«Quan escric, sempre m'endinso visualment a l'escena»

Entrevista a Ramon Gasch, que publica 'Defensors de la terra', la segona part de 'Bon cop de falç!' a l'editorial Columna

per Esteve Plantada, 30 de gener de 2014 a les 09:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de gener de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ramon Gasch presenta la segona part de 'Bon cop de falç!' Foto: Esteve Plantada

L’èxit de les històries de ‘Bon cop de falç!’ i d’una nissaga com la dels Martí havia de tenir continuïtat. Així ens ho explicava Ramon Gasch en una entrevista feta fa un parell d’anys i així ha estat. Després de l’explosió que va suposar aquella novel·la, escrita a quatre mans conjuntament amb Andreu González Castro i guanyadora del Premi de novel·la històrica Néstor Luján, ara ens arriba la segona part, ‘Defensors de la terra’. Però, tot i que la trama continua en el punt on s’acabava l’altra, el llibre és “ben diferent”. D’entrada, perquè el període agafat no té cap gran conflicte oficial. “No hi ha cap guerra. L’únic embolic és l’anomenada Revolta de la sal, a la Catalunya Nord”. Després del Tractat dels Pirineus del 1659, el rei Felip i el rei Lluís es reparteixen el territori català, “i els pagesos del nord es troben que la sal, que era un element indispensable, s’havia de comprar per obligació a la part francesa, amb el famós impost de la ‘gabella’. Això fa que la sal pugi molt de preu i els nordcatalans hagin de fer alguna cosa per aconseguir-la”. I aquí tenim la part central d’un conflicte per la supervivència. “Els catalans baixaven a Sort, a Tremp i a Gerri de la Sal a buscar-ne. La pujaven de manera gratuïta i això va obligar el rei francès a posar escamots de vigilància, cosa que va fer esclatar un conflicte important, de més de quatre anys”.


Però la novel·la no només es centra en els embolics d’aquesta zona fronterera. També posa el focus en una Barcelona desconeguda, desfermada i amb molts clarobscurs. “La Barcelona de l'època viu encara molt castigada pels estralls de la pesta. Però trobem que hi havia molta gresca, que era una ciutat absolutament diferent de la Barcelona que coneixem avui. En un dia festiu hi podien haver seixanta llocs per anar a ballar!”. Una ciutat amb ganes de perdre el cap, plena de llocs on poder fer balls pintorescos i picants. “El sexe era molt habitual en aquests saraus, i també podies trobar amb facilitat temes demoníacs, amb la Inquisició, que encara es begullava”. Tot plegat fa que aquest sigui un llibre molt diferent a la primera part, sense tants aspectes d’acció militar i amb més presència femenina. “Defensors de la terra és més íntima i propera, es fixa més en els detalls, en l’ambient i en els costums”, afirma Gasch.

“Hi ha molts detalls que em fan dir que aquest llibre està més treballat que l’anterior. L’Andreu i jo hem buscat un entorn més complex a l’hora de trobar informació”, cosa que ha propiciat que hagin hagut d’aprofundir més en els ambients de la ciutat, en personatges diferents, en la manera de fer d’alguns religiosos de l’època, del Sant Ofici o de la bruixeria. “I, és clar, també recuperem els enemics que Joan Martí tenia al primer volum. De fet, utilitzem el germà ressentit de la família per executar el pla de la seva revenja”, assegura. L’essència cosmopolita de Barcelona també té un paper destacat, fent que un dels personatges més interessants sigui un àrab, “concretament un esclau egipci”. Molt rellevant és també la vivència del Carnestoltes de Barcelona, “el més famós del món al moment”, afirma Gasch, meravellat. “Hi ha escenes del Carnaval que, vistes avui en dia, són autèntiques barbaritats. Era una gran burla, propiciada pels estudiants. La gent sortia al carrer del matí fins a altes hores de la matinada”. Un Carnaval famós arreu que les èpoques d’absolutismes, prohibicions i dictadures va fer arraconar fins a l’ostracisme.

Uns mons molt cinematogràfics
Després de la lectura del primer i del segon llibre, és obligat parlar d’una possible adaptació audiovisual. La història, el ritme i les escenes sembla que ho permetin amb garanties. “Sí, de fet, hi ha escenes molt cinematògràfiques. I deu ser normal, perquè jo, quan escric, ho faig sempre endinsant-me visualment a l’escena, entrant en l’ambient. Veig molt clarament tot el que estic escrivint i la gent sempre em comenta que es percep així, que ho estic contemplant”. En aquest sentit, en Ramon Gasch confessa tenir una capacitat innata per a posar-se en la pell dels personatges. “Gaudeixo molt pensant què faria jo en aquella situació. Quan em tanco en aquests mons inventats m’ho passo molt bé”. La inspiració, en el seu cas, ve de nit, a deshores. “Escric de deu de la nit a dotze de la matinada. Puc venir de Lleida o de Madrid en un viatge de negocis, mig adormit, però a partir de les nou del vespre, els ulls s’obren, el cap se’m desvetlla i m’endinso en altres segles”.


El cap de Ramon Gasch segueix com sempre, en plena forma. No s’atura mai i segueix inventant històries i teixint trames increïbles que poden enganxar lectors. “No paro d’escriure. Només tinc idees, idees i més idees”. Històries del passat, també futuristes, o ambients de crim, de passió i de ciència, si és el cas. Aquest any 2014, Ramon Gasch espera que surtin tres llibres més. Un, el segon projecte amb el Grup d’Escriptors del Montseny. El segon, una novel·la de gènere negre que ja dóna voltes per editorials i que ha estat escrita en castellà. El tercer, un nou llibre amb el seu gran soci, l’Andreu González Castro. Projectes fets des de la passió d’inventar i d’explicar coses, la gran passió d’un artesà de les històries com és en Ramon Gasch.

 

Participació