es quadri, que et treballis els assaigs previs, que t’hagis de guanyar el respecte de gent a qui no coneixes". Un indicatiu innegable de la maduresa de la banda, que va més enllà de fer bones cançons o trobar bons arranjaments. "Hi ha una intencionalitat artística en el tractament del so i forma part de la teva feina ocupar-te d’això".

La cultura, mostra lúdica d'un interès per la vida

Artísticament, el grup sempre ha sabut que corria una carrera de fons, i l'ha ajudat tenir uns referents que l’enriquissin i el fessin evolucionar per poder construir un imaginari propi i lluminós. "Vaig començar a estudiar dret perquè no sabia què fer. Em vaig agobiar tant, que em passava el dia a la Filmoteca. El meu accés a la cultura va ser a través del cine, vaig empassar-me Griffith, Murnau, Fritz Lang, Buñuel, i els clàssics del cinema mut". De fet, Carabén va començar escrivint critica de cine, fent anàlisi de pel·lícules, i treballant a BTV, on feia de periodista cultural. "Vaig tenir la sort de poder entrevistar Wim Wenders, Woody Allen, els Tindersticks o Divene Comedy", tot un privilegi que ha acabat empeltant. "Si tens gust i t’agrada, acabes llegint més del compte. I per fer els discs m’agrada documentar-me, tenir la necessitat de llegir sobre el tema. En el fons, es l’interès per la vida, interessar-se per les coses, aprofundir sobre els temes. En el cas del disc, el 'paradís' és una excusa per parlar de moltes coses i per començar a llegir i a veure moltes coses a traves d’aquest prisma". Per fer L’amor feliç, dedicat a l’origen de la cançó popular i a l’amor romàntic, Carabén també va haver de llegir molt sobre el tema, "bàsicament literatura del segle XXII i XIII i també De la primavera al paraíso, de Jaume Vallcorba. Això li va servir per aquell disc, però també li va obrir la curiositat pel paradís. "En el fons, és agafar-te una excusa per seguir llegint i passar-t’ho bé". 
 
Amb cançons que duren poc més de tres minuts, més crues i depurades que mai, el grup oferirà al Teatre Auditori de Granollers el seu pop madur, polièdric i precís, que sempre va al moll de l’os. Un concert que intentarà sorprendre i captivar. "De cada gira, tenim dos o tres formats: un més pensat per a teatres, d’altres per a festes majors i un altre per sales", grosso modo, diu. "Ens adaptem, però, a cada lloc segons necessitats". La gira de sales de teatre la van presentar a l’Auditori de Girona, a l’Strenes i, amb el rodatge, ha anat creixent. "Tenim un apartat acústic, amb violinista i trompetista, i hem anat afegint noves cançons, i noves maneres d’arranjar els temes". I quin creu que és l’èxit de Mishima? La resposta, clara: "haver anat fent i tenir set discos. Però, sobretot, haver compartit amb la meva banda moments collonuts, de pur plaer. I també haver-ho compartit amb el públic, que les cançons que feies acabin significant coses a la gent. Això es brutal". Com explica a El corredor, "un privilegi que em seguiu fent costat". I un privilegi poder tenir una escena amb referents com David Carabén.
 

David Carabén Foto: Esteve Plantada

 

Participació