Granollers, 1466: perfum, luxe i mort

Quelcom passa dins del palau dels Tagamanent. La ciutat respira un silenci eixut i la guàrdia del rei patrulla arreu buscant espies. Fins el toc de mort...

per Diego Sola , 17 de juliol de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El finestral del rei. L’edifici del carrer Sant Roc 10 de Granollers, palauet dels Tagamanent, amaga els secrets d’una cort reial Foto: Frederic Monmany (Associació Fotogràfica Jaume Oller)

«Constança, fes el favor d’endur-te les dones!». El cavaller Joan de Montbui esbufega i s’eixuga el suor del front mentre, xiuxiuejant enmig de les pregàries, crida l’esposa. Ella, Constança Desvall, embolicada en un vel tan fosc que la fa pràcticament invisible enmig de la penombra, corre cap a l’altra punta de la sala. Allà, unes jovenetes esposes d’altres cavallers del rei comenten admirades l’escena que estan veient. Entre responsori i responsori, només el murmuri d’aquelles tafaneres trenca el greu silenci del lloc. Constança s’enfunda el vestit de senyora de la casa i segueix la consigna del marit, que no vol quedar com un mal amfitrió. Agafa del braç les dones i se les endú cap enfora. «Ja n’hi ha prou! Cap als carrers de Granollers hi falta gent!», les renya. «I ara, dona! Volem pregar pel rei!», respon una, indignada. «I fa tan bona olor, aquí dins...», diu una altra. «Ves-te’n tu al carrer, si ho vols. Nosaltres ens quedem amb el rei, nostre senyor: ves que morir el dia del seu sant...!» Constança es gira cap al gran llit al fons de l’estança i, vora el moribund, divisa tot de capellans, el cambrer major, el vicecanceller, el protonotari, l’escrivà, uns frares de l’Orde d’Avís, el patge Joan Vicente... Hi ha tal munió de gent arreplegada entorn del llit que quasi no es veuen ni els peuets blancs del monarca. «Qui li havia de dir que moriria aquí. Almenys està envoltat de bons amics». Constança tanca els ulls i ensuma la flaire de l’habitació. Tan fresca, tan deliciosa... Perfum de benjuí i almesc, dolça cera cremant, encens i aigua de roses... Una addictiva olor mesclada que emplena qualsevol racó d’aquell primer pis del casal dels Tagamanent, convertit per uns dies en una mena de petita cort quasi renaixentista plena de llibres, monocords i rellotges d’aigua i de sorra.


El 29 de juny de 1466, diada de Sant Pere, havia de portar a la vila de Granollers una jornada de festa i esbarjo per als seus convilatans. En canvi, l’arribada a la muralla, setmanes enrere, d’un rei cansat i esquifit va sumir la ciutat en una estranya preparació col·lectiva cap a la mort. Per Sant Pere, al malaurat rei Pere, usurpador per a uns, home d’un nou i sumptuós temps per a d’altres, li van usurpar la vida a Granollers.

De Coïmbra a Granollers passant per Barcelona

Pere havia vingut al món trenta-set anys abans del seu darrer repòs. Fill del duc de Coïmbra, quart fill del rei Joan de Portugal, el petit Pere era nét, per tant, de reis. I dels fundadors de la nova dinastia portuguesa, a més. Tanmateix, la seva mare, Elisabet, era la primogènita de Jaume d’Urgell: els orígens materns d’en Pere eren del tot catalans. El 1412 l’avi Jaume s’havia disputat amb Ferran d’Antequera el tron de Catalunya i Aragó al Compromís de Casp, convocat després de l’extinció de la dinastia barcelonina amb Martí l’Humà. Però l’avi Jaume no havia acceptat la decisió dels compromissaris i va fer la guerra al rei electe Ferran, un castellà que havia mogut cel i terra per cenyir-se la corona que anteriorment havien dut homes de la talla de Jaume el Conqueridor i Pere el Cerimoniós. Finalment, capitulà. Poc podia imaginar l’avi Jaume que, cinc dècades més tard, el seu nét no només reivindicaria el títol de comte de Barcelona sinó que, a més, entraria a Barcelona i es faria proclamar rei dels catalans. La Diputació del General i el Consell de Cent, en guerra contra el legítim rei Joan II, va oferir la corona a diversos pretendents i foragitaren el seu monarca del Principat. El príncep portuguès fou vist com el prototip d’un nou rei per a una nova era. Ell fou l’elegit.

