El món en un vagó

Tots convivim amb Nova York amb naturalitat, com si el color de la pell no tingués més importància que el color del jersei que portem

per Alba Dalmau , Nova York, 6 de setembre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Com sempre, debatuda en el yin yang d’aquesta ciutat acabada en punxes, una de les coses que més m’excita de Nova York és la infinita varietat dels colors de la pell a què un s’acostuma.

Al llarg del dia, són tantes les persones (i nacionalitats que aquestes porten tatuades als pigments de la pell) que seria senzill fer una escala de colors que anés de blanc a negre amb les persones nues i erigides com llapissos de colors: començant pels blancs nuclears, seguits dels blancs trencats, avellanes, taronges albercocs, carbasses, bronzes, marrons canyella, caramels, coures, xocolates, marrons cafè, negres fum i acabant amb els negre com la nit.


I així que un es va acostumant a aquesta particularitat cromàtica de la ciutat, s’hi afegeix el tema dels accents, convertint l’anglès amb una llengua amb tants dialectes com persones hi ha que el parla, cadascú personalitzant-lo segons la seva llengua mare. Els catalans, parlant en anglès, ens caracteritzem per accentuar poderosament les eles amb una tensa estirada del fre de la llengua, fent que constantment ens confonguin per brasilers. Un altre dels dialectes de l’anglès que, per la seves còmiques caracerítiques fonètiques, és inconfusible és l’anglès hindú, que degut a la impossibilitat d’aquest col·lectiu per embolicar la llengua i pronunciar la erra com ho fan els americans, fa que l’anglès d’un hindú soni com el cant d’una granota.

Totes aquestes diversitats (en la pell, en la parla, en les fesomies -de fet, a aquestes alçades ja he après fins i tot a distingir l’enigmàtica trilogia asiàtica: japonesos, xinesos i koreans. Els japonesos són reconeixibles perquè solen tenir els ulls esquinçats i cap avall, mentre que els xinesos els tenen apuntant cap amunt i el nas és molt més xato que el dels japonesos que, com els filipins, el tenen recte i més petit-) són les que fan que Nova York -com diu E.Vilamatas de París- no s’acabi mai. Anar al metro i observar el caos de passatgers que tens al davant (al darrera, als costats i a vegades, fins i tot, gairebé al damunt), aleatòriament arribats i col·locats de qui sap on, pot esdevenir un autèntic exercici creatiu, pel fet de provar imaginar d’on deuen ser, què els ha portat a aquesta ciutat i com es deuen guanyar la vida aquí. I així, amb aquesta naturalitat, com si el color de la pell no tingués més importància que el color del jersei que porten, tots convivim a la ciutat, fent que aquell famós "I have a dream" gairebé s’hagi acomplert, ja que seria innocent afirmar que, malgrat aquesta aparent multiculturalitat, la ciutat estigui de tot lliure racisme.


Sigui com sigui, és aquest melting pot el que fa que Nova York tingui un "noséquè" de ciutat TOTAL, i és que una mica de tot i tothom conviu i sobreviu aquí amb un cert respecte, segurament degut que la majoria som immigrants i som conscients de les dificultats que aquesta condició comporta. Barcelona, en canvi –malgrat la seva presumpció de ciutat "multicultural"– encara està a anys llums d’assemblar-se, ni que sigui una mica, a Nova York en aquest aspecte, ja sigui per la manca d’un idioma tan universal com ho és l’anglès –tot i el castellà–, però sobretot perquè nosaltres -els locals- pel fet de saber-nos comodament a casa no tenim aquesta necessitat d’acollir, esperant que els altres –en retorn– ho ho facin amb nosaltres.

Per tot això –tal i com he anomenat aquesta reflexió– sé que algun dia trobaré a faltar aquesta sensació –tan característica del dia a dia aquí– de sentir que és possible encabir el món en un vagó. 


Foto: Alba Dalmau

 

Participació