El bany dels déus i el nèctar dels mortals

Al sud de la Garriga, camuflada enmig de la plana, envoltada per trens i carreteres, s'alça una de les vil·les romanes més imponents del país

per Diego Sola, 4 de desembre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de desembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Símbol de romanitat i poder econòmic. Les vil·les rurals eren una de les principals unitats econòmiques de l'Imperi. La vil·la de Can Terrers devia oferir, al començament de la nostra era, un aspecte semblant al d'aquesta vil·la de la costa mediterrània africana. Foto: Musée du Bardo (Tunísia)

Salus per aquam. O el que és el mateix: salut a través de l'aigua. Fa dos mil anys, la civilització més poderosa de l'antiguitat va desenvolupar el programa d'higiene pública més important fet fins aleshores en la història. Emperadors, governadors provincials i consistoris d'arreu de l'Imperi romà van propiciar la construcció de banys públics per al gaudi d'aquells que no podien permetre's un dels luxes més sumptuosos i cars de la societat romana. Qui tenia un bany a casa era perquè estava a la cúspide social. I qui no en tenia sempre podia permetre's, de tant en tant, una remullada en aquells equipaments públics sempre plens a vessar de gent. Avui obrim l'aixeta de la dutxa amb comoditat i certa lleugeresa respecte al que representa tenir aigua i espai de bany, però en època romana el bany era, per damunt de tot, una qüestió d'estatus social a l'abast permanent de molt pocs. Això ho sabia del cert la família propietària d'una vil·la situada a més de cent quilòmetres de la capital provincial, Tarraco, i a més de vuit-cents de la capital imperial, Roma.


A tocar de la Via Augusta, enmig d'un entorn rural de gran activitat agrícola i ramadera, en una ubicació privilegiada que controlava l'entrada del riu Congost al Vallès i el nostre accés natural a Osona, es va construir una de les finques més impressionants de l'època antiga enmig d'aquest antic país de vinya. Des del caldarium fins al frigidarium res no hi faltava... en uns banys ben acompanyats per un vi garriguenc que des d'aquí arribava fins a Itàlia, Grècia i Egipte.

Arqueòlegs d'emergència: el senyor Rosselló i un canonge poeta
Avui la Garriga és una reconeguda vila termal de Catalunya. Fa dos mil anys una finca rural de gran riquesa anticipava la trajectòria de la futura ciutat. El senyor Rosselló, garriguenc propietari del mas de Can Terrers, va començar a excavar el 1878 un conreu a uns cent metres de casa seva i va descobrir un dipòsit hidràulic molt antic: era la primera troballa d'un conjunt molt més gran i important. La descoberta no va tenir gran impacte. O, com a mínim, l'impacte esperat davant d'un descobriment d'aquesta mena. Dues dècades més tard es celebraven les festes de l'aplec de la Mare de Déu del Camí, la verge de la capella de Can Terrers, la coneguda com a 'festa del bosc', i els amos adequaven un forn de les restes romanes com a urinari per als assistents. Els usos peremptoris del patrimoni!

Però que Can Terrers amagava un gran tresor arqueològic ja començava a ser sabut per aquells anys. Jaume Colell (1846-1932), sacerdot i canonge de la Catedral de Vic, gran impulsor dels Jocs Florals a Barcelona, va ser un dels que, encuriosit per les notícies que circulaven sobre aquell mas, va atansar-se fins a Can Terrers i va plantar el seu particular campament d'excavació. D'allà va treure un cap de dona esculpit en marbre blanc, un mosaic de colors amb una jove amb aspecte de deessa i unes pintures que tenien una gran retirada a l'estil de les pintures murals de Pompeia, la ciutat itàlica sepultada per la cendra i la lava del Vesuvi el 24 d'agost de l'any 79 d.C. Pompeia era, precisament, una de les grans ciutats termals i vacacionals del sud d'Itàlia en època romana.


La vida en una gran vil·la rural romana
El dominus de Can Terrers podia ser, sens dubte, un amo i propietari orgullós de la seva finca. Les excavacions dutes a terme intermitentment entre els anys 1961 i 2004 han revelat una gran vil·la rural romana amb una extensió construïda de, com a mínim, 5.600 metres quadrats de superfície. La superfície total –incloent conreus i vies d'abastiment– arribava als 14.000 metres quadrats. Per fer-se una idea: només els edificis de la finca, fundada a mitjan segle I a.C., equivalien a mig Palau Olímpic de Granollers.

