«Quatre Camins compleix amb les exigències de la dignitat»

Entervista en profunditat a José Luis Valdivieso de la Hoz, Sotsdirector General de Centres i Gestió Penitenciària de la Generalitat de Catalunya | De la Hoz va ser el primer Director del centre penitenciari Quatre Camins, situat a La Roca del Vallès i inaugurat el 29 de juliol de 1989

per Montserrat Ponsa , 8 d'agost de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'agost de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Exterior de la presó de Quatre Camins, de la qual José Luis Valdivieso de la Hoz en va ser el primer Director Foto: NacióGranollers.cat

José Luis Valdivieso de la Hoz, avui Sotsdirector General de Centres i Gestió Penitenciària de la Generalitat de Catalunya, va ser el primer Director del Centre Quatre Camins de La Roca del Vallès, presó inaugurada el 29 de juliol de 1989, ara fa 25 anys. En aquell moment, Valdivieso dirigia el Centre Penitenciari de Joves del Barri de la Trinitat Vella de Barcelona. Quatre Camins disposava de 4 mòduls amb capacitat per a 900 interns. Els darrers anys, s’hi han incorporat 3 mòduls pre-fabricats a l’interior per allotjar 300 reclusos i, altre exterior, per a 300 interns, en règim semi obert de segon i tercer grau. Actualment, acull uns 1600 penats.


Va haver-hi una Convocatòria? O com es va dur a terme el teu nomenament?
El Director d’un Centre Penitenciari és de lliure designació. Cal ser funcionari de carrera. Es tracta d’un càrrec de confiança del titular de la Direcció General de Serveis Penitenciaris.


Pots definir aquella primera època de Quatre Camins? És a dir, quina mena de reclusos teníeu, procedències, tipus de delictes comesos...
Els reclusos eren condemnats que provenien majoritàriament de la Presó d’homes de la Model, per tal d’afavorir la des massificació d’interns d’aquell centre. Els delictes pels quals complien pena eren, en sa majoria, contra la propietat, contra la salut pública, però també aquells que el interns nomenen “delictes de sang”, malgrat que aquell nucli, no era el principal a Quatre Camins.


Eren temps complicats, segur que més que ara: una incipient democràcia, nova etapa de Govern a Catalunya, etc. Recordes alguna faceta especial?
Recordo que va ser el primer centre custodiat per Mossos d’Esquadra. Que el veïnatge temia un impacte negatiu, per culpa de la presència d’interns i les seves famílies a la zona, temor que, sortosament, mai es va materialitzar.

Tu eres molt jove. Vas tenir dificultats per organitzar aquella comunitat, prendre decisions, mantenir ferma la disciplina sense malmetre els sentiments de ningú?
Les dificultats que vam haver de vèncer eren les esperades, les que sorgeixen com a conseqüència de l’obertura i posada en marxa d’un centre penitenciari d’aquesta complexitat i envergadura. No tinc la percepció d’haver imposat una disciplina fèrria que pogués perjudicar sentiments ni drets dels interns. No oblidis que provenien de la presó Model, medi que no disposava de l’habitabilitat i prestació de serveis que oferia el nou Centre de La Roca. Recordo l’anècdota d’un intern que, per convèncer a l’amic –que es trobava encara a la Model– que sol-licitès el trasllat li va dir: “A La Roca –així nomenaven la presó– sentim els ocells. És com passar d’una pensió, a l’Hotel Princesa Sofía”. Aquell comentari tenia alguna cosa d’exageració, però no hi ha dubte que les condicions de dignitat de la nova instal·lació, comparades amb les de la gairebé centenària Model, eren evidents.

