En una pel·lícula d''Acción de gracias'

IMATGES BORROSES: Celebrant 'Thanksgiving' a Nova York

per Alba Dalmau , Nova York (EUA), 6 de desembre de 2013 a les 12:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de desembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El passat dijous -exactament el tercer dijous de novembre- em vaig trobar a dins una d'aquelles pel·lícules americanes d'Antena3 els diumenge a la tarda, en què una família típicament americana (la mare amb el cabell tenyit de ros i encrespat, el pare pèl-roig i la pell anguniosament rosa, els fills grassonets i amb un somriure que intercala dents de llet i permanents, l'avi amb una pala de jardí en una mà, l'àvia amb una cullera de fusta a l'altra i un gos de pèl brillant dormint davant la llar de foc) es reuneix al voltant d'una taula encerclant un gall d'indi, obscenament posicionat amb les cames eixarrancades i l'interior farcit de pomes, pa de blat de moro i sàlvia, que l'àvia –abans d'anar a missa- ha introduït amb violència, sense qüestionar-se la perversió d'aquesta acció.

A la realitat, com a les pel·lícules, les famílies (èpicament reunides, tenint en compte la diàspora familiar en relació a la grandària del país) entrellacen les mans i, amb els caps religiosament cots, donen les gràcies pels aliments i etcètera, etcètera en aquesta festivitat que té els seus orígens en un gran acte d'hipocresia, com va ser donar la benvinguda als indis amb un gran àpat i una vegada els van tenir ben tips, matar-los per quedar-se amb el territori.


Per a mi, fins l'altre dia, això del Thanksgiving no era més que una excusa televisiva per fer pel·lícules de sèrie B, amb una trama innocentíssima que sempre acabava alterada per algun rapte, suïcidi o, en el pitjor dels casos, assassinat, encara que pel sol fet de ser una pel·lícula de diumenge tots sabíem que per molt que es compliqués la trama, no calia patir, perquè era diumenge i els diumenges les pel·lícules que posaven a la tele sempre acabaven bé, perquè precisament era diumenge i la vida, en aquell punt de la setmana, ja semblava prou tràgica.

En el meu cas, amb totes les dents ja permanents, el cabell no prou bufat, la pell lleugerament més marronosa i un accent sensualment llatí, es nota que no sóc d’aquí i malgrat que per la majoria d’estrangers aquesta festa -que només conec en castellà, "el dia de acción de gracias" (perquè a TV3 aquestes pel·lícules no les passaven) i en anglès- no la celebrem –perquè és exclusivament americana i canadenca- és gairebé impossible evitar-la quan ets aquí. La ciutat es paralitza –fins i tot més que per Nadal- i, encara que no vulguis, no et queda més opció que celebrar-ho, convertint-se en una excusa per reunir-te amb aquells amics que, amb el temps i la proximitat del context, han esdevingut la teva nova família; fins i tot els amics dels amics que avui coneixes per primera vegada i, després d'intercanviar quatre paraules t'adones que compartiu molt més que amb la cosina del teu pare que t’estirava les galtes fa sis o set Nadals.


I al voltant d’una taula, amb estovalles de papers i coberteria de plàstic blanc, amb un gall d’indi sec del supermercat acompanyat d’una salsa espessa de nabius agres i molt vi barat en gots vermells, amb un albanès a la teva dreta, una italiana a l’esquerra i un suec al teu davant, us trobeu parlant en un anglès que més que anglès sembla esperanto, comentant temes banals, com s’estila en aquestes festivitats: algú que ha descobert un cantant camerunès que es diu Richard Bona, que és la hòstia; una mica de política barata sobre el país que compartiu ara mateix i un tercer que, sense venir a compte de res, comenta les aromes del vi que bevem perquè ha fet un curset d'enologia i ens vol ensenyar els seus progressos.

Aquest últim, al final de l’àpat, tocat pels efectes del vi amb aromes de prunes, notes balsàmiques, llarg pels tanins madurs i lleugerament torrat, diu a tota la resta que, malgrat aquella festa per a ell tingui la mateixa importància que els primers dimarts de cada febrer, està content de no estar sol en aquesta ciutat en què la soledat és l'estat civil per excel·lència i, amb aquell to de filosòfic que et dóna l’alcohol, deixa anar: "No creieu que és una paradoxa que la soledat compartida es converteixi en companyia?" i es queda tan ample, seguit d’un fort "bevem, perquè és Thanksgiving i a cap de nosaltres ens importa el més mínim!".


Fem un brindis amb aquell vi barat, sabent que encara que res d'això ara tingui importància d'aquí molts i molts tercers dijous de novembre, un dia tots els que vam ser en aquella taula, pensarem on deuen ser ara aquella italiana, aquell suec, l'albanès o la catalana i recordarem aquell gall d’indi fred, aquells coberts d’un sol ús i el pinot noir de baixa qualitat, amb una pàtina de nostàlgia que farà que –igual que nosaltres- el vi hagi envellit i millorat i el turkey (com n’hi diuen aquí del gall) ens semblarà que era tendre i calent i la coberteria de porcellana. 

Foto: Alba Dalmau

 

Participació