El cap de colla no serà sacrificat...

La fórmula perfecta de la guerra entre dos bàndols s’esdevé en un combat pacífic que inunda els carrers de la capital vallesana. Granollers es converteix, per uns dies, en la capital nacional de la festa major moderna

per Diego Sola, 28 d'agost de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 d'agost de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Joc de pilota blanc i blau Foto: Diego Sola, fotomuntatge

Fa més de mil anys, en alguna ciutat maia perduda enmig de la selva tropical del Yucatán, dos equips s’enfronten per l’elixir irresistible de la victòria. El joc de pilota és la festa de les festes. A cop de maluc i de canell, els contendents lluiten sense esma. Ningú no vol perdre. Ni guanyar. La derrota –o la victòria– pot significar la mort. El sacrifici humà està a l’ordre del dia. En les millors celebracions, el cap de colla, el capità de l’equip guanyador o vencedor, segons el cas, serà degollat davant la gentada després del veredicte dels jutges. Una gentada cridarà enfervorida. Un bací d’or recollirà la sang regalimant del coll del líder, oferta als déus de l’univers i... Granollers, 2013! Substituïm pilotes de cautxú per rajoles de fang, sang roja per aigua a dojo i or lluent per foc espurnejant pels foscos corredossos de la muralla granollerina. A la capital vallesana no calen al·licients truculents ni promeses d’eternes visites al món dels déus per fer esclatar la més competitiva i –alhora– més fraternal festa major del país. Enguany ja són trenta edicions des que els Blaus van declarar a la ciutat que «ser blau és un estil de vida» i els Blancs van respondre amb la «santa croada blanca» que continua fins els nostres dies sense aturador. La guerra de mocadors està servida des de 1983.


Ni vencedors ni vençuts
Per arribar fins a la festa de Blancs i Blaus va caldre una primera sacsejada. La Festa Major de 1979 era la primera sota una ajuntament elegit democràticament des dels temps de la República. Una bona colla de granollerins inquiets, agrupats sota el nom de La Murga i dirigits per Frederic Roda, van reconquerir el carrer com a espai genuí de la festa granollerina. Quatre anys més tard tot de gent començava a captar afins a la causa blanca i a la causa blava. Les dues colles, primigèniament organitzades, van llançar a la ciutat els seus respectius manifestos fundacionals que, tres dècades més tard, mantenen la vigència –diguem-ne– ideològica i van presentar-se a la societat granollerina a través de les pàgines del setmanari Plaça Gran amb l’arrencada de la primera festa blanc-i-blava el 25 d’agost de 1983. Els Blaus van declarar l’imperi de «la gresca i la conya» mentre els Blancs van decretar l’observança dels líquids blancs, això és «beure orxata i, encara més, beure vi blanc» sense renunciar a l’obligació de «fer força gresca». Denominador comú: la festa absoluta. Els dos grups van apuntar ben alt buscant els seus primers caps de colla (aleshores anomenats “presidents honorífics”): el mestre compositor Josep Maria Ruera (1900-1988) pels Blancs i el polifacètic periodista Ferran Salamero (1905-2001) pels Blaus. Un jurat havia de triar el guanyador de la festa, valorant qui havia contribuït més a animar la ciutat, i Blancs i Blaus cloïen la contesa en un sopar de germanor en el transcurs del qual es donava a conèixer el veredicte. Un sol guanyador (amb l’excepció de la raríssima i discutida victòria compartida del 84). Un de sol. Però ni vencedors ni vençuts.

La juguesca que va dividir tota una ciutat
La primera victòria, l’any 1983, fou blava. Potser els Blaus van veure acomplert el designi d’un mite fundacional...? Un viatge en el temps: juliol d’un calorós estiu de 1897. El penúltim any de la guerra de Cuba, del naixement de Josep Pla –què hagués escrit sobre la festa granollerina...?– o, com és el cas, l’any de la paralització de la capital vallesana per un succés que aplegà els granollerins i granollerines al voltant de dos mestres del maó: l’hereu dels forns Maynou, Jaume, i el rajoler Josep Bonet, conegut pel malnom Rayo. Són, en efecte, els dos icònics protagonistes del precedent de la festa de Blancs i Blaus.


L’episodi és tan verídic que així fou recollit a la premsa local de l’època. Per exemple, al quinzenari de títol premonitori El Nuevo Campeón, que s’editava des de la plaça del Bestiar (actual Maluquer i Salvador) pel senyor Serracant i el seu fill. Un periòdic que, atenció, s’autoproclamava «defensor de los intereses morales y materiales de Granollers». A les pàgines de l’edició del 15 d’agost de 1897 pot llegir-se com els dos mestres rajolers van enfrontar-se, el 30 de juliol d’aquell any, en una juguesca que fou guanyada per l’hereu Maynou per na sola peça de diferència. La polèmica estava servida. El resultat va quedar en entredit quan alguns granollerins afirmaren veure en Jaume Maynou treballant més temps que el seu contrincant, en Rayo. L’arbitratge era marcat per la campana de l’església de Sant Esteve. Els dos mestres havien de fer peces entre les 6 i les 7 de la tarda des dels seus respectius forns. L’hereu Maynou potser no va escoltar bé l’hora en punt que marcava el final del temps i va treballar uns segons de més. D’altres afirmen que en Josep Bonet “Rayo” no va començar fins que sonà la sisena campanada de les 6 en punt, mentre en Jaume, des dels forns Maynou, ja portava una estona d’avantatge. En qualsevol cas, una munió de gent corria d’un forn a l’altre i animava els dos herois.

