Nels Cline: «El virtuosisme pot arribar a ser molt avorrit»

Entrevista al guitarrista de Wilco, que va actuar el darrer divendres al Festival de Jazz de Granollers amb BB&C

per Brubaker , Casino de Granollers, 5 de març de 2014 a les 09:50 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Nels Cline, en acció al Casino de Granollers Foto: Brubaker/O.S. 

Molts el coneixen com a guitarrista de Wilco, però la seva trajectòria ve de molt més lluny. De fet, a la seva pàgina web, la banda de Jeff Tweedy apareix simplement com un altre nom en una llista on també hi figuren Thurston Moore, Mike Watt, Charlie Haden o Elliott Sharp, entre molts d’altres. Nascut a Los Angeles però estretament vinculat amb les avantguardes novaiorqueses, Nels Cline és un dels guitarristes definitius de les passades tres dècades. Un incansable explorador de les sis cordes (i dels pedals d’efectes). Un mestre que toca amb més ànima que tècnica. Un cul inquiet a qui no li agrada passar dues vegades seguides pel mateix lloc. Divendres passat va actuar al Festival de Jazz de Granollers amb BB&C, el trio de jazz que comparteix amb el saxofonista Tim Berne i el bateria Jim Black. Hores abans de pujar a l’escenari del Casino, va atendre Brubaker per parlar de música.


Ja fa alguns anys que BB&C va editar el seu únic àlbum, “The Veil” (2011), per què heu esperat tant de temps a sortir de gira?
El disc va sortir per accident. Un amic del Jim va gravar un concert nostre a The Stone, a l’East Village de Nova York. Com que la gravació era bona, vam decidir mesclar-la i publicar-la. Però en realitat no teníem cap intenció de fer un disc fins que la vam escoltar. I si hem trigat tant a sortir de gira és perquè ningú ens ho havia proposat fins ara. A més, tots estem involucrats en un gran nombre de projectes diferents. Jo vaig passar tres anys de gira amb Wilco. Ara mateix estem fent una pausa, i això m’ha permès fer aquesta gira.


Segons Wikipedia, apareixes en més de 150 àlbums.
Ara mateix ja en deuen ser molts més…


En aquests àlbums hi ha músics i projectes de procedència molt diversa. Com decideixes amb qui toques? Què busques en un músic?
Moltes d’aquestes col·laboracions han tingut lloc per atzar. A Thurston Moore i Mike Watt ja els havia escoltat moltíssim com a fan abans de tocar amb ells. De vegades, explicar com acabo tocant amb algú seria una llarga història, però en realitat acabo tocant amb molta gent amb qui simplement coincideixo i m’agrada el que fa. També hi ha qui em demana que toqui als seus discos, amics d’amics, i simplement ho faig, encara que només siguin un parell de cançons. Gairebé tot acostuma a passar per atzar, i m’agrada que sigui així.

Hi ha algú amb qui encara no hagis tocat però t’agradaria fer-ho?
Això m’ho pregunten sovint i mai sé què respondre. Hi ha músics amb qui he tocat i m’agradaria molt tornar-hi a tocar, però és difícil perquè viuen lluny i els és complicat venir als Estats Units, com Dino Saluzzi, amb qui vaig coincidir als 80, quan tocava amb Charlie Haden. Va ser increïble i m’agradaria tornar a coincidir amb ell algun dia. Però mai se sap. Normalment em mantinc ocupat, i tenint tants projectes en marxa rarament m’arribo a plantejar aquestes coses.

La teva trajectòria s’ha centrat en la improvisació i l’experimentació, però també toques amb una banda de rock com és Wilco, on les estructures musicals es troben molt més definides. Quina és la diferència entre improvisar i tocar cançons de rock?
Wilco és com un espectacle. Tot segueix un guió, tothom sap com són les cançons i els arranjaments i no hi introduïm grans variacions. És música organitzada. En canvi, la improvisació lliure requereix una altra mena de confiança entre els músics. Però en el fons tot és interpretació musical: si m’agrada la música i m’agraden els músics, no hi observo grans diferències. D’altra banda, la improvisació és l’àmbit on més gaudeixo, no sé si em resulta més fàcil que altres coses, però és on em sento més segur. A la vegada, és la música més difícil d’enregistrar i editar, a no ser que hi hagi una química especial amb la gent amb qui toques. Quan trobes aquesta química, i jo acostumo a trobar-la, disposes d’una llibertat i una confiança totals, no et cal patir per res. Tot procés de creació musical es basa en la cooperació i la confiança. Això el fa fascinant i el diferencia de disciplines com les arts visuals o l’escriptura, que són més solitàries. A mi m’agrada la cooperació i el sentit de comunitat, trobar punts en comú amb altra gent, deixar-nos anar i fer que les coses passin de manera natural.

