La velocitat de les busques

IMATGES BORROSES: Nova York i el misteri del pas del temps

per Alba Dalmau , Nova York, EUA, 8 de novembre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Em recordo a mi mateixa de petita –gràcies a l’ajut d’aquelles fotografies que encara es revelaven- vestida idèntica que la resta de les nenes: bata de quadrets blancs i blaus i embotonada, a diferència de la dels nens, que era de ratlles blanques i negres i amb un cinturó negre, en una classe de només catorze alumnes, asseguda en un pupitre de fusta, escoltant atentament la germana Palmira o aquella altra monja que els alumnes, per la seva forma de caminar, cruelment van batejar com la germana Pato. Les monges parlaven fluix i a poc a poc, segurament degut als hàbits que s’agafen quan es viu en un convent.

Aleshores tot el que sabíem, quan no sabiem res, era que l’agulla més llarga d’aquell rellotge plantificat sobre el pentinat antic de la germana Palmira havia de fer una volta sencera i quan la busca arribava al dotze era el moment de fer un“ploff” col·lectiu (aquest era el soroll que feien catorze llibres tancant-se a la vegada) i, de sobte, érem lliures (aquell temps en què llibertat significava decidir si a l’hora del pati jugariem a caniques, a les gomes, la xarranca o a atrapar-nos). Aquella hora de pati passava tan ràpid que quan tornàvem a la classe (a toc de xiulet) i veiem el rellotge una altra vegada apuntant les dotze, amb la monja que ja ens esperava, altra vegada, amb el llibre obert, disposada a una nova i tediosa lliçó, no podia entendre que aquella volta de rellotge (de classe o d’esbarjo) durés exactament el mateix. Secretament, estava convençuda que les monges avançaven les agulles al seu antull.


Avui, a Nova York, vint anys més tard, encara penso sovint en aquest concepte de la relativitat del temps (i de fet, mentres ho faig, no puc evitar fantasiejar el que seria trobar-me un dia a la germana Pato -es deia Assumpte- caminant per la Cinquena Avinguda, amb aquell caminar ridícul, que avui em semblaria d’una tendresa absoluta, sobretot si penso que aquesta va ser la dona que em va ensenyar a escriure i a llegir, quan les lletres només em semblaven sanefes bastant curioses).

Dos anys després d’haver viscut en aquesta ciutat, em resisteixo a creure que aquí el temps va a la mateixa velocitat que a casa nostra. Des que vaig arribar, sempre he tingut la sensació que aquí, desconec amb quines intencions, un dia algú va alterar el temps, com a mínim doblant la velocitat amb què nosaltres el coneixem (el que explicaria el fet que vaig venir per un any i ja n’han passat dos, sense adonar-me’n). Atenent-me a aquesta sospita he trobat proves que podrien demostrar-ho: la gent aquí no té temps de parar per fer un cafè, és per això que se’l prenen mentres caminen cap algun lloc (per guanyar temps), la gent fa la compra de la setmana per internet (per guanyar temps), la gent treballa amb els seus ordinadors a dins el metro (per guanyar temps) i fins i tot, i això és el que em preocupa més, la majoria diu que no té temps d’enamorar-se. És per això que, també per guanyar temps, estàn de moda els speed datings, que són cites de cinc minuts entre homes i dones que van rotant i, al final, cadascú escriu qui li ha agradat i si l’interès és mutu la parella va a sopar i, en aquesta primera cita formal, per guanyar temps, més que conèixer-se s’interrogen sobre les coses que aquí són importants (orígen, religió, professió, posició econòmica, intenció de comprometre’s, fills?) i, segons com hagi anat la cita (monges, tapeu-vos les orelles), la parella acaba o bé al llit o bé a l’altar, o una o l’altra.


En defitiva, el que vull dir amb aquest record-realitat, expressat en una psicodèlia on es barregen les monges de l’escola Vedruna amb els gratacels i els neons de Times Square, no és altra cosa que el popular misteri del pas del temps, que segons com, a on i amb qui el visquis pot ser que cinc setmanes puguin transcórrer a la velocitat de cinc minuts o que cinc minut puguin semblar-te una eternitat de cinc setmanes.

Foto: Alba Dalmau

 

Participació