La saviesa i l'esperit de Mercè Riera, Creu de Sant Jordi 2014

Montserrat Ponsa entrevista la granollerina Mercè Riera Manté, recentment distingida per la seva tasca a El Xiprer amb el guardó que concedeix la Generalitat

per Montserrat Ponsa , 14 d'abril de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Foto: Montserrat Ponsa

Ningú, en veure-la, imagina la persona que té al davant. Serena, feliç, treballadora, esperançada amb un demà que no tem. Acaba de ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya que, quan li van anunciar, no volia acceptar. "Per què?", es demanava, "si no he fet res especial...".


Li han hagut de falsejar: és per la feina feta des d'El Xiprer, de servei, d'acollida, de consol, a tots aquells que ho necessiten i arriben a casa vostra. Casa familiar que, un bon dia, amb el seu espòs Xavier Quincoces –que va morir fa 11 anys–, van decidir obrir per tal de compartir taula amb aquells ho necessitessin. D’això en fa més de 17 anys.

Ens coneixem de jovenetes. M’admira la seva fe, la seva esperança que subscric. Sóc cristiana i estic cofoia de saber que la vida no s’acaba aquí, a la terra, que ens retrobarem amb els éssers estimats, fills, marits, pares, amics, en un més enllà.


T’has plantejat alguna vegada d’esbrinar per què creiem?
La Fe és un do, és una experiència d’amor. Estic convençuda de que, almenys a mi, em ve dels pares, la fe dels quals era candent. La mare era una dona especial, sempre amatent, amb la qual podíem parlar de tot. Segur que va obrir camí.


Què sents davant l’actitud d’aquest món que exclou, en el qual no som tots iguals ni tractats de la mateixa manera?
Tinc clar que l’home és lliure, i que un home lliure ha de suportar aquesta experiència forta del món del s.XXI, on la falta de feina no és pas la causa dels mals. Sí, però, ho són les tensions... La globalització ha servit per espoliar, per acumular diners uns pocs, no per ajudar els més dèbils.

Des del Xiprer coneixeu les necessitats cada dia més candents, àdhuc a Granollers, on la gent era considerada majoritàriament classe mitjana, aquella a la que hauria de pertànyer tothom. Ara, però, no és així...
És trist parlar de les més de 1.600 famílies amb necessitats greus que passen pel Xiprer. Tenim la sort de que mai ens ha faltat res. La Providència ens escolta, és Ell qui ens ho va prometre. Nosaltres escoltem, consolem, ajudem a sortir d’ addiccions, amb una llarga llista d’amics voluntaris que ens ajuden.

Foto: Montserrat Ponsa

La Mercè i el Xavier van tenir quatre fills. Dos d’ells amb dificultats greus, la Claudia va néixer amb paràlisi cerebral, va morir quan tenia 30 anys. El Josep Maria tenia una malformació cerebral greu. Va morir recentment, als 29 anys.

La Mercè és una persona tocada per l’Esperit. Li parla amb tota naturalitat i, de vegades, el renya. Oi que sí?
Sóc una dona senzilla, feliç, gaudeixo de molta pau. M’interessa la psicologia, m’agrada i necessito el contacte amb la gent. És cert que en algunes ocasions m’he enfadat i he recriminat a Déu...

Ho pots explicar?
En 10 anys vaig perdre dos fills, el marit, la mare, dos germans, la meva sogra. També vàrem perdre el negoci. De motius per caure al fons del pou no me’n faltaven. Quan va morir el meu fill Josep Maria em vaig enfadar molt amb Déu i li vaig demanar, "per què?". Sortosament sento una força superior que m’ajuda. Confio en l’Esperit.

També amb la Creu de Sant Jordi que dóna la Generalitat sé que t’has capficat.
Doncs sí, tot i que no goso dir-ho. Vaig dir a Déu "i ara, què m’has buscat? T’has passat, però, tu saps què ens convé" i "per què vols això ara?". Si serveix perquè una sola persona digui que, aquest món que tenim NO és el que volem, estaré satisfeta. Llops i anyells junts?

Com retrataries el Papa Francisco, Bisbe de Roma? Jo penso que va ser una imposició, per part de l’Esperit Sant. Ningú vaticinava la seva elecció, ni tan sols ell mateix.
És una gran esperança, m’hi sento identificada. Gaudeix d’una llibertat interior, d’una serenor especial. Està tocat per l’Esperit Sant. Una persona com ell, tant representativa, fa molt be, els sents proper.

S’ha d’acabar l’Església del poder, els cristians necessitem l’església dels pobres, la que sigui testimoni, que lluiti pels drets de les persones.
Estic convençuda de que el Papa te gran confiança amb els laics, amb les dones. Entre tots hem de ser capaços de donar referència d’allò què hem rebut. Fa falta espiritualitat, necessitem una església que ens ajudi a créixer. L’església s’ha de renovar i, el Papa està fent camí, els seus gests son encoratjadors.

I pel que fa a les persones, què hem de fer per seguir sent fidels?
Hem de canviar el cor. Estimar. Escoltar la presència de l’esperit. Ajudar els que tenim a prop i ens necessiten.

Escoltar a la Mercè serveix de bàlsam, si estàs afeixugat. Mai la trobareu sola, ni quieta. Sempre feinejant, xerrant amb els que ens hi apropem, o movent caixes, o endreçant fruites i verdures arribades de no importa on... La seva és una vida de servei.

Foto: Montserrat Ponsa

 

Participació