Suposo que Wilco és un bon exemple d’aquesta cooperació, tenint d’una banda les cançons de Jeff Tweedy i de l’altra les teves aportacions a la guitarra. En aquest sentit, s’ha dit que tu has redefinit el so del grup. Hi estàs d’acord?
No hi estic gens d’acord, i fins i tot em sorprenc cada vegada que ho sento dir. De fet, hi ha vegades en què fins i tot dubto sobre allò que haig de tocar a les noves cançons de Jeff Tweedy. Em porta força temps adaptar-m’hi i decidir què hi haig d’aportar, i de vegades algú altre del grup m’ha d’empènyer a ser més atrevit o salvatge. Però quan tot rutlla, aleshores sóc feliç. No és que jo m’hagi proposat mai canviar el so de Wilco, simplement he volgut formar part d’allò que anomeno l’orquestra.

Vols dir que va ser difícil adaptar-te al grup quan hi vas entrar?
No, simplement em feia una mica de por que fos una d’aquelles bandes de rock que assagen vuit hores diàries durant un mes, abans de tocar en directe. Però era exactament el contrari: toquem dues o tres hores, seguim una llista curta de cançons, i quan el Jeff diu que sona bé se’n va a buscar els nens a l’escola. No vaig tenir directrius més enllà d’aprendre’m els acords o simplement provar coses noves. I dels discos anteriors només en vaig haver d’aprendre parts molt específiques, per la qual cosa vaig poder aportar quelcom propi a totes aquelles cançons antigues. Tot va ser molt relaxat. Enguany ja farà deu anys que toco amb ells, i ningú ho diria.

Wilco i BB&C són només dues de les bandes de les quals formes part. Tenint tants projectes en marxa, com t’organitzes el temps?
Ara mateix Wilco ens trobem immersos en una llarga pausa, i això em permet fer aquesta gira i preparar nous projectes de cara als propers mesos. Però quan Wilco estem de gira, tota la resta s’ha d’esperar, sobretot tenint en compte que el món del jazz tanca les contractacions amb molta més antelació que el del rock’n’roll. I això fa que moltes vegades em demanin d’involucrar-me en projectes i jo hagi de dir que no i m’hagin d’esperar, aquesta és la part més dura de tot plegat. Wilco és ara mateix la meva prioritat, la qual cosa m’ha anat molt bé fins ara. No vull fer de la meva pròpia música la principal prioritat, ja que no estic segur de voler-la tocar tan sovint.

Durant més de tres dècades has innovat i explorat diferents maneres de tocar la guitarra, i segueixes fent-ho a dia d’avui. Quin és el secret? Com pots seguir obrint nous camins després de 30 anys?
Em sento més empès per la gent amb qui toco que per mi mateix. Si avanço pel meu compte, és perquè miro de viure el moment tocant música, sense pensar-hi ni preocupar-me’n. Per exemple, quan toco amb BB&C hi ha coses que el públic reconeixerà com a meves, però n’hi ha d’altres on m’inspiro en allò que toquen el Jim i el Tim. A partir d’aquí es poden crear coses noves o, com a mínim, inesperades. Potser això significa obrir nous camins, però no em considero un innovador, en absolut. Quan penso en els pedals d’efectes i els sorolls que poden fer, em semblen més expressius que no pas innovadors. No faig res més que viure el moment, això és el més bonic d’improvisar.

Lee Ranaldo va dir no fa gaire que un dels secrets per a esdevenir un millor guitarrista és maltractar la teva guitarra. Va posar l’exemple d’un martell, una eina de treball per la qual ningú plora si li cau a terra. Què en penses?
És cert que de vegades puc arribar a ser cruel amb algunes de les meves guitarres, però no crec que les estigui maltractant, simplement no les tracto amb prou cura. Per assolir determinats sons, els faig coses que poden malmetre’n l’aparença, però no vull fer malbé els meus instruments. Si ho faig, és per accident.

