«No veig perill que esclati una guerra com sí s’ensumava abans del 1936»

Entrevista a Júlia Martínez, una molletana de 90 anys que des de fa un any escriu a 'Vivències'

per Nofre Pasqual , Mollet del Vallès, 11 de febrer de 2014 a les 09:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de febrer de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Foto: Nofre Pasqual

"El 27 de gener de l'any 1939 es va aixecar un dia gris i molt núvol. La guerra estava arribant a la fi. Al poble hi havia un silenci sepulcral. Eren les set del matí. No havíem dormit en tota la nit, esperant l’entrada al poble de les tropes del gran manaire. Molt esporuguits i sense esma de fer res, per tot el que ens deien que feien els franquistes quan ocupaven una plaça.. Per la carretera passaven el que en deien la 'retirada'. Els últims soldats republicans que abandonaven la seva terra, direcció a França cercant refugi polític al país veí."


Aquest és el primer paràgraf de la descripció de l’entrada de les tropes franquistes que penjava dies enrere la Júlia Martínez Mundet, una àvia de Mollet que als seus 90 anys disposa d’un blog que porta per títol ' Vivències ' i, tal com apunta en el seu nom, pretén ser un lloc on explicar coses que li han passat al llarg de la ja seva dilatada trajectòria vital.

La Júlia sempre ha viscut a Mollet i bona part de la seva vida, marcada per la poliomielitis, que de ben petita li va deixar greus seqüel·les, va transcórrer entre les parets de la ja desapareguda Teneria Moderna Franco Espanyola 'La Pelleria', on hi feia tasques administratives.


Per què de cop i volta l’any 2013 va decidir escriure un blog?

Quan treballava, en acabar la jornada laboral, de vegades em quedava una estona a escriure alguna d’aquestes vivències. Ara, però, m’han vingut ganes d’explicar-les de manera més sovintejada. Fa un temps vaig comprar un ordinador i com que ara no puc sortir gaire, per a mi internet ha he esdevingut una gran finestra al món.


Com ho fa per escriure?

Escric quan en tinc ganes. Em vaig apuntant temes en un bloc de notes i quan em ve de gust les escric.

Què és el que més li agrada de les noves tecnologies?

És que és molt fàcil. Amb un no res “et plantes” a qualsevol lloc del món. Mai no haguera pensat que poguéssim arribar tan lluny. Soc una mica novella, de mica en mica en vaig aprenent.

La seva vida ha estat marcada per les seqüeles de la poliomielitis...

Sí, així és. Jo vaig caminar fins als 27 mesos i per culpa de la malaltia vaig quedar força limitada en els moviments, però també he de dir que per a mi no ha estat una limitació per a res. He pogut estudiar, treballar, conduir.... i fer quasi de tot. Ara bé, no ha estat fàcil. Vuitanta anys enrere em va costar molt entrar a l’escola perquè hi havia qui tenia por que els contagiés la malaltia.

En el blog parla de vivències més personals i d’altres de més històriques, com és el cas de la desaparició de La Teneria.

Sí. Així és. A mi em dol com ha acabat La Teneria. Ha donat molta vida a Mollet. Hi arribaren a treballar fins a 800 persones i ara em dol veure que l’empresa ha desaparegut. Les coses de la vida, però, són així. Potser ara aquest ram ja no és tan necessari, perquè abans les sabates es feien totes de cuir. Ara en fan amb tot tipus de materials.

I de com estan les instal·lacions en aquests moments, que ens en pot dir?

Ara no hi ha res a Teneria, només en resta una esplanada erma. Fa molta pena. Dues xemeneies i prou. Només en podem viure del records.

Com veu el Mollet d’ara?

La veritat és que ara no surto gaire i no en puc opinar i quan podia fer-ho estava involucrada en la Fraternitat Catòlica de Minusvàlids i no parava gaire per la ciutat. Ara bé, penso que la ciutat ha evolucionat per bé.

Començàvem l’entrevista parlant de la vivència de l’entrada de les tropes franquistes a Mollet. Pensa que la gent de la seva generació no n’ha volgut parlar gaire ni de la guerra ni de la postguerra?

Per mi l’important d’aquell període és com el varem viure. Hi va haver moments de molta por, de molt perill, molt intensos, però d’altres que no ho eren tant.

Què en recorda dels anys de la guerra i dels primers de la postguerra?

De la guerra en recordo els bombardejos. Durant la guerra portàvem sempre un collaret penjat amb un bastó que ens el posàvem a la boca quan bombardejaven i a casa ens estiràvem entre els solcs de l’hort perquè es deia que així estaves més protegit. Van bombardejar molt aquí a Mollet, va estar molt castigat.

Suposo que es vivia amb por.

I tant!!! Quan sentíem el remor d’un avió ja ens amagàvem, era terrible.

A la seva vivència del dia de l’entrada de les tropes franquistes explica que ho van viure amb por primer, però amb alleujament després.

Al principi hi havia un silenci molt gran però després es va anar animant. La por aquella que teníem perquè deien que els “moros” violaven a les noies i que les degollaven es va esvair i llavors tot va ser cantar el “Cara al sol” a la carretera mentre anaven passant els soldats.

Abans d’aquest període tan fosc vostè parla de La República. Diu que si sap escriure tan bé el català és gràcies a a haver-lo après durant aquell període.

Jo vaig viure molt a gust de 1932 a 1936. Van ser els anys que va dominar el català, res a l’escola no era en castellà. Tinc un bon record d’aquella època.

En aquell moment pensava que pogués arribar una guerra?

No, no m’ho esperava, tot i que a l’ambient es respirava que les coses no anaven bé. Hi havia molt seny. Era el seny de Francesc Macià. Ara bé, va arribar i la varem viure com varem poder. He de dir que més que la guerra recordo que va ser pitjor la postguerra, ja que no teníem res per menjar.

Com viu aquest moment polític que estem vivint. Veu l’Artur Mas com va ser en Francesc Macià en aquell moment?

Jo l’admiro, com admirava en Pujol en el seu moment. No tant com a polític si no com a persona. Crec que tindrà molta feina si vol posar les coses al seu lloc.

Creu que Catalunya serà independent?

Jo penso que sí, els catalans som molt tossuts. Ara, que jo no ho veuré? El més segur que no, però estic segura que arribarà. Penso que té dret a ser-ho.

Té por que pugui tornar a haver-hi una guerra?

No. Així com a els anys previs a la Guerra Civil ja es veia a venir el que va acabar passant, en aquests moments aquest risc no el veig per enlloc. Llavors es “respirava” a l’ambient, ara no.

Li agrada la política?

No, no gaire. Tothom qui puja ho va per beneficiar-se a sí mateix. Estic cansada. Et fan votar i després fan el que volen. Estic molt decebuda de l’actitud d’en Rajoy perquè fa tot el contrari del que havia dir.

Què en pensa de la crisi?

Aquesta crisis és una carta que s’han tret de la màniga per collar més encara als treballadors. És una estafa, no una crisi.

I el futur, com el veu?

El veig tranquil. No em preocupa el demà perquè ja vindrà. La voluntat de Déu serà la que hagi de ser. 

Foto: Nofre Pasqual

 

Participació