Granollers, 1710-1714: quan tot canvià per sempre

Granollers a la Guerra de Successió. D’un àpat reial a la plaça de la Porxada a un acte heroic final en la caiguda de Barcelona, la contesa dinàstica que va delmar Catalunya té en la capital vallesana episodis nacionals d’una guerra

per Diego Sola, Granollers, 11 de setembre de 2014 a les 09:50 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de setembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Granollers, ciutat emmurallada al mig del Vallès. Detall d’un mapa francès de 1698. Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya

Dijous de mercat. La Felipa surt apressada de la llotja de la Porxada. Acaba de discutir abraonadament amb el fariner per dues lliures de farina. «No et daré res fins que em paguis els dos barrils de farina que us heu endut a primera hora!», li ha etzibat el venedor. «Això demana-li al Consell de la Vila, que és qui paga la festa!». «Paga’m els barrils i et donaré les dues lliures que em demanes», insisteix, murri, l’home. «Per caritat, són pels mossos de la casa, que mengin almenys una mica de pa, si us plau...», ha respost la Felipa. «Dona: amb tot el que us en sobrarà, bé s’atiparan!». La cuinera remuga una maledicció inaudible i torna als baixos del palau dels Perpinyà-Masferrer, a l’est de la plaça del mercat. Arrambada a la porta que mena l’accés a les cuines reposa tranquil·la la senyora Maria Rosa Santpere, convertida en primera dama de la casa per defunció de la seva sogra, l’esposa de l’Anton Grat de Perpinyà, un jurista d’origen gironí amb una brillant carrera política com a exdiputat de la Generalitat i defensor de Barcelona contra Felip V el 1706. «Vostra mercè: com ens en sortirem d’aquesta?», pregunta amb humilitat fingida la Felipa. «Dona: no vull laments! Que no es digui que a can Masferrer no som capaços de rebre amb la pompa que mereix el rei nostre senyor!!», crida amb veu aguda la mestressa de la casa. «Sí misenyora», respon mecànicament la cuinera, que acumula molts anys d’experiència en aquell casal. Però no calla: «D’això... Els nous mossos de cuina estan fent malbé les olles». «Prou, Filipa!», salta la dama mentre uns homes carregats de tapissos enrotllats passen frec a frec d’elles, camí de la planta noble per guarnir els salons, «calla i ajuda’ls o ves-te’n per no tornar mai més. Avui aquesta no és la teva cuina. Com tampoc no és casa nostra. Avui és la casa del rei!».


L’hivern de 1710 és gris i penós al Vallès com arreu de Catalunya. Els anys de guerra comencen a pesar molt en una població que veu limitat l’abastiment de menjar amb l’abandonament de terres i els saqueigs i constants cremes de viles i conreus. Però Granollers s’ha de guarnir a corre-cuita, només per un dia, per rebre el rei que intenta coronar-se sobirà de totes les Espanyes. Davant de la Porxada, en el millor palau de la vila, amb les millors viandes. Carles III a Granollers. Granollers enmig de la Guerra de Successió.

Una disputa successòria convertida en guerra europea

El dia de Tots Sants de 1700 Carles II va sospirar per darrera vegada. La mort del darrer rei de la Casa d’Àustria a Espanya obria una etapa d’insospitades reaccions en el tauler de la geopolítica europea, desembocant en una llarga Guerra de Successió (1702-1714). En el seu testament, discernit al llarg dels anys i sempre a redós dels nombrosos intents d’engendrar un hereu propi, Carles –anomenat l’Embruixat– va proclamar Felip, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, nou rei d’Espanya. Anglaterra i Àustria temien aquest moment: els Borbons regnant alhora a França i a Espanya, concentrant el major poder del seu temps. Felip V va fer la seva gira catalana i va ser rebut amb tímid entusiasme per la població. Granollers va participar a les Corts que van jurar-lo com a nou comte de Barcelona, el 1701. Com a contrapartida, el nou rei va jurar les Constitucions i drets de Catalunya. Aparentment, tot estava en el seu lloc, però les elits polítiques del país temien un procés de centralització del poder inspirat per l’avi del nou rei, el totpoderós Rei Sol de Versalles. Aquesta temença va obrir un procés de decantació de molts sectors cap a un poderós pretendent al tron d’Espanya: Carles d’Àustria, arxiduc i fill de l’emperador Leopold, de la mateixa dinastia que havia regnat als territoris hispànics fins la mort del dissortat i estèril Carles II. Les potències contràries als Borbons van aliar-se i van decidir que l’arxiduc Carles hauria de regnar com a Carles III d’Espanya. El 1705 els catalans, instigats pels anglesos al Pacte de Gènova, acceptaren l’entrada dels exèrcits austriacistes a Catalunya a canvi d’una total protecció i defensa de les llibertats catalanes. El 7 de novembre d’aquell any l’arxiduc Carles va jurar a Barcelona, davant dels síndics de la vila de Granollers que també li van retre homenatge i fidelitat, les lleis del país, sent proclamat comte de Barcelona: el rei dels catalans.


