Merino, l'art de viure l'art

El Centre Cultural de Granollers, de la mà del Cineclub de l'AC, projecta 'Blau Merino' de Carles Riobó | El documental mostra un artista i una generació que van viure una eclosió cultural i política de llibertat i democràcia durant els últims anys del franquisme i els inicis de la transició

per Joan Gener Barbany, Centre Cultural de Granollers | 9 d'octubre de 2014 a les 15:42 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'octubre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Paco Merino, retratat per Jordi Ribó Foto: Jordi Ribó


Dins els Dimarts Singulars del Cineclub de l'AC, aquest darrer dimarts dia 7 d'octubre, tenia lloc la projecció de Blau Merino, un projecte impulsat a través del micromecenatge pel Grup Pro Art Paco Merino i dirigida per Carles Riobó i que també ha comptat amb la col·laboració de l'Arxiu i el Museu de Granollers, VOTV, Granollers Audiovisual i Roca Umbert.


El mateix Riobó va explicar que a l'hora de definir la gènesi del documental, ràpidament van pensar en evocar les converses en bars com La Cantonada, el Beria o el Mirallet, on Merino i d'altres joves dels anys 70 passaven hores i hores xerrant -uns quants cops fins la matindada- tant d'art com de política i la vida.

Nascut en una família rural de Ribera del Fresno, Merino de seguida va mostrar-se com un nen inquiet i amb preocupacions que desbordaven la vida al camp i una cultura tradicional i conservadora. S'havia instal·lat a Menorca quan va rebre una carta que l'informava de la 1a Mostra d'Art en Homenatge a Joan Miró -organitzada pel contradictori CIT-. Va decidir venir a Granollers per participar-hi i s'hi va quedar. Ràpidament, va connectar amb una generació que, a través de múltiples accions i iniciatives, vivia una eclosió cultural i política que anhelava llibertat i democràcia durant els últims anys del franquisme i els inicis de la transacció democràtica.


Un artista que volia trencar amb el passat

Precisament, algunes d'aquestes persones, de les més properes, són les que el documental situa com a co-protagonistes. Al voltant d'una taula, entre cafés, dibuixos i fotos, dins una de les fàbriques de Roca Umbert, Julià Farràs, Glòria Font, Kiku Mena, Josep Lluís Navarro, Maria Permanyer, Francesc Requena, Frederic Rofa, Pep Rubio, Mari Valero i Rosa Viñallonga en van desglossant la personalitat amb paraules que tenen força per si soles: “activista”, “dinamitzador social”,  “provocador”, “amb molt magnestisme”, “sociable”, “acollidor”, “curiós”, “contracultural” “outsider”, “bohemi”, “llibertàri”, “crític” o “virulent quan s'hi posava”.


Merino va ser un dels personatges d'un paisatge granollerí que buscava trencar amb el passat i inventar noves formes de ser i viure. En el seu cas, essent autodidacte i defugint la institucionalització comercial, vivint de i per a l'art i sempre a la contra d'allò establert i de l'autocompleança. Amb una obra extensa -sovint poc reconeguda- on l'experimentació d'estils, tècniques i suports ben diversos van ser una constant...fins i tot, intentant guanyar temps a una mort massa prematura. Però Merino també va col·laborar com escenògraf d'una companyia de teatre al carrer, fent de tallerista amb infants d'escoles de la ciutat o dissenyant aparadors per a “La Gralla”.

Com a firmes per la posteritat ultralocal, tres frases seves:

“Què és la Cultura? Ara mateix un Ministeri amb molta paperessa per fer veure que les persones són cultes”

“L'art és allò que surt per instint, sinó és un plagi de la realitat”

“Granollers és una ciutat amb menopausia”

 

Una imatge d'arxiu de Paco Merino.

 

Participació