28-G: la ciutat dels vençuts

Una freda tarda d'un dissabte de gener els 'fletxes verdes' van entrar a Granollers per sumir la ciutat en el gris penitent dels derrotats. La capital vallesana era un infern amb columnes de fum negre enlairant-se cap al cel

per Diego Sola, 14 de gener de 2014 a les 23:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de gener de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Gloria al Caudillo victorioso», resa la pancarta, en un segon pla, més enllà de la Fonda Europa. Després del 28 de gener de 1939 les manifestacions de fervor popular per la victòria franquista es van repetir a Granollers. Foto: J. Bosch (Arxiu Municipal de Granollers-Arxiu d'Imatges)

"Tenemos que abandonar Granollers". Enrique Líster, 31 anys, el cap militar més jove i carismàtic de l'exèrcit republicà, i un dels més famosos i cèlebres per haver dissenyat l'estratègia defensiva de la batalla de l'Ebre, va mirar impàvid el mapa. "Mi comandante: ¿me ha oído?", va insistir l'oficial, darrere seu, alternant la mirada incisiva sobre el seu superior amb una ullada al mapa estès damunt la taula, cada vegada més impracticable. "Desde el jueves no hacemos más que huir como ratas de los fascistas...", va respondre, per fi, el comandant Líster, encenent una cigarreta, amb la mirada perduda. Només feia dos dies que Barcelona havia caigut en mans de l'exèrcit franquista. Des d'aleshores, l'exèrcit popular es retirava en desbandada.


La República, tocada de mort, tenia en el seu exèrcit el símbol de la derrota anticipada i ja només es podia fugir... i no deixar res a l'enemic. "Dejamos Granollers", sentencià finalment l'heroi de la batalla de Belchite, l'home que –fugaçment- va fer creure dos anys abans que la guerra podia guanyar-se. "Quemadlo todo: fábricas, talleres y almacenes. Todo. Y volad los puentes". A l'enemic, ni aigua. La fàbrica Roca Umbert o el garatge Baulenas, entre d'altres, van convertir-se en gegants ardents de foc fins a esfondrar-se.

Va ser un dissabte d'ara fa tot just setanta-cinc anys. El 28 de gener de 1939 la guerra acabava a bona part del Vallès Oriental amb la caiguda de la seva capital, Granollers. Diuen els avis que ningú no volia els feixistes, però que tothom desitjava acabar amb una agonia de tres anys. Fos com fos, aquell 28 de gener, amb els cops de culata dels fusells nacionals trencant tots els cartells que tinguessin res a veure amb la República, va acabar la llibertat o el somni de construir una societat més justa i igualitària. I Granollers, com la resta de la comarca i el país, s'endinsava en un malson de quasi quaranta anys.

Soldati: prendere Granollers!
Si el 31 de maig de 1938 cinc avions Savoia S-79, italians, havien sembrat la por i la mort al centre de Granollers, vuit mesos després la sort de la capital vallesana, com la de bona part de la seva comarca, tornava a estar en mans dels homes de Benito Mussolini enviats a la guerra d'Espanya. La campanya de Catalunya, el replegament de les tropes republicanes i l'avenç inexorable de les franquistes, havia convertit el Vallès Oriental en un front de guerra amb l'entrada de 25.000 soldats de les divisions del Corpo Truppe Volontarie. Els Frecce Verdi (literalment, fletxes verdes) havien entrat el divendres a la Llagosta i a Mollet. L'endemà es dirigien en tropa cap a Granollers i prenien el control de la ciutat.


La caiguda dels municipis vallesans en mans dels nacionals no va anar precedida simplement de la destrucció de les instal·lacions logístiques per part dels soldats de l'exèrcit popular, sinó també de nous i sagnants bombardejos aeris per part del bàndol franquista. S'acostuma a recordar, per la seva terrible magnitud i destrucció, la trista jornada del 31 de maig de 1938, però, pocs dies abans del final de la guerra al Vallès Oriental, Granollers, la Garriga, Cardedeu o les Franqueses van ser víctimes de noves ràtzies aèries de metall i explosiu. Només tres dies abans de l'entrada dels fletxes verdes a la capital van morir vint-i-cinc persones a Granollers dins la mateixa acció aèria que s'enduia la vida de vuit individus a Mollet o cinc a Cardedeu. Com han estudiat profundament Joan Garriga i Josep Grau Mateu, els atacs eren continus i mantingueren a la població civil terroritzada: dilluns, dimarts, dimecres, dijous... El diumenge 29, quan la Garriga estava a punt de caure, un nou atac va matar catorze garriguencs, set dels quals eren nens.

