Cinema i crisi aquí i allà

IMATGES BORROSES: El tancament del Cinema Alhambra de la Garriga vist des de Nova York

per Alba Dalmau , Nova York, 12 de juliol de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una vegada algú em va dir que "Algú que no llegeix, que no va al cinema, que no s’informa és com una casa sense mobles". Avui –tocada per la notícia transoceànica del possible final del Cinema Alamabra de la Garriga- vull parlar del cinema aquí i allà. 

Jo, que sigui on sigui del món, sempre he intentat mantenir-me fidel al ritual d’anar al cinema una vegada per setmana, negant-me a pensar que aquest és tan car (tenint en compte que l’entrada val el mateix que un cubata a la discoteca –allà- o un cocktail en un rooftop –aquí-, i d’això ningú es queixa) després de gairebé dos anys aquí i vint-i-quatre allà, vull exposar algunes intuïcions respecte el panorama:


La primera sorpresa de les cartelleres a Nova York, malgrat no ser cap secret que la gran majoria de cinema que es fa en aquest país són pel·lícules per les masses, és la pobresa d’aquestes. A diferència de Barcelona, o fins a alguns pobles petits, crec que nosaltres, catalans, podem presumir molt més del que ho pot fer una ciutat tan gran i rica (sobretot culturalment) com Nova York pel que fa a l’oferta. Les sales alternatives –aquelles que últimament es van apagant com espelmes cansades- també aquí tenen aquell aire de tristesa que és descobrir-se, un dia, de cop i volta, sol al cinema (amb aquelles ganes de cridar que t’agafen quan saps que ningú et veurà). La diferència, però, és que a Catalunya (Europa en general) hi ha molt més atreviment a l’hora de triomfar o fracassar per part dels programadors, és a dir, és fàcil trobar a les cartelleres de les sales petites pel·lícules libaneses, japoneses, vietnamites, rumanes, franceses i, fins i tot, alguna catalana. Pèrdues a part, crec que cal estar molt agraïts a tots aquests que decideixen assumir aquest risc, en pro d’altres cultures i com una forma de reconeixament per tots aquells que, amb pocs recursos –com a casa nostra ara- tenen la valentia de seguir explicant històries a canvi de tant poc. Aquí a Amèrica, en canvi, quan intenten allunyar-se una mica del cinema comercial, que tan bé saben fer, fan poc més que donar suport a projectes, la majoria d’ells, americans i només aparentment barats: documentals fet a Detroit o Alaska (o algun altre estat remot dels EEUU), una pel·lícula dels anys daurats de Hollywood o una pel·lícula guanyadora d’algun festival americà feta normalment pels joves benestants que han s’han pogut pagar una carrera a la New York Film Academy, deixant només una esceltxa insignifcant per l’entrada de cinema foraster. Al principi, això em sorprenia enormement tenint en compte l’eclecticisme d’aquesta ciutat, però amb el temps me’n començo a ensumar el motiu: el negoci.

Pel que fa al cinema comercial, la cosa canvia: llums, càmera i acció. Aquests cinemes, amb una cartellera que sembla enllustrada amb cera (per com brillen els cabells dels protagonistes i els seus cotxes), són els que s’encarreguen de fer diners gràcies a les pel·lícules de superherois i les crispetes, i no ho dic pas per menystenir aquesta forma del blat, és així: l’entrada val uns 11$ i les crispetes (grans) 11,90$. L’altre dia, encuriosida per on arriben avui en dia els efectes especials, vaig anar a veure Superman. El cinema, un dilluns a la nit, era ple de gom a gom. Així que va començar la pel·lícula, certament aconseguida gràcies als recurssos informàtics, l’ambient de la sala em va transportar a una sala de cinema Bollywood de l’Índia. La gent interactuava amb els protagonistes obertament: aplaudint quan Superman apallissava l’enemic i xiulant quan, finalment, el superheroi aconseguia morrejar-se amb la Lois Lane del 2013.


És a dir, la crisi és a tot arreu, encara que a vegades no només sigui un tema de calers.
  Un dels cinemes de Nova York Foto: Alba Dalmau

 

Participació