No crec que Ranaldo animés a maltractar una guitarra expressament. Segurament volia dir que no s’ha de tenir por de fer-la malbé perquè aquesta mateixa por pot suposar una limitació.
En certa manera hi estic d’acord. No tindria mai aquesta actitud amb les meves guitarres acústiques, però… Si et pares a pensar com de cara pot arribar a ser una Stratocaster, una Telecaster o una Les Paul, al final no deixen de ser trossos de fusta amb pastilles electromagnètiques. No són com els instruments acústics. Sí, totes sonen diferents i són especials, i jo m’estimo les guitarres i en tinc moltíssimes, però suposo que sí, que només són eines. Aniria molt més en compte amb una Martin acústica, però fins i tot en aquest cas, si la guitarra és meva, vull tocar-la, no vull haver d’anar en compte i agafar-la amb pinces. Si la música requereix duresa, simplement tocaré d’aquesta manera. I si ratllo una mica la guitarra, mala sort. Vull fer música amb ella, no guardar-la per un museu.

I què aconselles tu a qui vulgui ser millor guitarrista?
Hi ha moltes maneres de tocar la guitarra, i no em sembla una bona idea centrar-se en el virtuosisme. Crec que un dels aspectes més positius de la guitarra, sobretot l’elèctrica, és la versatilitat. Pots tocar de moltes maneres: com Eddie Van Halen, James Burton, Marc Ribot, Jim Hall… Tota aquesta gent no s’assemblen gens els uns als altres. Per tant, el meu consell seria que agafis allò que t’agradi de la guitarra i ho portis tan enllà com puguis. I no deixis que ningú et digui què has de fer. Si vols tocar la guitarra amb quatre cordes en comptes de sis, si vols buscar afinacions diferents, si vols tocar-la amb forquilles de plàstic… Fes-ho. Però si vols tocar música convencional, hauràs d’estudiar i aprendre teoria. Jo mai vaig aprendre cap mena de tècnica amb la guitarra, simplement vaig provar de fer-la sonar com jo volia que sonés. En alguns casos buscava un so virtuós, com el de John McLaughlin, Jimi Hendrix, Duane Allman, Jim Hall o altra gent a qui he tingut com a referents. Això m’ha obligat a aprendre com moure els dits i fer alguns acords. Una de les coses més interessants de tocar amb altres músics és que aprens totes aquestes coses, i això t’ho posa tot més fàcil. No cal que siguis ràpid ni brillant, però si vols tocar amb més gent necessites saber com fer música. Per tant, aconsello aprendre teoria, tenir paciència, aprendre acords i no provar de ser un gran solista de bon principi, perquè el virtuosisme pot arribar a ser molt avorrit. I si tens una nova visió musical, potencia-la perquè pots canviar per sempre més la manera d’entendre la música. Ara bé, tingues clar que serà un camí molt dur, a la gent no li agradarà. No creuen en els innovadors, no els agrada allò que no els sona familiar. Però potencia-ho: tots hi sortirem guanyant.

Un cop finalitzada aquesta gira amb BB&C, quins són els teus plans més immediats?
El primer que faré és anar a Nova York i acabar de mesclar un disc de balades orquestrades titulat “Lovers” amb un grup format per una vintena de persones. A l’abril sortirà un nou disc dels Nels Cline Singers, que ja està enregistrat. Després tinc previst actuar a Los Angeles amb el Kronos Quartet, tornar a Europa amb Medeski Martin & Wood, amb qui també treure un disc en directe, i finalment fer alguns concerts amb el meu amic Julian Lage, amb qui tinc previst treure un disc de cara a la tardor. És un gran guitarrista, m’inspira moltíssim. I també de cara a la tardor hi haurà novetats de Wilco.

Et refereixes a un nou disc?
Només alguns concerts als Estats Units per celebrar el vintè aniversari de la banda. Estem treballant en nou material, però ens ho prenem amb calma. No crec que hi hagi un nou disc aquest any, perquè… estem fent una pausa.

 

Participació