«Granollers saluda al Madrid liberado». Després del 28 de gener els falangistes van prendre el control de la vida pública granollerina, així com les seves expressions populars. Poc després de la caiguda de Madrid, només dos mesos més tard que Granollers, es va mobilitzar als habitants de la ciutat per evidenciar la seva adhesió a la imminent victòria final de Franco. Foto: Foto: J. Font (Arxiu Municipal de Granollers-Arxiu d'Imatges)

La resistència a la serra de Bellulla
La caiguda de Granollers en mans de les tropes a les ordres del general Franco no va ser plenament pacífica, com podria semblar pel tipus de retirada en fugida que estava duent a terme l'exèrcit republicà a les ordres del comandant Líster. L'objectiu dels fletxes verdes era prendre Granollers encerclant-la. Una columna entraria des del Coll de la Manya. Van ser els primers en arribar, prop de l'hora de dinar en un dia on tot es pogué fer, excepte dinar. L'altra columna prendria la ciutat des de Ponent, entrant a través de la carretera de Caldes, provinent de Lliçà d'Amunt. De camí a la ciutat del mercat obert, però, van topar amb la resistència –quasi numantina- de tres-cents homes de Líster dalt del turó de Bellulla, a Canovelles.

Avui, la gran finca que fa segles fou un dels més grans santuaris vallesans de l'edat moderna, s'amaga tímidament dins del seu bosc. Però des d'aquell racó de Canovelles es va intentar, en va, la impossible i ja irrealitzable defensa de Granollers. Aquells homes eren conscients que ho havien de perdre tot, més d'hora que tard. Per tant, plantar cara a l'enemic era una opció segura de valor i honor. 

L'entrada i el silenci
Encara hi havia la llum del sol, tot i que un xic esmorteïda al damunt de la serra de Ponent. Eren les cinc de la tarda i, per allà on es pon el sol, precisament, per allà entrava el darrer grup d'homes que, aquell 28 de gener, havien de fer de Granollers una "ciudad liberada". Abans de caure el capvespre, les dues columnes dels Frecce Verdi, amb els seus centenars de presoners a remolc (dos-cents dels quals fets aquell dia al seu pas pels dos Lliçà i Parets), ja havien controlat tota la ciutat. Pernoctaren en un edifici del carrer Corró, cruïlla amb Minetes (avui, València), que havia servit fins aleshores com a escola de conductors de tancs. 

La retirada de l'exèrcit popular va ser dramàtica. L'estratègia de terra cremada per a l'enemic va causar també estralls entre la població civil que s'hi quedava. A Sant Feliu de Codines, per exemple, cinc persones van morir en explotar una bomba col·locada pels milicians a l'interior de l'església, que feia en aquells mesos la funció de magatzem i menjador. Granollers era, per la seva banda, la capital de les columnes de fum negre enlairant-se cap al cel. La ciutat, plena d'espais col·lectivitzats per a ús militar, va ser, el dia de la seva captura, el més semblant a un infern sobre la Terra. Els propagandistes franquistes van utilitzar aquestes accions destructives per part de l'exèrcit republicà com a prova del "terror" dels rojos.

Els soldats italians al servei de la causa de Franco van entrar a la ciutat amb el seu braç dret ben alçat, fent una salutació feixista imitada per homes i dones que, mig plorosos, mig tremolencs, no sabien què havia de venir després d'aquell trasbalsador esfondrament del poc que quedava de la República. El que estava a punt de succeir, però, era el gir de full més traumàtic de la història contemporània del país.

Any de la "victoria" i culte al 28-G
Granollers va rebre els alliberadors. Els va rebre per la senzilla força de la victòria dels vencedors sobre els vençuts. La ciutat, però, rebia aquells que només uns dies abans, aquella mateixa setmana, havien arrabassat trenta-sis vides, incloent la d'una nena d'un any, en els fatídics bombardeigs dels darrers dies abans del final de la guerra a casa nostra. No conservem fotografies d'aquell 28 de gener de 1939. Granollers, ciutat també de fotògrafs professionals, va quedar cega davant l'entrada dels fletxes verdes: la por, la inquietud, la incertesa; qui gosaria enfocar el seu objectiu enmig d'aquella atmosfera enverinada?

En canvi, les fotografies conservades a l'Arxiu Municipal de desfilades i celebracions de la "victoria triunfal" al llarg de 1939 als carrers de Granollers són abundants (veure galeria adjunta). És el cas d'una gran manifestació popular –d'aparença espontània, però naturalment organitzada pels falangistes de la ciutat, ja aposentats a l'antiga seu de la Unió Liberal, actual Museu–, una manifestació posterior a la caiguda de Madrid, el 28 de març.

La guerra acabaria oficialment l'1 d'abril de 1939. D'aleshores ençà, cada 28 de gener, les autoritats municipals recordaven el que havia estat el dia de l'alliberament de la ciutat. El culte a la data de l'entrada de les tropes nacionals va portar a triar el 28 de gener com a data idònia per a les grans inauguracions, com és el cas del Parc Municipal Torras Villà, a les acaballes de la dictadura franquista. El culte era, naturalment, dels vencedors que tot ho dominaren en una ciutat, però, d'una gran massa anònima, silenciosa, silenciada... i vençuda.

El carrer és dels vencedors. Desfilada militar, l'any 1939, per la Carretera. Les noves autoritats van sotmetre la cultura de la ciutat al partit únic falangista. En aquesta fotografia, per exemple, el Mestre Ruera (a baix, amb batuta) dirigeix el Cor mentre desfilen uns guàrdies civils. Foto: J. Bosch (Arxiu Municipal de Granollers-Arxiu d'Imatges)

 

Participació