Un granollerí a la cort papal

Va néixer a Granollers, va fer una brillant carrera de jurista i va instal·lar-se a Avinyó, en la cort més sumptuosa de l'Europa medieval. Avui, bateja un il·lustre carrer de la ciutat.

per Diego Sola, 25 de setembre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La vida a l'Avinyó dels papes. Un religiós i un seglar conversen a tocar de la muralla de l'urbs provençal en una representació de la ciutat papal al tombant del segle XIV. Imatge: Biblioteca Nacional de França

En Miquelet era espavilat. Des que era un minyó sabia del cert que el seu món estaria molt més enllà de les muralles de Granollers. Havia nascut, ho creia fermament, per traspassar les –per ell– limitades fronteres de la vallesanitat. Terra infinita per uns, fortalesa natural limitada per d'altres. Era vallesà, però el Vallès no li anava a mida. Era granollerí, però Granollers no satisfeia les seves inquietuds vitals. En tindria prou com a notari d'una petita ciutat a cinc llegües de Barcelona? I la carrera eclesiàstica, com li provaria?


Reunia les dosis justes de pietat, intel·ligència i ambició com per sortir-se'n. A més, en la foscor d'un segle de crisi ningú no esperava una beatitud fora del comú. Eren temps d'una crisi molt profunda. Les institucions, amb l'Església al capdavant, vivien un descrèdit generalitzat on la simonia i l'absentisme eren els pecats menys dolents. Amb el pas dels anys, molts camps s'abandonaven, davant d'un intractable cicle de males collites en un temps on –ara ho sabem– un canvi climàtic s'instal·là a Europa per canviar radicalment les vides de la gent. El pitjor, però, estava per arribar i en Miquelet, fill de Granollers, convertit aleshores en tot un il·lustre monsenyor, ho patiria en les seves pròpies carns.

Aquesta és la història d'un home que va viure la conversió de la vida terrenal dels europeus en un vall de llàgrimes venint d'un confortable refugi: la millor cort medieval, la més luxosa i rica que existiria fins el Renaixement. Una vida entre vellut, seda i or que, no obstant això, no va evitar-li, de Granollers a Avinyó, tot passant per Barcelona, algun que altre disgust.

Nascut per triomfar
Miquel de Ricomà va néixer tot just començar el segle XIV en un bon casal granollerí. Va rebre una completa formació en lleis i despuntà, aviat, com a notori jurista. Amb el temps Granollers va ser un nebulós record d'infància, decidit a fer carrera a prop dels homes més poderosos del seu temps, en una era on la mitra es barrejava amb la fortuna. No sabem del cert en quin moment Miquel abandonà el país, però a finals de la dècada del 1330 ja devia córrer per una ciutat que, d'ençà començaments de la centúria, s'havia convertit en la capital de la Cristiandat europea: Avinyó.


El francès Bertrand de Got, entronitzat com a Climent V, va ser el primer papa que fa fixar la seva residència en aquella ciutat. Seria la seu dels papes durant setanta anys, amb una successiva elecció de pontífexs tutelada pels reis d'una França que s'enfortia com a monarquia nacional. Avinyó es va transformar radicalment. Miquel de Ricomà arribà a una ciutat en construcció permanent. Bastides i obrers per tot arreu. Passavolants i buscadors de glòria a cada cantonada. Músics, poetes i artistes. Quan el granollerí traspassà les portes de la ciutat, Benet XII impulsava la construcció d'un colossal palau per als papes. Qui volia viure a Roma tenint Avinyó? Era el millor lloc per Miquel de Ricomà: el seu somni estava a punt de fer-se realitat.

De jurista a pastor d'ànimes
A Avinyó el granollerí més internacional de l'edat mitjana va moure's dins del cercle del cardenal Pierre de Beaufort, un poderós doctor en Teologia i frare benedictí que actuava com a agent del rei de França. Quan el cardenal Beaufort va ser escollit papa el 1342 (en l'enèsim conclave controlat per la monarquia francesa), Miquel de Ricomà passà a convertir-se en un membre important de la cúria papal, el govern del pontífex. Convertit en Climent VI, el poderós protector de Ricomà, ara l'home més poderós de l'Europa del seu temps, aviat va buscar-li nova feina. L'11 d’abril de 1345 el papa signava el nomenament d'un granollerí com a bisbe de Vic.