Granollers i l’austriacisme circumstancial

Com ha estudiat Jaume Dantí a través de les deliberacions i debats del consell de la vila de Granollers (J. Dantí, «Els Perpinyà, austriacistes granollerins», Vallesos. Gent, terra i patrimoni, 2, 2001), la postura que va prendre la capital vallesana a favor de Carles no va ser una adhesió políticament incondicional sinó més aviat fruit de la conjuntura. Catalunya, com València, Aragó i Mallorca, juraren fidelitat a Carles per por al centralisme borbònic i davant les enlluernadores promeses de les potències aliades. Les corts d’aquests regnes havien jurat abans Felip i després Carles. La vila de Granollers va jurar també els dos reis. Ningú no volia perdre i tothom volia preservar els seus drets i privilegis. S’havia apostat pel cavall guanyador?

El rei a taula. El 30 de gener de 1710 l’arxiduc Carles, Carles III de Catalunya, va fer parada a Granollers, sopant a Can Perpinyà-Masferrer i instal·lant-s’hi fins l’endemà. Foto: Wikimedia Commons

Granollers va fer tot el possible perquè el seu cavall ho fos, de guanyador. Els ministres del nou rei i la Generalitat reclamaven constantment homes i diners a les ciutats reials: s’havia de guanyar una guerra. El consistori granollerí mai no es va negar a satisfer cap demanda. I acomplir-les era, precisament, un repte cada vegada més difícil en un territori delmat per la guerra. Per la seva banda, el bàndol borbònic no era pas feble. L’entrada de tropes franceses pel corredor natural del Vallès es produïa constantment en els nombrosos intents per conquerir Barcelona, en va.

Pobresa diària, riquesa cortesana

La delicada situació que vivia el conjunt de la població granollerina, però, no comprometia la necessària etiqueta i cerimoniositat que era requerida en les solemnes ocasió d’homenatge reial. Els habitants del palau dels Perpinyà-Masferrer no eren pas uns austriacistes circumstancials i aviat ho van demostrar. Antoni Grat de Perpinyà no només era un assenyalat austriacista sinó que s’havia destacat brillantment com a defensor de la ciutat de Barcelona durant el setge borbònic de 1706. Al seu costat hi havia el seu fill Francesc de Perpinyà [vegeu informació complementària al final], l’espòs de la Maria Rosa, una pubilla de Corró d’Avall que, casada des del mateix any de la mort de l’anterior rei, es passejava orgullosa de la seva condició quasi ennoblida per tot Granollers. Amb la mort de la seva sogra, Maria Rosa Santpere s’havia convertit en la dona més envejada de la ciutat i des del seu finestral del palau de la plaça de la Porxada semblava fiscalitzar una quotidianitat de la que ella se’n sentia per sobre.

