Un comte rere la gran porta

Acabada la Guerra de Successió, un desterrat comte dels Quadrells va ser enviat a l'exili interior, tancant-se rere els murs del seu gran casal canovellí

per Diego Sola, 23 d'octubre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 d'octubre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Seguir la missa des de casa. En una petita nau com la de l’església romànica de Sant Feliu, aquesta tribuna privada destaca com el més gran dels retaules. Foto: Xavier Vallbona/Aj. de Canovelles

Molts caminants es confonen. Passen pel davant del casal més important de la Canovelles moderna i identifiquen la placa de Cuartel de Levante amb alguna mena de caserna militar. Ja en fa la pinta. Una sòbria però ferma muralla envolta una gran extensió de terreny. Des de fora no es veu res. La gran porta imposa un gran respecte. Sí, una bona guarnició de soldats seria capaç de resistir un llarg setge dins d'aquests murs. Però no és el cas. No és una caserna. Els quarters eren, fa uns pocs segles, cadascun dels quatre districtes que integraven un territori jurisdiccional. Així doncs, Can Castells, que és el nom d'aquesta misteriosa finca, era, senzillament, la primera casa del quarter de Llevant. Sovint, els noms del present esborren una mica els noms del passat, enfonsant-los en un oblit del que només la història és capaç de rescatar-los. És el cas de Can Castells. Rere la seva gegantina porta i la seva -aparentment- inexpugnable muralla s'amaga la història d'una nissaga que, no conformant-se amb ser el llinatge de més influència en la història canovellina, va donar a Catalunya presidents de la Generalitat i il·lustres acadèmics.


Aviat farà tres-cents anys, en les acaballes de la Guerra de Successió, Felip V, el rei triomfant del conflicte successori que situà el Principat en el centre d'una gran batalla europea, envià un orgullós i molt ancià senyor de Magarola, comte dels Quadrells, a l'exili interior. S'acabava la política. S'acabava el poder. S'acabava el control i la influència sobre les principals institucions del país, ara abolides. Arribaven temps de silenci i Jeroni de Magarola els viuria a Canovelles.

Els Magarola: de farmacèutics a patricis
A Jeroni de Magarola, doctor en Dret i jutge de la Reial Audiència, no li agradava recordar que descendia d'apotecaris. Els seus avantpassats havien venut medicaments i remeis naturals a la Barcelona des finals de l'edat mitjana. En realitat, pocs motius tenia, un noble com ell, per menystenir el noble ofici que havia permès als Magarola, originaris d'Esparraguera, convertir-se en ciutadans honrats i entrar en el Consell de Cent. Però ja és ben cert que al ric mai no li plau de recordar quan havia de recollir aglans. I Jeroni de Magarola era el comte dels Quadrells, no un apotecari. Però... realment què era? El títol li havia concedit l'arxiduc Carles quan aquest s'havia convertit en rei. Però ara Carles regnava a Viena com a emperador i Catalunya, dins d'Espanya, era una unitat sota la corona vencedora d'un rei de la casa de Borbó. Quelcom difícil d'assimilar per al vell Magarola ja que, gràcies a ell, la família havia arribat al zenit del seu reconeixement quan, el 1707, l'arxiduc-rei va concedir-li el títol de comte. Jeroni, com tants d'altres, acabà en el bàndol dels perdedors. I així com molts austriacistes emprengueren el camí de l'exili, alguns fins i tot vivint a la cort vienesa de Carles, el comte dels Quadrells fou silenciat al seu casal de Canovelles.

Una tribuna pels comtes

Després de la guerra, el rei va respectar les propietats dels Magarola. La família va mantenir un considerable patrimoni arreu del país. Tanmateix, la seva antiga influència sobre els centres de decisió del Principat va anar a la baixa. Fins el 1714, els Magarola, amb les diverses branques del llinatge, havien ocupat magistratures importants tant a la Reial Audiència com al Consell d'Aragó, la cúria que assessorava els monarques sobre els afers dels regnes de la Corona catalano-aragonesa. El germà gran de Jeroni, el religiós Josep de Magarola, mort el 1676, s'havia convertit en president de la Generalitat poc abans de la mort de Felip IV, el 1665. En Jeroni mai no arribaria a emular el seu difunt germà. No seria president de la vella Generalitat, primer perquè no era eclesiàstic, casat com era, i amb fills; d'altra banda, amb la Nova Planta (1716), les velles institucions de govern del país foren substituïdes pel nou model organitzatiu absolutista.