Sobreviure al 1348. Bisbe beneint malalts de pesta. Miniatura del llibre manuscrit Omne Bonum de James le Palmer, produït pels volts de 1360. Imatge: British Library

Els canonges de la catedral vigatana no estaven gaire contents. El bisbe Miquel era el primer prelat que no escollia el capítol per elecció, sinó que venia directament imposat des de dalt. I tan de dalt...! Com a mínim es podien consolar amb la idea que el papa en persona havia escollit un bisbe d'ascendència catalana. Tanmateix, els canonges no van haver d'amoïnar-se gaire per les tradicionals lluites entre capítol catedralici i bisbe, perquè Miquel de Ricomà no tenia cap intenció d'abandonar la seva influent posició al costat del papa. El nou bisbe de Vic va ocupar la cadira d'Oliba (el gran abat, bisbe i forjador de Catalunya) sense moure's d'Avinyó i el bisbat va governar-se mitjançant vicaris episcopals. Els quals, en nom de monsenyor Miquel, van acabar amb el polèmic conflicte de la sèquia de Manresa, que buscava abastir d'aigua del Llobregat l'assedegada capital del Bages. La construcció d'aquest canal medieval havia costat l'excomunió als manresans per part del predecessor de Miquel de Ricomà, indignat perquè li construïen la sèquia en terrenys propietat del bisbat. En nom d'un bisbe granollerí, la pau i la fe tornaren a Manresa, en l'origen –també– de les actuals Festes de la Llum.

Un ascens culminant i el flagell de la pesta
Com a bon membre de la cúria papal d'Avinyó, Miquel de Ricomà era un home amant del luxe. Ho demostra l'impressionant casulla de bisbe que es conserva al Museu Episcopal de Vic, brodada amb or de Xipre i fils de plata. Vic, però, no era, ni de lluny, el destí final a una carrera d'influència i càrrecs acumulats. Climent VI li reservava un bon ascens: ser elevat al soli episcopal de Barcelona. El 14 d'agost de 1346, quan encara no feia ni disset mesos del nomenament com a bisbe de Vic, Miquel era entronitzat bisbe de la capital de Catalunya. Com ja havia passat en l'experiència vigatana, el granollerí no va abandonar els seus càrrecs a la cúria del papa, però sí que es desplaçà puntualment a Barcelona. Ho feu per la consagració episcopal i encara diverses vegades més tard.

Així, el maig de 1348, el bisbe Miquel es trobava a Barcelona. Aquell mes la pesta negra va traspassar les portes de la capital. La malaltia, que va acabar amb un terç de la població europea (uns 25 milions de persones, aproximadament) va sumir la capital en el caos i el terror. Els infectats, enfebrats, veien com parts del seu cos s'enfosquien i els hi sortien bonys a les aixelles i a les cuixes fins a produir la mort al cap de dos o tres dies. Miquel de Ricomà va deixar de banda la supèrbia avinyonesa i va ordenar convertir el palau del bisbe en hospital per als pestilents. Sembla ser que el mateix bisbe va contagiar-se, però va poder comptar-se entre els afortunats que se salvaven d'una malaltia amb una mortaldat que arribava al noranta per cent dels casos. Ricomà va afirmar que les pregàries a Santa Eulàlia, aleshores patrona de Barcelona, l'havien salvat i, en conseqüència, fundà al cap de poc la confraria de la santa a la mateixa catedral. La pesta, que va acabar amb quatre dels cinc consellers de la ciutat, va situar els jueus en el punt de mira. La població assaltava els calls, acusant-los d'enverinar les aigües de la ciutat. El bisbe va seguir fil per randa l'ordenat pel seu protector i cap, el papa Climent VI, que en una butlla del mateix 1348 condemnava tot esclat de violència contra la població jueva.

La memòria d'un granollerí feta carrer
Miquel de Ricomà havia nascut per fer història. Una vida enmig de la sumptuositat i el poder, però, no el va salvar precisament de la malaltia que convertí Europa en un infern en vida. Ultrapassant la negror, i a diferència del destí que va córrer la majoria de la població, Ricomà va poder sortir endavant i va morir a Barcelona un 7 de maig de 1361. Avui, la memòria d'aquest granollerí singular reposa en part en un popular carrer de la capital vallesana, l'anomenat 'carrer de Ricomà', que neix a la plaça de l'Església i mor creuant-se amb l'antiga carretera de Barcelona, coneguda ara com a carrer de Prat de la Riba.

Com l'home que li dóna nom, és un carrer sonat, que alguns coneixen modernament per un famós local de festes que va unir els records de diverses generacions des dels anys setanta i fins el seu tancament als dos mil; d'altres l'identifiquen bé per una vida veïnal molt activa i cohesionada que, fins l'any passat, encara celebrava unes festes de barri en l'ocàs de l'estiu. Més silenciosament o més sorollosament, aquest carrer recorda l'avui discreta i no gaire coneguda història del granollerí més influent i poderós de l'edat mitjana. D'un temps, d'un segle, on els rics colors d'una casulla es barrejaren amb la foscor d'una crisi general. 

De bisbe a placa de carrer. Una via central en la història de la ciutat. El carrer Ricomà fotografiat des de dalt del campanar de Sant Esteve durant la postguerra. S'hi divisen les xemeneies de Can Comas (en primer terme) i Roca Umbert. Foto: Joan Guàrdia (Arxiu Municipal de Granollers)

 

Arxivat a:
Històries
Participació