Recordo aquella nova presó com a molt luxosa, sobretot desprès de visitar Centres a L’América Llatina. És necessari que així sigui? Forma part de la reinserció?
Jo no considero que, ni en aquell moment ni ara, la presó Quatre camins sigui pomposa. Abans l’he definida com una instal·lació penitenciària que compleix amb les exigències de dignitat, per a les persones privades de llibertat. No sé amb quina mena de presons pots comparar-la però, acceptant que Quatre Camins superi les possibilitats d’allotjar en millors condicions les persones condemnades a pena privativa de llibertat que les que has visitat, com diuen els presos: "la gàbia, encara que sigui d’or, és gàbia"

Em refereixo a la que vaig visitar fa uns pocs anys a Cuenca-Equador. És inimaginable! En aquest sentit, què cal fer per tal que els interns s’interessin a preparar-se per la vida que els espera, un cop complerta la pena? Quin és el percentatge de reclusos que fan estudis universitaris, que es graduen? Hi ha professors que els ajuden des de la distància o de forma presencial?
El nostre ordenament jurídic contesta les teves qüestions. Preparar per a viure en llibertat equival a atendre, d’entrada, les facetes que expliquen la presència de l’intern a la presó. Intentem que, els interns, atenguin i participin en els Programes específics de tractament i rehabilitació: sobre el consum de drogues, sobre violència domèstica, sobre els relacionats amb delictes violents i, un llarg etc. També fomentar que participin a cursos de Formació professional, titulació que, un cop finida la condemna, els permetrà desenvolupar una activitat professional, segons les seves capacitats i interessos.

Participen de forma espontània en els processos educatius? Es diria que son fonamentals per a la seva reintegració a la societat. Com es porta a terme?
A l’escola del Centre s’imparteix, per part de professors que depenen del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, la docència reglada, com a qualsevol escola de l’exterior. També poden fer estudis universitaris a distància, amb el seguiment i tutela de la pròpia Universitat. En aquest darrer cas, la participació no és majoritària.

Existeixen Tallers productius?
La normalització de conducta dels interns es bàsica. Aleshores sorgeix la possibilitat de laborar en Tallers productius que els permet obtenir uns ingressos dineraris que eviten que l’intern, sigui una càrrega per a la família, alhora que adquireix i desenvolupa hàbits laborals que seran vàlids per la seva futura vida en llibertat.

Permisos penitenciaris. Quina és la finalitat?
Es com una preparació para aquesta vida en llibertat. L’ús dels los permisos penitenciaris autoritzats, serveix, a més a més, per mantenir viu el vincle amb les famílies i l’entorn social al qual hauran de reincorporar-se, al final de la condemna.

Actualment s’ha diversificat la reclusió, molt més lògica: els joves a Centres adequats per a ells, on imagino tenen educadors també especialitzats, mentre que els adults són en altres llocs.
Efectivament, hi ha centres de Joves separats dels adults. El jove, des del punt de vista penitenciari, ho és en la franja 18-21 anys. És lògic que els mitjans educatius en un centre per a joves siguin més generosos i abundants, des del punt de vista del tractament rehabilitador, pel propi objecte sobre el que recau aquesta activitat, és a dir, el jove, i, possibilitar educativa-laboralment, que no reincideixi en la trajectòria delictiva, que el portaria novament a la presó.

Els delicats de salut, gaudeixen d’atencions especials?
Una de las missions fonamentals, sinó la més important, és que l’Administració Penitenciaria vetlli per la salut i integritat dels interns que té al seu càrrec. Tots els Centres disposen de molt adequades Infermeries, amb un bon equip de metges-infermer/es i auxiliars sanitaris que els atenen. Més enllà d’aquesta atenció, els interns son traslladats a l’hospital més proper quan el metge ho indica, com un ciutadà més. Per urgències, l’hospital de referència per Quatre Camins és l’Hospital General de Granollers. També visiten, a la presó, diferents especialistes per atendre els interns, des de les seves especialitats. Els serveis culminen al Pavelló hospitalari-penitenciari de Terrassa, on els reclusos, amb necessitat d’hospitalització, son atesos i ingressats.

Segueixen portant-se a terme els Tallers de Teatre? Recordo haver anat a veure algunes actuacions...
Efectivament,  continua l’activitat teatral als centres penitenciaris. Però no és l'única que es porta a terme. Ompliríem moltes pàgines amb les activitats culturals-artístiques, tant de Quatre Camins com de la resta de centres penitenciaris de Catalunya. Son instrument de primer ordre, per a la normalització i rehabilitació dels interns.

No tinc cap mena de dubte. Educació-Cultura i Paraula dignifiquen-cultiven, cós i ànima. Aquest beuratge caldria fer-lo prendre no només als reclusos. Hauria de ser universal.

 

Participació