Del Vallès a les Índies

No eren gent de mar: eren vallesans i, malgrat tot, van ser viatgers transoceànics. Creuaren l’oceà deixant enrere l’arada, el mostrador de la botiga o el taller. Uns tornaren: d’altres, no. Aquesta és l’aventura dels pocs –però vehements– indianos vallesans

per Diego Sola, 5 de març de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Origen. Les places són els centres dels mons particulars. Una petita colla de valents vallesans van canviar les àgores d’origen per noves i fecundes places de mercat a l’altra punta del món. Dia de mercat a Granollers, al segle XIX, de Ramon Martí Alsina. Foto: Museu de Granollers

La plaça de la Porxada bull. Al quilòmetre zero del Vallès agrari la cridòria no cessa amb el mercat. Obrir-se pas entre venedors i compradors no és fàcil. Un dels que intenta sortir d’aquella munió de gent és un mosso de vint-i-sis anys. Surt de la modesta casa de la vila, un ajuntament de circumstàncies que encara no somnia amb el Segle d’Or granollerí de cent anys més tard. El noi es posa la boina i fuig com qui no vol saber res més d’aquells racons que l’han acompanyat des de la infantesa, tot i que, en el fons, mai no voldria abandonar aquella esbojarrada plaça. Amb les credencials de bona conducta que acaba d’aconseguir dels regidors de la vila sap bé que aviat marxarà de Granollers, del Vallès, de Catalunya... d’Europa! El Vell Món quedarà enrere. I davant seu, només la immensitat de l’oceà precedirà l’arribada a una terra tan desconeguda per ell com plena de riqueses i oportunitats. Pobra pàtria xica! Santa i fecunda terra nova! És l’hivern de 1830 i en Joan Mas, 26 anys, sent tristor, por i –alhora– esperança.


Fa dos-cents anys uns pocs vallesans van decidir fer les Amèriques, moments abans i després de les independències llatinoamericanes. Per a aquests homes els regnes d’Índies o les seves noves repúbliques emergien com una esperança front l’immobilisme econòmic (i social) d’una Catalunya a cavall de l’absolutisme i les temptatives liberals dins d’una Espanya borbònica. Eren solters, eren joves, eren pagesos, botiguers o artesans: eren els emprenedors d’un canvi d’era i van abandonar una comarca de pagès (i comerç) per seguir els passos dels catalans de mar, els de l’altra banda de la serra.

El fracàs de l’aliança Granollers-Mataró a Veracruz
Tot plegat havia començat uns anys enrere, quan un imperi espanyol en decadència encara mantenia amplis dominis a l’altra banda de l’hemisferi i intentava per darrer cop capitalitzar un benefici econòmic tangible de tants i tants milions de quilòmetres quadrats i persones. El 1778 el rei Carles III va decretar el lliure comerç de tota Espanya amb Amèrica. Per primera vegada Catalunya, a través del port de Barcelona, podia comerciar directament amb les anomenades Índies, que se situaven a poques dècades de les seves successives independències, a partir de 1810. El granollerí Manel Elias va ser un dels primers vallesans a llançar-se a fer les Amèriques, només cinc anys després del decret liberalitzador del comerç indià. Ho va fer en un simpàtic –i conflictiu– precedent de l’eix econòmic traçat avui dia per la C-60 que uneix Mataró i Granollers. Aquella feliç aliança, però, no podia acabar pitjor: el 1783 en Manel va muntar amb el mataroní Narcís Lustro una petita companyia comercial que el va portar a instal·lar-se a la capital del Maresme. Tenien base a Mataró, navegaven a través de Barcelona i operaven des de Veracruz, actual Mèxic, on en Narcís va desplaçar-se per establir-se i tancar el cercle comercial Catalunya-Mèxic mentre en Manel feia el mateix des de Mataró.