La conclusió de l’enfrontament fou tan confusa –sempre, però, amb victòria per a 
l’hereu
Maynou segons totes les fonts– que el setmanari El Congost publicà el següent resultat: 726 peces per a en Rayo i 728 per a en Maynou. Dues de diferència. La cirereta del pastís la posà el setmanari cultural granollerí La Opinión Escolar que, al costat del programa de ball del Casino, anunciava el resultat del «partido de ladrillos» entre un Rayo i un Maynou que eren identificats, aleshores sí, com a blanc i blau, respectivament. Tot té un començament... El 1985 Joan Josep Biscarri (blau) i Amador Galí (blanc) prenien el relleu a en Maynou i en Rayo i feien del concurs de rajolers l’epicentre simbòlic de la festa de Blancs i Blaus. Nous temps, nous herois.

La vella festa, la nova gresca, el fenomen cultural
Si el públic maia esperava incerts desenllaços carregats de tensió en un simbolisme entre la vida i la mort, a Granollers la tensió es palpa fins poc després de la mitjanit de diumenge a dilluns, final de festa, en forma de crit occint el silenci. Des del balcó de l’Ajuntament sembla obrir-se una esquerda que baixa avall i esquinça en dos la plaça de la Porxada mentre el cuquet del misteri fa pessigolles als estómacs blancs-i-blaus. Tothom sap que tot plegat acabarà en la germanor suprema de l’intercanvi de mocadors però, fins aleshores, saber el veredicte provoca una arítmia col·lectiva. En aquella atmosfera única resideix el tarannà trepidant de la festa.

Dies enrere, els nois i noies de la botiga de Festa Major, ara instal·lada en l’antic convent de Sant Francesc de Paula (1578) reconvertit en Casa de Cultura, obren les portes a una clientela que fa cua des de primera hora del matí per adquirir tota mena de marxandatge de Blancs i Blaus, des del tradicional i imprescindible mocador fins al popular got, passant per pitets de nadons, les clàssiques samarretes, cinturons i tota una llarga llista d’elements identificadors, tots ells amb els logos eternament moderns dissenyats per Vicenç Viaplana. La necessitat desbordant d’identificació, amb una colla o l’altra, de tantíssima gent de Granollers i de fora de la ciutat, constitueix l’element més clarificador de la conversió d’una festa major en un fenomen de masses. A la festa de Blancs i Blaus no només es busca satisfer la necessitat humana de sentir-se part de la comunitat sinó que, anant més enllà, la gent pren explícitament partit entre una divisòria que competeix alhora que cohesiona, implicar-s’hi activament perquè els seus, els del seu mocador, siguin els millors. Els únics guanyadors.

A l’entorn d’aquesta ànsia competitiva, que ha estat exportada a tants indrets de Catalunya, ha nascut, a Granollers, la fusió entre la vella i la nova festa, la integració de tot un folklore tradicional en un renovat imaginari amb noves nissagues de bestiari, gegants i capgrossos on els elements festius clàssics es confonen amb les noves manifestacions de cultura popular.

La simbiosi dels extrems
La festa de Blancs i Blaus ha estat un motor imprescindible d’iniciatives culturals populars: els Diables van néixer dins dels Blaus (1985) i els Xics de Granollers dins dels Blancs (1991). La gresca i la pinya. Cada element, cada grup, simbolitza una actitud i un valor de la festa, i tots ells en conjunt defineixen l’actitud granollerina en temps de disbauxa. Fins i tot els elements extrems es toquen, com no pot ser d’una altra manera i, així, la invenció blava del Correfoc només podia ser sufocada per l’assedegada mànega blanca del Correaigua.

Aquesta simbiosi dels pols oposats que cooperen com germans fa que la darrera setmana d’agost Granollers es converteixi en un insòlit mosaic humà bicolor. Fa un any, Anna Bonet manifestava en el seu antològic article «Granollers és un cagarro (o no)» (NacióGranollers.cat, 29/08/2012) que la ciutat tenia i té un dels patrimonis culturals immaterials més importants de Catalunya i que potser no cal que «ara mateix aterrin cent delegats de la UNESCO per declarar la Festa Major dels Blancs i Blaus de Granollers patrimoni de la humanitat» però que sí cal reconèixer l’empremta cultural que deixa la festa i les colles en la ciutat. Doncs bé: que no sigui descartada tan llunyana idea. El constructe cultural generat a Granollers en els darrers trenta anys a l’entorn de la festa de Blancs i Blaus, amb pros i contres, ha cristal·litzat no només en quelcom únic i singular (com n’hi ha a tants llocs) sinó que ha generat un espai de trobada i fascinació de gent aliena a la realitat granollerina i encara vallesana, recorrent el camí de l’aglutinació i l’adhesió a un fenomen social, cultural, que, sí, és granollerí, però que atreu per la universalitat (feta des del local) dels seus valors. Amb competició extrema i guerra festiva. I sense necessitat de sacrificar el cap de la colla guanyadora...

Trenta anys després, Aleix Caussa (Blancs) i Àlex Gonta (Blaus) capitanegen els dos pacífics exèrcits de la gresca i la festa Foto: NacióGranollers

 

Participació