Un dia a la ciutat que no dorm (ni calla) mai

IMATGES BORROSES: Llevar-se en un apartament novaiorquès és un acte estretament lligat als hàbits dels teus veïns

per Alba Dalmau , 4 d'octubre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 d'octubre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Despertar-se en un apartament novaiorquès és un acte quotidià que –per la finor de les parets– està estretament lligat als hàbits dels teus veïns. Els meus, per exemple, un libanès i una sueca mal avinguts tenen la delicadesa de ser el meu despertador diari amb unes discussions elevadíssimes que més que paraules semblen el rebobinat d’una pel·lícula d’autor dolenta (amb molts diàlegs i massa llarga).

Sortir de l’apartament, mirar enlaire i veure el metro podria tenir un punt romàntic (com el té el mític Tren de las Nuves d’Argentina) si no fos perquè cada set o vuit minuts una rafega sonora i huracanada et despentina la cabellera (i els pensaments). Ja del tot desvetllada, perquè tampoc em queda més remei, faig camí fins el gimnàs, on un instructor italià, que Déu sap què menja per esmorzar, posa a prova la resistència dels altaveus de la sala, obligant-te a botar no sé si per voluntat pròpia o rebotat per les ones hertzianes.


Després, buscant una mica de tranquil·litat, fa un mes vaig descborir un cafè japonès meravellós on poder escriure. La primera vegada que hi vaig entrar sonava un cedé de la Norah Jones. Un mes més tard la Norah Jones ha esdeveningut tot un mantra durant les meves hores d’escriptura: Come away with me –el nom de l'únic cedé del qual disposa la cafeteria– sona cada dia en forma de loop desesperant.

Pel carrer, és habitual veure passejants solitaris, amb auriculars a les orelles, parlant, cridant i gesticulant sols. Aquesta actitud, que fa uns anys hagués sigut motiu suficient per ingressar a qualsevol en un manicomi, aquí, avui en dia és només la forma més pràctica de parlar pel mòbil i tenir les mans lliures.


A dins de les botigues la música és tan forta que puc comprendre que aquest sigui el país del consumisme, ja que si busques alguna cosa enmig d’aquesta estridència és normal que acabis fent compres absurdes/precipitades i, en molts casos, totalment innecessàries, per tal de fugir-ne el més ràpid possible.

I així que s’acosta la nit i t’aventures a entrar en un restaurant: horror vacui (pel que fa a la fòbia al silenci que hi ha en aquesta ciutat) de nou: música i més música, en aquest cas mesclada amb un xivarri que provoca la sensació d’estar enmig d’una instal·lació d’una galeria de Chelsea amb cinc-centes emissores de ràdio sonant alhora. No és estrany que hi hagi una pàgina web que classifiqui tots els restaurants de la ciutat, entre altres coses, segons la contaminació acústica que hi ha a l’ambient.


I ja per acabar el dia, amb l’esperança de trobar sota els llençols una mica de silenci, la recent obertura d’una discoteca a l’altra banda de la paret de l’apartament fa que m’hagi acabat acostumant a adormir-me a les nits amb el boom boom de la musica techno. Curiosament, però, ja sigui perquè el meu organisme ha acabat sincoronitzat el batec de la música amb el del meu cor o perquè el soroll de la ciutat ja ha esdevingut el meu nou concepte de silenci ja ni tan sols això em molesta.

I com que fotografiar el soroll és una empresa gairebé impossible, he demanat que em féssin arribar una fotografia d’un dels ultims llocs on recordo que existia el silenci de veritat. És la fotografia de l’estudi des d’on escrivia, veient el Montseny de reüll i l’únic soroll que hi havia eren uns mussols petits que feien "u uhhh u u, u uhhh u u," i aleshores això ja em semblava una perversió del silenci.

Foto: Alba Dalmau

 

Participació