Tot semblava anar bé fins que el mataroní, a Veracruz, va deixar de donar senyals de vida, sense respondre cap carta que el granollerí Manel Elias li enviava. L’ombra de l’estafa començava a planar al damunt del Manel, que havia invertit molts diners, tot el seu modest patrimoni, de fet, en la companyia comercial. Però en Narcís no estava desaparegut: es mantenia en contacte amb la seva gent i en Manel ho sabia. Enmig de tot l’enrenou, diversos proveïdors havien perdut els productes, sense el retorn econòmic de la venda a Mèxic i empaitaven el mosso granollerí, que no en tenia cap culpa. Tot apuntava en una mateixa direcció: el mataroní s’estava regalant la gran vida a l’altra punta del món a costa del seu soci i de l’empresa conjunta.


A l’Archivo General de Indias (Sevilla) es conserva l’expedient de 1790 en que el granollerí demanava permís per passar a Amèrica des del port de Barcelona per anar a Veracruz i enfrontar-se amb el seu soci. Amb 24 anys, necessitava l’autorització paterna, la partida de baptisme de la parròquia de Sant Esteve i la credencial de bona conducta de l’ajuntament granollerí. No va tenir cap problema per obtenir la documentació i, portant-la al jutjat de l’Arribada del port de Barcelona, va obtenir llicència de tres anys per embarcar-se rumb a Mèxic a bord de la galera La Carmelita.
  La ruta que uneix Granollers i Barcelona. A peu o a carro, uns pocs quilòmetres plens d’un gran voltatge rural i natural separava el Vallès de la nova porta a Amèrica a partir de 1778: Barcelona. “Camí de Granollers”, de Ramon Martí Alsina, pintat entre 1866 i 1872. Foto: MNAC

Creuar el món per prosperar o per oblidar
Quan el dissortat Manel Elias de Granollers va fundar la companyia comercial amb el seu soci i futur estafador només tenia 18 anys, passant a Amèrica amb 24. Avui el consideraríem un jove (i molt precoç) emprenedor. En Manel era fill de vidrier i havia tingut per padrins un esparter i la muller d’un rajoler. L’escassa mitja dotzena de vallesans (orientals) que entre 1790 i 1830 –segons els expedients dipositats a l’Archivo de Indias– van precedir la carrera americana dels indianos catalans de la segona meitat del segle XIX responen a un perfil molt semblant: tots eren molt joves, i tots provenien de famílies dedicades a la botiga o al taller i, en algun cas, a la pagesia. La seva joventut els animava a intentar una nova vida a l’altra banda del planeta, a provar sort i a excedir les limitacions del seu país. Les circumstàncies de la vida modelaven el seu destí.

És el cas d’en Joan Mas, a qui hem trobat fa una estona amb la seva mirada perduda sota la boina i enmig del brogit de la Porxada. En Joan, que treballava de llavorer, ajudava també al taller d’espart del seu pare, Josep Mas, espardenyer eficaç i conegut a la vila. Ben jove com era, acabava d’enviudar quan demanà al pare que el deixés marxar a Cuba. El seu germà gran ja ho havia fet anys enrere, i havia fundat una casa de comerç a l’Havana, on venia productes manufacturats del nostre país i en comprava de cubans per enviar a Catalunya. Des que la seva dona va morir sense deixar-li cap fill en Joan només pensava en reunir-se amb en Ramon per deixar enrere un passat agredolç. Tenia, però, una tara que podia impedir-li aquella anada endavant: antecedents liberals. El 1820, quan només tenia 16 anys, s’havia significat en el levantamiento que havia reinstaurat el règim liberal i la Constitució de Cadis de 1812 a tota Espanya. El 1823 Ferran VII recuperava el poder absolut gràcies a les tropes estrangeres de la Santa Aliança i començava la repressió dels implicats en el trienni liberal.

Malgrat que en Joan va poder continuar amb la seva vida després de ser indultat per la justícia reial, la seva significació política podia ara tornar-se en contra del seu camí cap a Cuba. La darrera paraula la tindrien els regidors de la vila, que avalarien o no la conducta del mosso. El 28 de febrer de 1830 l’ajuntament va expedir-li el certificat: “El Ayuntamiento de la villa de Granollers del Vallés (...) certifica que Juan Mas (...) vecino de esta villa que perteneció a la última sublevación se acogió al Real Indulto concedido por Su Majestad el cual superó (...) y después ha tenido buena conducta sin haber dado el menor motivo que quepa a la Justicia ni Ayuntamiento.”

