«Granollers va ser un regal de Reis»

Entrevista a Care Santos, autora de 'Desig de xocolata', darrer premi Ramon Llull de literatura catalana

per Patrícia Vélez, 14 de juliol de 2014 a les 07:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Foto: Europa Press

El seu pare, que era andalús, volia que es digués Macarena però la seva mare, de Mataró, deia que era un nom massa gran per una nena tan petita. A partir d’aquell instant tothom li diria Care. Cada Sant Jordi signa els seus llibres amb ploma estilogràfica i un color de tinta diferent i aquest any tenia “Desig de xocolata”. És la seva última novel·la, amb la que ha guanyat el premi Ramón Llull amb un reconeixement que, com ella diu, la fa jugar a “primera divisió”.


Quin vincle t’uneix amb el Vallès Oriental?
Per mi la ciutat de Granollers està associada al record del meu pare i a una etapa llarga de la seva vida. Ell va estar demanant una plaça de metge de la seguretat social durant molts anys i quan li van concedir va ser a Granollers. El primer que recordo d’aquesta ciutat és la celebració, perquè feia molt temps que ho perseguia. Recordo que va ser un dia de Reis. Jo era petita i sentia que els reis ens havien portat Granollers. Recordo els viatges amb el meu pare. A vegades l’acompanyava, feia la consulta de tardes. Recordo el camí, que llavors es feia per Parpers. M’avorria a la consulta i anava a la llibreria La Gralla. Després el meu pare va tenir consulta privada, jo era una mica més gran i recordo passejades per la Porxada. Per a mi Granollers és un territori d’infantesa.

Als 8 anys ja vas començar a escriure. Què escrivies?
Ho recordo i ho conservo. La meva mare escrivia un diari i em semblava molt misteriós que cada vespre es posés a escriure’l quan tothom dormia. No li deixava llegir al meu pare i jo em sentia molt intrigada. Per la meva versió de nena era molt misteriós perquè jo em preguntava què devia explicar en aquests fulls que no pogués saber el meu pare. Tot aquest misteri del diari em va semblar fantàstic i jo també ho vaig començar a fer, per ser igual de misteriosa que ella.


Has tornat a llegir el teu primer diari?
Ui... no no. Ni el miro ni el llegeixo, no m’agrada. Ni el diari ni res del que escric. Els diaris no els torno a llegir, tot i que n’he fet molts al llarg de la meva vida, perquè em faria vergonya llegir les xorrades que he escrit i perquè no tinc necessitat de remenar el passat. Però el que sí que em fa gràcia és comprovar que amb 8 anys jo tenia clar que volia ser escriptor. Jo tenia aquell somni i he aconseguit fer-lo realitat.

El primer premi literari el vas guanyar en un concurs als 14 anys, què va suposar per tu aquest reconeixement?
Va ser a l’escola i em va semblar fantàstic. És igual l’edat que tinguis, sempre són un incentiu. Un recolzament que et fa sentir que vas per bon camí. En el món de la literatura o en qualsevol vessant artística, el dubte t’ acompanya sempre. Un premi és la constatació de que ho has fet bé. En aquest sentit és molt valuós perquè et treu molts dubtes.

Als 25 anys publiques el teu primer llibre. Vas tenir la resposta que esperaves, un cop publicat?
Va ser massa fàcil. Me n’he penedit molt d’haver publicat el primer i el segon. Hauria d’haver esperat, però quan escrius no tens espera. Tens pressa perquè el món se n’adoni. Un editor va dir-me que li agradava molt el que escrivia i de seguida em va publicar el llibre, però és un llibre que està escrit molt aviat entre els 18 i els 22 anys. És fluix. Els editors moltes vegades publiquen un llibre perquè els hi agrada i d’altres perquè se’ls hi barregen molts interessos. La resposta d’aquest llibre va ser gairebé nul·la, perquè només va estar 3 dies a les llibreries. L’editor estava publicant amb el nom d’una editorial que no li pertanyia i just quan va sortir el meu llibre va haver-hi el judici que l’acusava d’aquesta il·legalitat. En aquell moment va ser el drama de la meva vida, però ara me n’alegro.