«Paine pour joie»

Educat com un príncep cultivat i guerrer alhora, Pere no estava predestinat a ser rei, com tampoc no ho havia estat el seu pare. Rebé, doncs, el títol de conestable de Portugal, pel qual seria conegut per la història. L’ànima familiar d’un rei, però, li bategava ben endins. El 1464, el Conestable desembarcava a Barcelona i, a instàncies de Generalitat i Consell de Cent, jurava els títols regis. A l’Aragó, Joan II maleïa la tria dels catalans. Pere s’instal·là al seu nou país convençut que havia de ser el rei d’una nova època. Fou així que es convertí en un bon prototip d’home de lletres i d’armes a la Catalunya del segle XV. Mentre feia la guerra per consolidar el títol de rei, el nou monarca es lliurava a les arts i el saber.
  El rei mag. “Retaule del Conestable”, destacada expressió pictòrica del gòtic català de Jaume Huguet on s’hi representa, potser, el rei Pere, primer per l’esquerra, com a mag d’Orient. Foto: Capella de Santa Àgata

No acontentant-se amb la idea de ser bon entenedor de la literatura de l’època, Pere va escriure les seves pròpies creacions, tant en vers com en prosa. La filosofia de vida i de govern de Pere quedava resumida en el seu lema, que adoptà probablement quan fou armat cavaller a Portugal, anys abans de la seva aventura catalana: «Paine pour joie». Pena per joia. Que la foscor del món sigui abatuda per la llum. Com a rei, Pere ordenà inscriure aquesta divisa a tota la producció artística sufragada pels seus fons. És el cas del Retaule del Conestable pintat pel mestre Jaume Huguet, on el rei és representat, potser, com un dels tres mags d’Orient adorant l’infant Jesús. En aquest suposat retrat Pere és un home alt i fort de cabells clars i rinxolats. Un nou Pere el Gran.

El luxe desmesurat arriba a la cort granollerina
Però l’autoproclamat Pere IV de Catalunya-Aragó ja era un home malalt quan arribà al país. Tot sovint se’l podia veure atenent afers de govern mentre li sagnaven el braç per treure-li els mals. Quan a la primavera de 1466 el rei s’instal·là a Granollers, portà amb ell la seva cort de cirurgians però, de bracet a la malaltia, també una desfilada de productes i manufactures que, fins aleshores, la ciutat mai no havia vist. Com bé va estudiar Ernest Martínez Ferrando a partir de les cartes dels homes de confiança del rei i dels Dietaris de la Generalitat, el rei Pere sentia passió per l’elegància i a Granollers feu portar des de guants fets amb pell de cabrit fins a cintes banyades en or per guarnir les seves robes. La cuina i el rebost del palau dels Tagamanent al granollerí carrer de Sant Roc van omplir-se dels millors fruits del país: albercocs, carbasses, magranes, cireres, prunes... i hi arribava el vi de Grècia que era tingut, aleshores, pel millor del món i que tant plaïa de beure al sobirà. A la casa també s’amuntegaven tota mena de llibres de filosofia, història i teologia, juntament amb cuidats devocionaris fets amb pell de xais nonats, el pergamí més car del mercat perquè requeria sacrificar les cries de diversos ramats per extreure’n la pell més delicada. Amant dels experiments, el rei demanava envoltar-se a més a més de tota mena d’invents, alambins de vidre per practicar alquímia i una inacabable col·lecció de rellotges per mesurar el temps.

