«Els nens que porten les ungles netes aprenen més anglès»

Entrevista a Ignasi Casals, que explica a 'Nascola' les experiències d'un mestre durant 40 anys a l'Escola Ginebró

per Esteve Plantada, 21 de novembre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ignasi Casals ha publicat un llibre amb les experiències com a director del Ginebró Foto: Esteve Plantada

Ignasi Casals (Blanes, 1948) ha estat, fins la seva jubilació l'any 2013, mestre, director i president de la cooperativa de l'Escola Ginebró. Quaranta anys dedicats a la passió de l'educació que ara agafen forma d'idees, confessions, records, pensaments i experiències viscudes a Nascola, el llibre que acaba de publicar Viena edicions. Però les tres-centes pàgines que formen el volum expliquen molt més que una successió de fets o d'anècdotes. Dividit en tres parts, els lectors podran seguir, en primer lloc, la història personal, "molt dickensiana", d’un director tan especial com també ho és l’Escola Ginebró. La primera part del llibre explica totes aquestes vivències primerenques, de formació i de vida. Una part on els lectors llegeixen, "amb molta emoció", l’experiència de la seva estada en un internat, com va patir una poliomielitis i com això l’ha deixat coix de per vida.


Tot seguit, la segona part és centra més concretament en la vida a l’escola i la tercera es farceix de reflexions pedagògiques, per acabar confegint un text on queda clar que l’Escola Ginebró és una escola molt singular. Especial. "La van fundar uns pares, a Sant Celoni, l’any 1969". Llavors, l’Ignasi era un dels pares de l’escola i, de seguida, es va anar implicant més i més en el projecte, "i la vaig acabar dirigint, i vam anar fent l'escola gran entre tots, fins que ens vam discutir amb la propietat de l’edifici i vam marxar". Després va venir l’època a Can Bordoi, a Llinars del Vallès, "en una casa magnífica, on vam ser-hi 14 anys. Fins que vam construir l’edifici actual".

Una educació que s'estima els alumnes
En aquest punt, i per entendre bé l’Escola Ginebró, l’Ignasi Casals remarca la importància de ser una cooperativa. "És vital, perquè això va provocar que l'escola no depengui de la gestió d’una sola persona, ni d’un 'amo'. Al contrari! Al Ginebró, cada persona és un vot i podem dir, ben orgullosos, que l’hem gestionada entre tots". De fet, una de les claus que fa que tothom en parli sempre tan bé és el fet d’estimar-se els alumnes. "Jo sempre he sigut molt afectuós i això ha fet que els nanos es trobessin sempre atesos, ben cuidats", i afegeix com n’és d’important "que tothom se sàpiga els noms de tots els nens" i que el nens sentin que el professorat és proper a ells. El llibre ho explica de moltes maneres, però cap tan gràfica com quan l’Ignasi passava pel menjador i escurava allò que els nens no volien, sobretot la botifarra negra. "Això crea una complicitat que els alumnes valoren moltíssim".

Dedicació, proximitat, estimació i proximitat. Tot això ha fet del Ginebró una escola amb uns valors molt singulars. Com per exemple, fixar-se en petits detalls. "No sabies que els nens que porten les ungles netes aprenen més anglès que els que les porten brutes?", pregunta. "És evident! Això vol dir que hi ha un ordre al darrera, que hi ha uns pares que se n’ocupen". Perquè la clau de la bona educació sempre rau en els pares. "El nen ha de tenir uns referents, i aquests no han de ser pas a l’escola". Són a la família i, més concretament, als pares. "Trobo genial que els nens, els diumenges al matí, vagin al llit dels pares i els molestin. Que juguin, que passin moment junts. Aquesta complicitat de 'tribu' és fonamental. L’educació d’una família es fa en aquests moments que vivim junts, en dies feiners, quan anem amb pressa i compartim bany i esmorzar. I m’agrada explicar-ho".


El "segell" de l’Escola Ginebró
En aquest sentit, cal no perdre de vista que els petits han d’entendre que pertanyen a una comunitat, a una 'tribu', tal com diu l’Ignasi Casals. Que cal ser lleials i que cal ser propers i comprensius. "El Ginebró és una escola on el director podia entrar a mitja classe, fer un petó a la mestra i anar-se’n". Una escola on els nens escolten una lliçó magistral del director el primer dia de curs. També una escola on els mestres reben els alumnes a la porta i els diuen bon dia. I una escola on tothom es coneix pel nom. Al capdavall, una escola amb segell propi. "Però no crec que sigui el Ginebró qui té un segell: són les famílies que trien la nostra escola, que ja són, per si mateixes, d’una manera concreta".

Tot podria resumir-se en una raó elemental: l’escola i els professionals de l’educació han de ser, precisament, persones educades. "Per això no entenc la llei Wert. És una llei totalment maleducada, perquè el senyor Wert no ha consultat res amb ningú". És de calaix: una llei d’educació s’ha de consultar, perquè s’ha de ser educat. "El que han de fer les escoles és no complir la llei, així de fàcil. Cal fer-ho, tal com ja ho fèiem al franquisme". De la manera més simple possible, amb el sentit comú com a divisa. Com haurien de ser tots els mestres: educats, atents, amb la mirada neta, amb ganes d’explicar, de mostrar i d’ensenyar a entendre la vida com un camí on cal tenir ganes de ser, senzillament, bones persones. Com podria ser l'Ignasi Casals, un mestre que encara té moltes coses a ensenyar.

 

Participació