Rebre, recollir i repartir

CRÒNICA del tercer concert de Tastautors, amb Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra i Pere Figueres

per Joan Gener Barbany, Cardedeu | 2 de febrer de 2015 a les 09:10 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Tercer concert de Tastautors, amb Miquel Gil i Pep Gimeno. Foto: Duna Vilà


El lloc és la gent. El territori són les persones. La cultura som nosaltres. "La música no té fronteres, no hi entén d'això... neix, viatja i es transforma si les persones en tenen ganes", va dir Miquel Gil per explicar el que fa i comparteix amb Pep Gimeno Botifarra a "Nus": recollir allò sembrat i repartir-ho entre la gent. I combinen didàctica -cosa de Miquel Gil- amb plaer irreverent -accents de Botifarra-. Combinació perfecte. Educació popular de debò. Accés -això si i així si- a la nostra cultura. Concretament, la del sud que també som. Ho van mostrar i fer el divendres 30 de gener a la darrera nit d'aquest Tastautors que és nostradisme alegre i constant. A l'escenari els valencians van oferir una classe magistral de passió per a la música tradicional, que és aquella que existeix per transmissió oral. I és que al País Valencià -no a la "Comunidad"- en saben, i molt, d'això.


A partir de tres sistemes, l'Europeu, el Genèric i l'Andalusí i les seves diverses i múltiples branques: Romanços, Jotes, Boleros, Seguidilles, Afandangats, Cant Lliure, Cant de batre o Cant de Treball. Si Botifarra s'ha dedicat a voltar per recollir lletres, cançons, "cuentos" i frases fetes que diu la gent gran, Gil ha investigat les músiques que ens venen d'arrel. I gaudint, amb una sola guitarra i panderos i castanyetes, van fer gaudir al nombrós públic assistent. Abans Pere Figueres, insistent persistent català del Nord que també som, ens va recordar que tot i la frontera imposada ha pogut resseguir a Ovidi Montllor. I emocionat, va reivindicar a Joan Pau Giné i al poeta Josep Sebastià Pons, per dir que si, que més enllà del Principat també n'hi ha que volen ser.

I que ningú s'equivoqui, ni un sol segon d'exaltacions patriòtiques o fronteres mentals, ni un sol moment de nacionalisme uniforme i uniformitzant. Aquella fou una nit dels de sota, una nit dedicada a les classes populars i a la cultura de base. Perquè un poble és el que sap viure en la pròpia llengua però no fa cap lleig si en troba d'altres. Què la millor tradició cultural és la que, sense perdre l'arrel, sap rebre melodies i sons d'altres indrets. Que no hi ha millor manera de viure que saber ajuntar-se amb l'altre per seguir essent d'un lloc, d'una gent.

 

"El lloc és la gent", comença la crònica. Foto: Duna Vilà

 

Participació