Des de Granollers, el rei seguia el dissortat resultat de la guerra contra Joan II. A la Generalitat i al Consell de Cent estaven enfadats amb els retrocessos militars de les tropes de Pere. Desesperat, el monarca intrús del Principat escrivia els seus parents i aliats, propers i llunyans. Així, des dels portals de la muralla granollerina, sortien cartes rumb a destins tan llunyans com Borgonya o Anglaterra. A Dijon, Pere tenia a la seva tia Isabel com a duquessa de Borgonya, esposa del poderós Felip el Bo. Però la guerra estava a punt de perdre’s i el rei no volia abandonar Granollers, cada cop més afeblit i pàl·lid. Sumit en un estat de tristor, el monarca es refugià en les arts i ordenà omplir el palau dels Tagamanent d’instruments musicals, destacant entre tots un clavicèmbal, que tot just s’acabava d’inventar a Europa i que arribà a Granollers com una novetat raríssima.

El darrer viatge del rei poeta
«El rei ha mort». La frase corre de boca en boca dins d’un abarrotat petit palau granollerí on ja no hi cap ni una agulla. S’escampa a la vila. El campanar de Sant Esteve repica toc de difunts. 29 de juny de 1466. Pere IV d’Aragó, comte de Barcelona, rei de catalans, ha mort a 37 anys. Pels corredossos que baixen a Santa Anna corre la brama que el rei ha estat emmetzinat. Que els consellers de Barcelona i els diputats del General se l’han tret de sobre perquè ja no era útil a la causa de guanyar la guerra contra Joan II. Que ja no servia, que l’han traït i amb aital traïció han tacat l’honor dels catalans. Enraonaries. O no. Ja tant és. Ha mort. El seguici portuguès del rei, format per un bon grapat de membres de l’Orde militar d’Avís i altres inseparables cavallers, juntament amb els fidels servidors catalans del rei, preparen la processó que ha de dur el difunt des de Granollers fins a Barcelona. Abans, però, retirada: es diu que era tan gran la quantitat d’or, plata i diamants dipositada al palau granollerí, que van caldre grans esforços per traslladar-ho tot a una plaça segura. Pel portal de Sant Cristòfol, el portal de Barcelona, surt el cos inert de Pere, al damunt d’un llit de brodat portat a coll per una dotzena de mossos i acompanyat per tots els nobles cavallers, juristes i amics. Joan de Montbui, senyor de Tagamanent, il·lustre granollerí, és un d’ells. Encara no dóna crèdit al que ha viscut en les darreres setmanes, cedint casa seva, el seu petit palauet, al seu rei, on la mort ha vingut a visitar-lo per endur-se’l per sempre més.

Carrer de Sant Roc, número 10. Granollers. Any 2013. El portal homònim ja no existeix però el nom del carrer fa record a aquesta antiga porta medieval. I allà, no prou camuflat com a moderna acadèmia d’idiomes, apareix tossut, resistent al pas del temps, el palau dels Tagamanent. Conserva el triple finestral gòtic de la primera planta i la finestra d’arc conopial de la segona, a més del formós arc de volta com a entrada. Allà morí Pere IV, el Conestable de Portugal, un rei que regnà per a uns i que usurpà el tron per a d’altres. Per unes setmanes de 1466 Granollers fou cort reial, cort d’un rei molt peculiar: poeta, filòsof, músic, home. Amb ell, el centre de Catalunya semblà clavar-se a la capital vallesana i el luxe, l’aroma dels perfums, la cadència del clavicèmbal, els llibres de pell caríssima i el xup-xup dels alambrins de vidre s’instal·laren per uns dies a la ciutat dels mercaders.
  Tomba de Pere. La processó fúnebre procedent de Granollers arribà a Santa Maria del Mar, on foren dipositades les despulles del Conestable de Portugal, efímer rei dels catalans entre 1463 i 1466. Foto: F. Xuclà

 

Participació