A començaments de 1710 el rei Carles III visitava les lleials i resistents ciutats del nord del país, Girona i Vic. De baixada cap a Barcelona va comunicar que faria nit a Granollers, a casa del seu fidel Anton Grat de Perpinyà. El consistori granollerí va fer-se càrrec de les despeses de tota la logística cortesana. Per unes hores, la cort tornaria a Granollers. Ho havia estat per darrera i única vegada el 1466. Sent així, els jurats i consellers de la vila van fer l’impossible per sufragar la compra de brodats, els arranjaments de la casa dels Perpinyà-Masferrer i, molt especialment, els aliments d’un banquet com mai no s’havia vist a Granollers: capons, tords i perdius; conills, vedelles i moltons; anxoves, panses i clavells... una quantitat desmesurada de menjar perquè, en un àpat reial, la taula mai podia quedar buida, ni tan sols quan tothom ja estava tip de menjar. Un contrast extrem per un moment de depressió. El rei va entrar a la ciutat escoltat per la seva guàrdia en una explosió de colors i lluminàries en un muntatge municipal que incloïa una exhibició pirotècnica –sota el nom de “la invenció del foc”– a la plaça de la Porxada.

El final de la guerra, el final d’una era

L’endemà, el 31 de gener, el rei sortia pel portal de Sant Cristòfol rumb a Barcelona amb tota la vila aclamant-lo com a rei. El rei, però, mai no tornaria a la capital vallesana. Ni cap altre monarca fins el segle XX. Tot estava a punt d’esberlar-se: el 1711 el territori que controlava Carles s’havia reduït a Catalunya. Aquell estiu moria sense hereu el seu germà, l’emperador Josep, i l’arxiduc era cridat a convertir-se en nou cap de la dinastia Habsburg. Va marxar a Viena a coronar-se emperador deixant la seva esposa Elisabet Cristina com a garantia per als catalans que la guerra no s’havia acabat i que hi havia batalla per endavant. Però la geopolítica europea tornà a moure el destí dels catalans: Anglaterra i els seus aliats ja no veien amb tan bons ulls la idea d’un Carles III d’Espanya alhora elevat al tron imperial d’Àustria. El que convenia aleshores era desfer una nova concentració de poder. Les potències van signar la Pau d’Utrecht el 1713, reconeixent Felip V, l’antic duc d’Anjou, com a rei d’Espanya. Els catalans van quedar a mercè de la seva pròpia sort i van continuar la guerra contra el Borbó en solitari. A finals d’aquell any el territori vallesà tornava a estar en mans de Felip V i només Barcelona i Cardona restaven fora del control borbònic. El dur i llarg setge es perllongava fins l’11 de setembre de 1714. Un nou règim s’instal·lava a partir d’aleshores a Catalunya amb la Nova Planta: uniformització política i cultural i centralització, pèrdua de les llibertats i castellanització del país.

Plaça de la Porxada, 21-23. Cort del rei per un dia. La nit del 30 al 31 de gener de 1710 l’arxiduc Carles va allotjar-se en aquest palau granollerí de la plaça de la Porxada, Can Perpinyà-Masferrer. Foto: Enric Fontvila (Enfo)

[Sabies què...?] Els Perpinyà: una familia dividida per la guerra i una negativa final heroica. El 1714 un granollerí, Francesc de Perpinyà (1675-1730), resistia amb la resta de barcelonins dins la capital catalana. El seu pare, Anton Grat de Perpinyà, que havia brillat com a austriacista sent l’amfitrió del rei a Granollers i obtenint de Carles III el títol de noblesa, va fer-se enrere i signà amb altres nobles l’adhesió a Felip, tornant al seu casal de Granollers i renunciant alhora als títols que Carles li havia atorgat. L’estiu d’aquell 1714 Francesc de Perpinyà, oposat a la decisió del seu pare de rendir-se i capitular, entrà al govern de la Generalitat com a oïdor militar. El granollerí advocava per fer la guerra als Borbons fins al final i fou així que l’endemà de la caiguda de Barcelona Francesc de Perpinyà fou l’únic membre del govern de la Generalitat que votà en contra de la capitulació: per ell rendir-se no era una opció. Després de la guerra, Francesc i la seva família van patir la confiscació de béns, endinsant-se tots plegats en un moment de grans dificultats econòmiques fins la Pau de Viena (1725) en què Felip i Carles es van reconèixer mútuament com a sobirans dels seus regnes.

 

Participació