No city for old men

IMATGES BORROSES: Tot comparant els avis entranyables de la Capella de Sant Corneli amb els de Nova York

per Alba Dalmau , 9 d'agost de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'agost de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una vegada al mes, cargolada, penso en què enyoro o què enyoraré el dia que me’n vagi de Nova York i, avui, vull posar en evidència una mancança que vaig notar des del primer dia i que, amb el temps, m’he adonat que em provoca una tristesa notable i és que –com deia el títol de la pel·lícula protagonitzada per l’actor espanyol més bestial– aquesta no és una ciutat per la gent gran. 

Tal vegada sigui pel meu afany d’explicar històries que sempre he sentit una afecció incontestable pels avis. De fet, no és estrany, perquè en aquest estadi de la vida, en què el cos ja no és l’aparador que solia ser, la gent gran em fan pensar en llibres de tapes (o pell) dures, fets de pàgines (o dies viscuts) que expliquen la seva història –algunes felices i altres més amargues–, escrites amb més o menys clarividència, depenent de l’estat de la memòria.


Recordo una d’aquelles feines que és fan quan tens setze anys, que et fan sentir responsable i et permeten començar a reconèixer uns primers brots d’independència: vaig treballar durant un any a la Capella de Sant Corneli, a Cardedeu. L’espai, que no debia fer més de divuit metres quadrats, l’havien convertit en una minúscula sala d’exposicions on no s’hi podien encabir més de set o vuit quadres que jo vigilava, mentre traçava un palet cada vegada que entrava una persona. Dels artistes no en recordo res, en canvi, me’n recordo molt de tots els avis (especialment dels més habituals) que em venien a veure i em duien croissants a canvi d’una estona de conversa, en què m’explicaven les seves batalles. Més d’una vegada, vaig arribar a sospitar que el Patronat de Cultura m’havia contractat per fer de néta professional, encoberta per un contracte de vigilant de sala.

A diferència d’aquest entranyable record, que em va ajudar a entendre la importància (històrico-sentimental) de la gent gran, m’estremeix veure que Nova York, en canvi, és un lloc que rebutja els seus avis. Començant pel maquiavelisme infraestructural amb què la ciutat està dissenyada: els metros, les voreres, els edificis sense ascensor... escopint-los sense remordiments i acabant pels propis habitants, massa estressats per perdre el temps amb la lentitud de la vellesa.


I quan tens la sort de creuar-te’n algun, és curiós veure que la majoria que han decidit quedar-se (la resta es retiren a barris més tranquils o fora de la ciutat) comparteixen un tarannà agre i malhumorat, com si fossin joves frustrats dins un cos de vell a qui se’ls ha passat el torn a la ciutat. De fet, una de les frases més escoltades a la ciutat és "M’encanta Nova York, però jo aquí no m’hi vull fer gran", perquè si una cosa és certa és que aquesta és una ciutat jove i per a la gent jove (i per tant, caduca), un lloc on els rellotges funcionen diferent (més de pressa), el que explica que sigui una ciutat sonàmbula: "la ciutat que no dorm mai", energètica i inspiradora com cap altra.

Però després de cada dissabte arriba el diumenge i, malgrat que la ciutat intenti enganyar el setè dia, fent veure que podria ser un dilluns o un dimecres qualsevol (les botigues, els supermercats, els cafès, els gimnasos... tot segueix obert, sense res que et faci sospitar que és un dia diferent dels altres) quan et despertes –després d’una nit llarga i moguda– i no sents aquelles veus agudes i ronques que venen de la cuina, acompanyades d’un fil olorós d’arròs a la cassola, capaç de curar la pitjor de les ressaques, saps que et falta alguna cosa.


Nova York no és una ciutat per a gent gran Foto: Alba Dalmau

 

Participació