Nits de bona música

CRÒNICA del concert de Pau Vallvé d'aquest dissabte al Teatre de Ponent de Granollers

per Joan Gener Barbany, Teatre de Ponent | 28 d'octubre de 2014 a les 18:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 d'octubre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'Arcada Koncerts és una promotora independent que fa anys que fa i desfà coses. L'última novetat que presenta és la col·laboració permanent amb el Teatre de Ponent convertint-lo en sala de concerts. Si fa uns dies s'hi feia el "Festival Fusiònica", el passat dissabte 25 d'octubre Pau Vallvé inaugurava la temporada del cicle "Dràstik".

El tercer disc –autoeditat i autofabricat– Pels dies bons, pot ben bé ser la consagració de l'aposta personal i intransferible d'aquest músic inquiet, hiperactiu en d'altres temps, ara més reflexiu. Per sobre de tot, Pau Vallvé és un compositor que li agrada investigar en l'execució d'un pop contemporani que segueix l'estela de grups com Radiohead, dels quals en va versionar Give Up The Ghost. Tenyit de folk, viu en respirs i evasions introspectives (“Que es fonguin els ploms”), melancòliques (“Un gran riu de fang”) i un punt antisocials (“17820”). Però també sap trobar camins que converteix en curses expansives que s'acosten a l'èpica emocional (“En càmera lenta” o “Aquesta és pels dies bons” ). Acompanyat per la destresa impecable i creixent de Jordi Casadesús –és capaç de tocar el baix mentre amb els peus fa anar un teclat– i del nou fitxatge Victor Garcia -sincopat i contundent a la bateria- va recuperar “Ni tu ni jo” d'Estanislau Verdet amb picada d'ullet a “Willy Fox”. Vallvé cuida un públic que li és fidel i ho fa explicant els girs vitals i musicals alhora que no evita certa (auto)paròdia sobre el món de la música –va invocar els esperits de Manel, Russian Red i Santi Balmes– i no estalvia alguna crítica al moment polític actual –comparant els bisos d'un concert amb Convergència i Unió–.


A l'inici deia consagració, i no em referia a un punt de vista estrictament comercial (cosa complexa) ni de reconeixement de la crítica (ja assolida). Ho deia pensant en la línia de continuïtat marcada en els darrers anys. Una línia que si no trenca ell mateix -ho va fer amb Verdet- hauria de contribuir a ampliar públic mentre reafirma l'aposta creativa investigant-ne els matisos.

 

Participació