De Salses a Guardamar i de Nova York a Los Angeles

IMATGES BORROSES: Un 'Road trip' abans de marxar

per Alba Dalmau , Nova York (EUA), 14 de març de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Abans de marxar, faré una maleta més petita que serà la representació modesta de la meva vida; pujaré en un cotxe amb el comptamilles a zero, un mapa del país amb una línia vermella que el travessarà de punta a punta i com més petita es vegi la ciutat que deixo enrere millor serà el seu record.

Marxaré de matinada, perquè és aquesta hora que s’abandonen les coses, i conduiré tota la nit. Idealment, el cotxe serà un Buick Skylark dels anys seixanta vermell descapotable i el meu acompanyant –no sé si serà perquè tindrà un dia gris o perquè tindrà una retirada als actors de les pel·lícules en blanc i negre- em farà pensar amb en James Dean. I així, avançant, agafada al volant tindré la sensació, com mai, d’estar-me allunyant físicament del meu passat i anar-me acostant al meu futur: amb el cos aquí però el cap ja una mica allà. La música no ajudarà a la confusió: una llista de reproducció intercalarà aleatòriament Bob Dylan amb Lluís Llach i Michael Jackson amb en Carles Sabater.


Al cap d’unes hores, afamats, pararem a un bar de llauna, i una dona grossa com un cabàs es plantarà davant nostre, amb un americà tan tancat que no distingiré si és anglès o una variant del català, ens recitarà el menú: de primer pancakes amb xarop d’auró i de segon trinxat de la Cerdanya, i per beure coca-cola amb porró.

De nou a la carretera, m’asseuré al seient de l’acompanyant i m’aniré adormint i despertant, intercalant els somnis amb la realitat: les Guilleries semblaran les muntanyes de Catskills i les roques de Montserrat em faran pensar en les cares de Macià, Companys, Tarradellas i Maragall.


Quan arribin les nits, pararem a dormir en motels indicats amb neons blau elèctric, d’aquests on el temps no passa i una dona bastant espatllada et rep amb l’efusivitat d’una parenta que fa molt temps que no veus, perquè ella i el seu marit quan eren joves van anar a viure a Amposta i, des d’aleshores, aquella hora i mitja de viatge us han convertit en estranys.

L’endemà, aquell tiet de l’Amposta americana, abans d’arrencar el cotxe, ens dirà que si seguim recte, per l’AP-66, acabarem trobant el desert. És una carretera que sembla que no s’acabi mai però, encara que en aquest país sembla que tot es pugui comprar, ja veureu que el paissatge no té preu i ja ho sabeu, torneu sempre que vulgueu, que aquí sempre tindreu una cheesburger i un got de ratafia a taula.


Abans de marxar ens acomiaderem amb abraçades i per no despentinar-me amb el vent, em posaré un mocador al cap, verd amb llunes blanques, i sintonitzarem la Trova Kung fú a tot drap. En Jackson Sala tenia raó, el desert d’Arizona talla la respiració, és capaç de fer-te oblidar qui ets i què hi fas allà i quan ja l’únic que vols es mastegar tabac, com si es tractés d’una al·lucinació, apareix un parc d’atraccions enmig d’aquesta terra mítica: és Las Vegas, empastifant el cel de llums i soroll com una gran festa major.

Quan arribem al destí final serà de dia, perquè és a aquesta hora que s’arriba a un lloc nou, i anirem a dinar a la platja amb el soroll del mar que ens recordarà que el viatge s’ha acabat, perquè més enllà no hi ha res. Al xiringuito, un cambrer amb una armilla de cuir sense mànigues i un mocador de motorista al cap, am bun estampat de calaveres, ens diu que avui és dijous i per tant paella, però sobretot que no ens perdem el còctel pel que són coneguts a tota la ciutat de Los Angeles, el famós Seakeeper Pomada.

Estic esgotada, de camí cap a l’últim hotel, el paissatge comença a emborrosir-se, em sembla veure banderes als balcons, em costa distingir els colors: l’únic que veig clar és el vermell i alguna estrella, la resta només són ratlles blanques, blaves i grogues que tremolen. Abans de tancar els ulls, balbucejo alguna cosa en els llimbs de la son: Sweet Catalonia/homeland of my heart/to be far from you/is to die of longing .

Foto: Alba Dalmau

 

Participació