Elegància i sofisticació. Rostre femení, possiblement una representació de l'hivern en un fragment de mosaic extret del jaciment de Can Terrers pel canonge Colell, avui dipositat al Museu Episcopal de Vic. Foto: MEV

Can Terrers era una gran propietat rural amb extensos conreus, nombrosos boscos al seu voltant (segurament propietat dels amos de la vil·la i sota la seva explotació), pastures per als ramats d'ovelles i bous i un bon torrent al llindar de la finca per aprofitar l'aigua. Abandonada en el segle VI, dècades després de la desintegració de l'Imperi romà, des de la seva fundació la vida a Can Terrers es va perllongar per espai de set-cents anys. Set segles en que la vil·la va ser un gran centre productor d'oli i vi alhora que un espai de vida ociosa amb calefacció i aigua corrent. A la zona més privada de la finca no hi faltava de res, des d'uns sumptuós triclinium (menjador), fins a un relaxant peristylium (un pati, lluminós i enjardinat, amb una columnata quadricular). El zenit de la comoditat i el luxe de Can Terrers quedava perfectament representat als balnea, els banys privats.

El bany, un ritual social i regenerador
A l'antiga Roma, i abans a Grècia, el bany constituïa tot un ritual social que, en els casos més opulents, assolia un nivell de sofisticació equiparable al dels nostres actuals balnearis. Gimnàstica preparatòria, massatges amb olis i ungüents especials, immersions en aigües a diverses temperatures, una profunda neteja i exfoliació de la pell i, finalment, una acurada untada de la pell amb cremes hidratants podien constituir el llarg i relaxant periple d'un individu en unes termes romanes, privades o públiques, en el cas, aquest darrer, de les termes més selectes i reservades per als ciutadans més benestants: llocs idonis –d'altra banda– per a la discussió de negocis i el tancament de tractes i acords comercials, patrimonials... o de qualsevol altra mena. Salus per aquam. Spa... Però també vida social i culte al cos.

Als balnea de Can Terrers (privats i particulars) el dominus, els membres de la seva família o els seus convidats entraven al vestuari on l'esclau o l'esclava els desvestia i els ajudava amb els olis i ungüents de la pell. Tot seguit es calçaven unes sandàlies de fusta fetes d'aquest material per evitar les cremades que produirien el contacte dels peus nus amb el terra de la sales calentes i passaven a asseure's a l'habitació d'aigua temperada, el tepidarium, on acostumaven el seu cos a la temperatura d'ambient. Això els preparava per entrar al caldarium, on rebien un bany d'aigua calenta –uns 40 graus– i a on l'esclau ajudava el banyista a treure's els olis del cos amb una gratadora, eliminant les impureses de la pell. Aquí podia alternar-se el bany calent amb el pas a la sauna de vapor, annexa. Finalment, el ritual culminava amb el bany a la piscina d'aigua freda, al frigidarium.

L'aigua, el vi i l'oli del dominus de Can Terrers
L'olivera i la vinya dibuixaven la línia de paisatge d'aquest gran casal rural al nord del Vallès. L'oli i el vi de Can Terrers constituïen la principal font de riquesa de la família propietària de la finca, exportant la seva producció fora dels límits de la Hispània romana i comerciant directament amb les ciutats de la riba oriental de la Mediterrània, des d'Alexandria fins a Tessalònica. Plini el Vell, que va morir aquell 24 d'agost de l'any 79 asfixiat pel pols de cendra quan –encuriosit per l'erupció del Vesuvi– s'apropava per mar a les platges de Pompeia, havia descrit el vi lauronense d'aquest entorn vallesà com un vi fi i sofisticat molt ben considerat a les bones taules romanes.

Avui, la vil·la romana de Can Terrers és considerada un dels jaciments més singulars de la Catalunya antiga, com palesa la seva declaració com a Bé Cultural d'Interès Nacional, reconeixement que l'ha equiparat a la consideració que tenen, per exemple, les ruïnes grecoromanes d'Empúries. El senyor Rosselló i els successius amos del mas de Can Terrers poc podien imaginar l'abast de la troballa. Ben mirat, les grans fites semblen brollar amb força d'aquell paisatge mil·lenari perquè, pocs segles després de l'abandó de la vil·la rural, es fundava, allà mateix, al cor mateix de la finca, un important cenobi amb la filla d'un poderós comte català com a superiora... Però això, ben mirat, ja forma part d'una altra peça d'aquest trencaclosques vallesà ple d'històries. Ara per ara, salus per aquam

Bé Cultural d'Interès Nacional. El jaciment de Can Terrers és un dels principals vestigis de la Catalunya romana. A cel obert pot passejar-se per les estances dels antics banys privats de la casa. Foto: VisitalaGarriga.cat

 

Participació