Pau Miró: «Fer teatre en aquest país és un esport d’alt risc»

Entrevista al director granollerí, que aquest divendres presenta la seva darrera obra, 'Dones com jo', al Teatre Auditori de Granollers | Miró: «La responsabilitat de la gent que escriu és estar connectat amb la realitat»

per Esteve Plantada , 21 de març de 2014 a les 16:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pau Miró, autor i director del nou espectacle de T de Teatre Foto: T de Teatre

Després de deu intensos anys de carrera com a dramaturg i director, i després de recollir guardons i l’aplaudiment unànime de la crítica –a Catalunya, però també internacionalment–, el granollerí Pau Miró torna a la seva ciutat per presentar el darrer espectacle que ha escrit i dirigit, ' Dones com jo '. Aquest mateix divendres, 21 de març, l'obra arriba al Vallès Oriental amb tota la força que garanteix el fet de ser la darrera producció de T de Teatre , una de les companyies més populars i exitoses de l’escena catalana dels darrers temps. Hores abans de l'espectacle, Pau Miró ens atén en una conversa on parlem de teatre, d'actualitat, de Granollers i d’una fructífera carrera com a actor, dramaturg i director.


Després d'una llarga carrera com a director, forjada bàsicament en el circuit alternatiu i independent, què suposa per a tu treballar en una companyia que ja porta fets nou espectacles, que ha representat més de 2.500 funcions i que ha fet que més de 900.000 espectadors veiessin les seves obres?
Fer 'Dones com jo' ha estat tot un repte, perquè T de Teatre es una companyia que té una trajectòria increïble, amb l'afegit que artísticament ha intentat reinventar-se constantment, tal com demostra que hagi treballat en les darrers obres amb autors diferents. El repte també era pel fet que jo no havia fet mai una cosa per a un públic tan ampli, i l’encàrrec provocava que hagués de connectar amb aquest públic ampli sense perdre el matís i la singularitat. D’altra banda, crec que puc dir que hem aconseguit que 'Dones com jo' tingui el segell de T de Teatre i que també sigui una obra on es reconegui el meu propi segell.


Què explica 'Dones com jo'?
És la vivència d’una situació de crisi, la personal i la que ens envolta socialment, i ens ha sortit una comèdia una mica amarga i negra. Volia veure com les dones afrontaven aquesta crisi i com provaven de sortir-se’n, sense pretendre que l’obra fos transcendent o massa banal. Per això presentem personatges reconeixibles pel públic i, en aquest cas concret, de l’univers femení. És una gran sort, a més, haver pogut fer l’obra amb elles (T de Teatre), ja que tenen una gran personalitat per comunicar i la gent s’hi identifica molt. Al capdavall, la intenció era explicar una història que a l’espectador li pogués ressonar. 


A l’obra hi ha, aparentment, molts referents lligats a la nostra actualitat, com poden ser la proliferació de pisos buits, la crisi, la successió de males notícies, etc. T’agrada crear aquest vincle amb allò que està passant?
Penso que la responsabilitat de la gent que escriu és estar connectat amb la realitat que ens envolta. Quan escrius una ficció pots triar i fer que tingui molt o poc a veure amb les coses que estan passant, però el que no pots fer és oblidar quin moment estem vivint. Concretament, amb 'Dones com jo' no és que volgués parlar de la crisi, però sí que m’interessava molt com la crisi afecta la nostra quotidianitat i el nostre estat d’ànim. I, en el darrer cas, com és natural, com afecta al nostre dia a dia.

Quin paper juga l’atzar en els fets que explica l’obra?
L’atzar és qui resol la trama. Però, més que la incidència de l’atzar a la vida dels personatges, crec que el que veurà la gent són uns personatges marcats per un destí, tal com passava a les tragèdies gregues, però de manera menys solemne i més quotidiana.

Ets director, actor i dramaturg. Quina diferència hi ha entre dirigir un text que has escrit tu i un que no és teu?
La diferència és molt gran, perquè quan tu dirigeixes un text teu hi ha una lluita molt forta entre director i autor, però, alhora, també tens tota la llibertat del mon. En canvi, quan vaig dirigir 'Pluja constant' no vaig retocar el text i em vaig sentir només, exclusivament, director. Quan també ets l’autor del text, es fa molt més difícil respectar el teu propi text.

L'obra planteja la possibilitat  de tenir una mena de "coma oníric" que permet oblidar temporalment la realitat. Si tu tinguessis la mateixa possibilitat, què engegaries "a la merda"?
El punt de partida de l’obra és la lectura d'un article que explicava com s’estava estenent l’obsessió i el desig de desaparèixer, sobretot entre les dones. En aquest sentit, el personatge que fa l’Àgata Roca –l’arquitecta– té la necessitat de desaparèixer. Això em permetia fer que els personatges reaccionessin de manera infantil, que no afrontessin la realitat del tot. A mi, el que em fa tenir ganes de desaparèixer per moments és tot el que està passant en el mon teatral actual: la pujada de l’IVA, la manca de subvencions i de suport real a la cultura. Fer teatre i fer cultura en aquest país és un esport d’alt risc.

Tornes a Granollers i tornes al teatre, amb nova obra.
Sí, ser aquí, a la meva ciutat, sempre em fa molta il·lusió. En algunes coses soc molt tradicional. M’encanta tornar a casa, seguir la rutina tradicional. També em fa molta il·lusió tornar a Granollers per feina, perquè jo em vaig formar, teatralment, aquí. Encara recordo els inicis, quan assajàvem a la saleta del costat de l’antiga Biblioteca, quan jo tenia setze anys i feia coses amb la companyia 'Quatre per Quatre'.

Quina és l'obra, de totes les que has portat a escena, que té més vincles amb Granollers?
Encara no n'he fet cap on això passi. Però crec que aviat ho tindré resoldré. Tinc un projecte enntre mans, potser de cara a l'any vinent, que tindrà molt a veure amb Granollers. De fet, és el que sempre he intentat fer: ser molt quotidià amb allò més universal.

Què suposa per a tu haver guanyat el prestigiós premi italià Ubu 2013 a la millor estrena teatral europea amb 'Els jugadors'?
Va molt bé que t’animin i que et recompensin, sobretot si el reconeixement ve des de fora, perquè que el fet és molt orientatiu per saber del cert si realment funciona, o no, allò que fas. A més, quan en tens una prova tan objectiva com un premi, és una gran alegria.

Ja portes un bon grapat d’obres escrites, totes amb molt d’èxit de crítica i de públic. De quina d'elles et sents més orgullós?
És molt complicat dir-ho, perquè sempre acabes establint una relació molt íntima amb totes les obres, com amb les teves exparalles (riu). Però aquest juny farà deu anys de l’estrena de 'Plou a Barcelona?, i coincideix que ara la faran també a Mèxic. Aquesta és una obra que cada any em dóna alegries, que sempre acaben fent en una part o altra del món. 'Plou a Barcelona' em fa estar molt content, perquè és l’obra que em va fer enlairar. Però haig de confessar que, de vegades, també l’odio. 

 

Participació