Fa molts anys que ets crítica literària al diari “El Mundo”, com portes això de ser crítica amb els altres?
Costa molt. Quan fas una crítica positiva tot va bé, perquè a tothom li agrada que li regalin paraules maques, però quan la crítica és dolenta la gent té reaccions molt diverses. Hi ha gent que et diu: “ja milloraré”, com si fos jo la seva “profe” o gent que m’acusa de no haver llegit el seu llibre. Moltes vegades els hi envio un llibre meu perquè tinguin l’oportunitat de fer el mateix amb mi. Jo sempre procuro que sigui una crítica ponderada i mesurada, no sóc una persona crítica de lluïment ni cínica, procuro ser constructiva.

I tu, com portes les crítiques?
Jo sóc molt crítica i conec molt bé la importància de relativitzar les crítiques perquè no deixa de ser la opinió d’una persona. Jo desconfio de les crítiques “...és el millor que s’ha fet en no sé quants anys...”. Sempre t’han de fer pensar.

Quins són els teus lectors de confiança?
Jo sempre tinc els meus tres lectors de confiança que es llegeixen tot el que escric. Un d’ells és el meu home. Ell és químic, no té res a veure amb el món de la literatura, però és molt bon lector i és duríssim. Això és el que jo valoro d’ ell, és el lector més bèstia que tinc. Quan ell em diu coses que no li agraden normalment sempre li faig cas, perquè sé que pot tenir raó. I ara els meus fills també han començat a llegir tot el que faig per nens i els hi agrada, però també són crítics i m’ajuden molt. Tot i així, jo sóc la pitjor crítica de mi mateixa. Mai estic del tot contenta amb el que escric. Per això no torno a llegir el que publico.

És fàcil compaginar ser mare de 3 fills i escriptora tenint en compte que fas la teva feina a casa?
No és gens fàcil però són dues vocacions que jo tenia molt clares que faria. Sóc mare de 3 fills i més que n’hauria tingut. Si no hagués tingut fills m’hauria sentit una desgraciada, perquè jo tenia molt clar que els volia. Jo em considero una dona molt feliç perquè he complert els meus grans somnis, ser mare i ser escriptora. Jo crec que la felicitat depèn d’allà on tu posis el sostre, Tolstoi ho va dir molt bé: “La felicitat no és tenir tot el que desitges si no desitjar tot el que tens”. Per mi aquest últim any està sent un regal molt bèstia. Un dels meus grans aprenentatges va ser saber gestionar el temps i tenir molta disciplina, hi dedico moltes hores al dia.

Parlant d’aquest últim any, què ha simbolitzat personal i professionalment rebre el premi Ramón Llull amb el llibre “Desig de Xocolata”?
Jo em vaig presentar però quan veig la llista d’escriptors que han guanyat aquest premi, encara em continuo sentint molt petita. Molts dels escriptors que estan en aquesta llista jo els he llegit amb admiració, per tant formar-ne part és un somni i guanyar-lo va ser massa. Tot i rebre aquest premi no m’imaginava que representaria tot el que estic vivint. Recordo que el dia de l’entrega del premi la Sílvia Solé, que va rebre el premi l’any passat i som amigues des de fa molts anys, em va felicitar i em va dir: “Ara no te n’adones del que ha passat” i m’he enrecordat molt d’aquestes paraules perquè he comprovat que tenia raó. El canvi més bèstia és que després de rebre aquest premi he pujat de categoria de cop. Jo abans jugava a segona regional i ara jugo la Champions. Aquesta novel·la ha aconseguit que jo doni un salt més i molta gent s’interessi pel que escric o el que he escrit fins ara.

Tens algun llibre en ment?
Tinc una història al cap des de fa molt temps, però he d’acabar de concretar el context històric, segurament serà de la primera guerra mundial però he de tenir molt temps per documentar-me. Serà com les meves històries amb una mica de passat i una mica de present. 

Foto: Care Santos

 

Participació