Fer història, amb Gaudí de fons

IMATGES BORROSES: Freedom Tower (2006-2014) VS Sagrada Família (1882-Work in process)

per Alba Dalmau , Nova York (EUA), 8 de febrer de 2014 a les 12:20 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de febrer de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La Freedom Tower, de NY. Foto: Alba Dalmau

Quan vaig arribar a Nova York –fa un parell d’anys i mig- la Freedom Tower, l’edifici que canviaria el perfil de la ciutat per ser el nou substitut de les Torres Bessones, encara era la tendra cicatriu d’una ferida que semblava que no curaria mai. Des d’algun punt de la ciutat, però, ja es podia veure l’esquelet d’un gegant amb escoliosis que s’alçava al downtown de la ciutat. Avui, poques setmanes abans de la meva tornada, veig des del terrat de casa meva els 541 metres de la nova torre acabada esgarrapant el cel com cap edifici ho ha fet mai encara a NY. La Freedom Tower s’ha convertit en l’edifici més alt de la ciutat –robant la primera posició al clàssic Empire State, encara que en cap cas el seu carisma– i del país, sent la mostra d’orgull més gran que podia demostrar l’imperi americà al món, després de l’onze de setembre del 2001, encara que el Burj Khalifa –amb aquest nom que no inspira res de bo– a Dubai, supera el nou edifici novaiorquès per 282 metres.


El procés d’aquest edifici que he vist créixer com es veuen créixer els fills dels altres, que et trobes pel carrer de tant en tant i les seves estirades et fan pensar en l’irremeiable pas del temps, m’ha fet pensar en l’edifici homònim a casa nostra: la Sagrada Família, i com el procés de la seva construcció (recordem que la primera pedra es va posar el 19 de març de 1882: al google imatges hi ha fotografies color sèpia amb vaques pasturant pel carrer Lepant sense asfaltar) parla del nostre caràcter.

Gaudí –a qui els americans admiren de tal manera que si poguéssin, arrencarien el temple, el clavarien enmig de Times Square i l’acabarien amb un parell de mesos, gràcies a les subvencions de Pepsi i MTV, que a canvi farien posar unes pantalles gegant al Pòrtic de la Caritat per posar els seus anuncis durant les visites guiades– va dir que el seu client era Déu, i que Déu no tenia cap pressa, per això el temple es construiria gràcies a les almoines de la gent i no importava quant de temps suposés això. A més a més, minúcies com que les formes impossibles de la ment del geni encara segueixen sent un repte per les tecnologies més avançades o que els anarquistes van destruir els plànols i les maquetes durant la guerra, han contribuit a demorar aquest projecte que ja fa més de trenta anys que dura.

Sé, que ara quan torni, un dia em plantaré davant la Sagrada Família i és molt probable que hagi canviat molt més jo que ella (tindré la pell més dura, les mans més seques, els cabells més llarg i les ungles més curtes) i ella segurament només haurà crescut pocs centímetres. Em caldrà parlar amb algun avi que hagi nascut al carrer Mallorca per saber com era la catedral quan ell era petit, i aquest potser m’explicarà que el seu pare un dia va compartir un cigaló d’anís amb Gaudí i van parlar dels fonaments de l’obra. I si arribem a parlar amb l’avi del carrer Mallorca del dia de la innauguració del temple, cap dels dos dubtarem que ell ja no hi serà, però no en parlarà amb recança sinó amb l’orgull de saber que les coses ben fetes necessiten el seu temps.

Així doncs, acabada la meva feina d’aparalledora de la Freedom Tower –i amb això vull dir la meva vida en una ciutat on tot ha passat tan ràpid que gairebé ni me n’he adonat de com ha passat ni perquè ha passat, malgrat l’espectacularitat del temps– no m’importarà passar-me els dies, d’ara en endavant, observant amb paciència com l’Etsuro Sotoo, l’escultor japonès que fa anys que col·labora en el projecte català, col·loca amb ritualisme les canastes de fruites que hi ha sobre els pinàcles de la torre, absolutament despreocupat pels només 170 metres del cimbori central.

 

Participació