El camí d’en Lladó: de Mollet a Montevideo
L’excepció a la regla del jove-mosso-solter té nom molletà: Isidre Lladó. En Lladó acabava de fer 46 anys quan va obtenir la llicència per viatjar a Montevideo, a l’actual Uruguai, el juliol de 1804. Estava casat i s’havia instal·lat a Barcelona. Tenia en el seu haver –segons declarà al jutge de l’Arribada del port de Barcelona– una “una crecida porción de género para llevarse” i volia vendre’l a Sud-Amèrica. Era un viatge d’anada i tornada. El molletà, consolidat en els seus negocis a la capital catalana, no va tenir cap mena de problema per passar a l’altra banda de l’oceà, prèvia presentació, és clar, dels documents habituals, que donen compte del seu marc familiar. Lladó era fill de pagesos de Mollet. A la còpia de la partida de baptisme de la parròquia de Sant Vicenç identifiquem, també, uns padrins de Corró d’Amunt, dedicats també a la pagesia, el que dibuixa el mateix context social i econòmic d’origen que es reprodueix en la resta de casos.

Qui no volia bitllet de tornada era el també fill de pagesos Santiago Vilar, jove veí de Mollet que el 1819 demanava els permisos per viatjar i, en aquest cas, instal·lar-se permanentment a Santiago de Cuba. Havia trobat la seva oportunitat per prosperar: treballar per a una companyia comercial. A través d’un oportú contacte havia sabut d’un comerciant que buscava un mosso per ajudar a la casa de comerç de la companyia: no s’ho va pensar dos cops i, amb només 18 anys, es va llençar a l’aventura americana.

Creuar l’oceà abans del vapor. Barcelona, 1800. La ciutat i el port, ple de galeres, vist des de Montjuïc amb el gegantí Montseny presidint l’horitzó. Foto: Gravat d’Alexandre Laborde al Voyage pittoresque et historique de l’Espagne (1806-1820)

Indianos o anònims emigrants vallesans?
A finals del segle XIX molts catalans van fer grans fortunes a Amèrica. S’acostumava a anomenar indianos a aquells que tornaven rics de les Índies, mostrant la seva prodigalitat en el vestir, l’estil de vida que portaven o en l’edificació de belles i sumptuoses mansions, com són bons testimonis molts indrets del litoral català. I al Vallès prelitoral, la terra de pagesos sense mar, entre la terra i el cel...? Un exemple vallesà és el de Joan Sanpera, primer marquès de les Franqueses, que fent-se ric important productes d’Amèrica es va fer construir l’impressionant torre modernista del barri del Lledoner, a cavall de Granollers i les Franqueses. Sanpera es va convertir en tot un patrici franquesí finançant les obres del nou ajuntament i de les escoles, fet del que fa poc se’n celebrava el seu centenari. La seva és una trajectòria pròpia d’un indiano però segurament allunyada de la dels pioners d’aquella aventura, aquests vallesans de moltes dècades abans, de finals del segle XVIII i de començaments del XIX, en Manel, en Joan, en Lladó... que van precedir els arquetípics indianos per explorar una nova vida en un món, el Nou, estrany, llunyà però ple d’esperances. Els seus expedients dipositats al gran arxiu de l’època colonial espanyola, a Sevilla, són reveladors d’unes vides marcades per circumstàncies no només econòmiques sinó també personals.

Quan en Joan Mas, jove i vidu, va sortir de l’ajuntament granollerí aquell matí d’hivern de 1830 i va cenyir-se la boina fins el llindar de les seves celles no només evitava que l’esclat de colors i de llums del mercat de la Porxada cegués el que –pensava– havia de ser el seu destí. Potser rumiava, cec a la realitat que l’envoltava que, malgrat les moltes esperances d’una nova vida en un país estrany, cap home, cap dona, no hauria de ser privat per sempre de veure aquell gran fresc de vida i policromia que és la pròpia plaça, la pròpia vida, la pròpia terra.

Destí. Plaça major d’una ciutat mexicana al segle XIX. Amplitud i immensitat en nous circuits econòmics i nous usos socials amb un denominador comú amb el Vallès: mercat i comerç. Foto: Fondo de Cultura Económica (Mèxic)

 

Participació