Què amaga aquesta gran porta? Una personalitat marginada, un llinatge que arribà a presidir la Generalitat, un orgull senyorial i, en definitiva, la història d’una família. Accés a Can Castells, antiga casa dels Magarola a Canovelles. Foto: Josep Monsonet

Què els quedava als Magarola, de la seva vella distinció? Els vells temps i les seves evidències. Jeroni encara podia recrear-se amb la tribuna que, comptant poc més de quaranta anys, dècades enrere, i ja com a cap de la família, s'havia fet construir a l'església parroquial de Sant Feliu de Canovelles, prèvia autorització del rector. Aquesta tribuna permetia als Magarola assistir a l'ofici religiós sense moure's de casa seva ja que connectava el gran casal amb l'edifici parroquial, que es toquen frec a frec en el seu tranquil retir del nucli antic de Canovelles.

De gran casal a masoveria
El destí dels Magarola estava, sens dubte, unit al decurs de la guerra. Un dels fills del vell Magarola, Francesc, era el màxim responsable de l'Arxiu Reial de Barcelona. Amb la caiguda del Cap i Casal, ell també va haver d'abandonar el seu càrrec, que gaudia en privilegi vitalici, veient-se substituït per un lleial membre del nou règim borbònic. Els Magarola van concentrar-se al Vallès fins que, ben aviat, van reprendre les seves activitats i negocis a Barcelona. Una branca de la família esdevindrien a finals del segle XVIII uns rics fabricants d'indianes i obririen un palauet al carrer Tallers de la capital catalana. A Canovelles, el gran casal dels Magarola era explotat per la família Castells (cognom pel qual passaria a ser coneguda la finca en el futur), que com a masovers dels Magarola havien de complir amb les seves obligacions d'arrendataris, en diner i en espècies. Els Magarola mai no van deixar de ser rics però, d'alguna manera, el canvi de rumb en la guerra entre austriacistes i borbònics, havia escapçat per sempre la possibilitat que aquest llinatge tan vinculat a la història de Canovelles esdevingués una de les famílies més poderoses de la Catalunya moderna.

Un refugi a les Bones Lletres
Que els Magarola comptaven amb la seva finca canovellina ho demostra el fet que un dels membres més il·lustres de la família després de la Guerra de Successió, l'eclesiàstic Benet de Magarola, va anar a Canovelles a morir el 1823. Don Benito -com el coneixien- era la prova de la rehabilitació que visqué el llinatge dins del règim borbònic: fou catedràtic de Filosofia a la Universitat de Cervera, l'única universitat catalana autoritzada per la monarquia fins a la restauració de la Universitat de Barcelona el 1837. Benet era, des de 1793, secretari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. El seu pare n'havia estat el vicepresident. La Reial Acadèmia nasqué com una societat acadèmica hereva de l'Acadèmia dels Desconfiats, un grup d'erudits preocupats per la literatura i la història catalanes. La societat es constituí el 1729 en una Barcelona sense universitat i amb la prioritat de vetllar per la formació dels joves. L'apel·latiu "reial" li arribaria durant el regnat de Ferran VI. Tota la seva ingent obra historiogràfica i acadèmica va quedar interrompuda amb la invasió napoleònica de 1807. Benet de Magarola era actiu i prolífic, però la seva immensa obra va ser destruïda durant la dominació francesa de Barcelona. En resta, però, el seu testimoni personal dels fets recollit a la Barcelona cautiva del també eclesiàstic Ramon Ferrer.

Els Magarola, que inicialment havien tingut el seu palau al carrer de Portaferrissa de Barcelona, van deixar la seva gran petja arquitectònica al Vallès Oriental: a Canovelles, a tocar de l'església de Sant Feliu. Era tan gran el zel senyorial de la família que els murs de la casa avui la fan passar quasi inadvertida. Però allà continua, dempeus com fa tres segles. Tres-cents anys després de la mort de Jeroni de Magarola. Com la gran porta que separa la llibertat de l'exili interior.

Emblema erudit. De les Bones Lletres a Canovelles. Benet de Magarola, descendent del comte dels Quadrells i secretari de la Reial Acadèmia, morí a Canovelles el 1823. Foto: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

 

Participació