Els monjos contra Sant Marçal

Fa mil anys, en el darrer i més recòndit racó del Vallès Oriental, una dotzena de frares emprengueren una aventura que fou sepultada pel silenci i la solitud

per Diego Sola, 3 de juliol de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"Qui serà el proper en marxar?". A Sant Marçal del Montseny es dissenyà un projecte de vida monàstica ambiciós i arriscat que acabà en sonor fracàs. Il·lustració: Kim Amate

Roma, any 250. Deci, un vell senador d'origen il·liri, ha assumit el pes de la púrpura al damunt de les seves espatlles. És un emperador aparentment estimat per la seva saviesa i responsabilitat. En els vint anys anteriors s'han succeït al capdavant del tron imperial fins a vint cèsars... És l'anarquia militar del segle III. Deci, home de front arrugat i pell fatigada, sembla tenir la clau per restaurar la unitat, la tan buscada Pax Romana: reafirmar la vella religió romana, pagana i politeista, com a genuïna religió estatal i, en conseqüència, posar en marxa una cruenta persecució de les creixents masses cristianes. Clandestinament, el papa Fabià no defalleix en l'expansió de la nova religió i projecta l'evangelització de la Gàl·lia, terra eixuta i convulsa. Hi envia set homes. Un d'ells, Marçal, acabarà sent bisbe de Llemotges.


Vuit segles més tard, a l'entorn de l'any 1050, Guillem de Balsareny, un bisbe emprenedor, decideix fundar un monestir a 1.100 metres d'altitud pensant que, efectivament, com més a prop del cel s'hi és, més lluny queden les necieses de la terra. Ningú no pot negar que, com a bisbe de Vic, és un digne successor d'Oliba, mort fa només uns pocs anys. Així que cap a la muntanya hi falta gent: en un incòmode coll a la falda del pic de les Agudes (1.705 metres), a tocar d'un rajol d'aigua inesgotable, amb el vent i les àligues com a única companyia, en aquell bony diví entre les terres del Vallès i la plana de Vic, dotze monjos viuran sota la protecció de Sant Marçal. Pregaran pel món, treballaran molt i guardaran silenci. La muntanya els aïllarà del món. Poc pot imaginar-se aleshores el bisbe Guillem que aquells monjos, més tard que d'hora, es rebel·laran amb totes les forces contra el seu patró, el seu bisbe i, encara, contra una muntanya tan bella com intractable i salvatge.

La vida sota el bàcul de Sant Marçal
L'abadia de Sant Marçal, avui dia encaixonada dins dels confins septentrionals del Vallès Oriental, no només fou una iniciativa d'un bisbe emprenedor sinó, també, de la influència d'una família (els Agudes-Montseny, amos de gran part de la muntanya durant el segle XI) i de l'activisme –per dir-ho d'alguna manera– d'un abat que creia entusiastament en el projecte santmarçalenc: Guifred. L'àgil monjo s'assegurà bons trossos de terra per treballar i predicar. I, amb ell, emprengueren l'aventura fins a mitja dotzena de monjos regits sota la Regla de Sant Benet. La vida a Sant Marçal oscil·lava entre els crus hiverns nevats i les solitàries calorades de l'estiu. "Creiem (...) que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per cada un; i que la cogulla sigui pelfada a l'hivern", escrigué Sant Benet a la seva Regla del segle VI, aconsellant reomplir els hàbits de llana per a aquells cenobis freds. Aparentment, no els hi faltava de res. Peücs abrigant els peus a l'hivern i sandàlies a l'estiu. Ben equipats per a la vida "inter duo Montis Signa, ad principium fluentis Tordariae", com resa la primera referència escrita del cenobi.

Els monjos de Sant Marçal, des del novembre fins a Pasqua, es llevaven ben passada la mitjanit per pregar en comunitat –ofici de matines sota la fosca nit del Montseny– i, cap a les tres de la matinada, la vetlla nocturna seguia individualment amb lectures (si més no els que en sabien de lletres) o pregària solitària amb els udols de llop com a única companyia a la candela i... fins a l'alba, perquè, amb les primeres llums del dia, començava una roda infatigable amb la pregària de laudes, la missa i, no més tard de les vuit, tothom cap a la feina.


Les primeres desercions
Des de l'espadanya de la capella de Sant Marçal les campanes repiquen a toc de comunitat, cridant els germans a capítol. Corre l'any 1098 i el monestir ha perdut el seu rang d'abadia independent. El prior, capitanejant la dotzena de monjos benedictins, ha rebut carta del bisbe de Vic. Darrerament, la petita comunitat montsenyenca ha demanat al seu bisbe permís per abandonar la feréstega muntanya i anar a viure a les possessions de l'abadia de Sant Esteve de Banyoles, de la qual ara en són dependents. Però el bisbe no en vol ni a sentir parlar i els crida una vegada més a l'obediència. Pensa que aquells homes no han vingut a aquest món a viure còmodament, sinó a patir les penalitats d'un Montseny altmedieval quasi despoblat d'ànimes.

Al llindar del cel. Els cims de les Agudes i del Matagalls són els principals guardians del cenobi de Sant Marçal, abandonat des del segle XV. Foto: E. Vila

Però no tothom està disposat a lligar-se de mans i peus al vot d'obediència i alguns ja intriguen per abandonar aquelles pedres ignotes. Ni un hivern més a l'infern de gel, pensen. I, mica en mica, la petita comunitat es converteix en una colla de desertors, davant l'escàndol de la rodalia i la indignació del bisbe. El monestir resta abandonat i la capella, profanada. Arnau Ènnec, un venerable ancià que acaba de ser nomenat bisbe de Vic, exigeix finalment el retorn dels monjos sota greus amenaces i, el 1104, el quasi octogenari prelat s'enfila cap al coll de Sant Marçal, just entre el Matagalls i les Agudes, per tornar a consagrar l'església del monestir i convidar els monjos benedictins a acceptar allò que la vida els ha menat, dalt de la muntanya, sota el vol de l'àliga i a tocar del cant dels llops. I així serà fins quasi quatre-cents anys després, quan el darrer dels monjos de Sant Marçal abandoni per sempre més un dels monestirs més isolats de la Catalunya medieval.

Quan els recursos no són suficients
Malgrat les estretors de la vida santmarçalenca, amb una temperatura mitjana de zero graus entre els mesos de desembre i febrer, el paratge no era del tot impracticable. A escassos metres de la vella i abandonada abadia naixia i neix ni més ni menys que la Tordera (que el naturalista romà Plini el Vell batejà com a Arnum), amb un abundant raig d'aigua que encara avui dia sorprèn el caminant a l'anomenada Font Bona. Diuen que a Sant Marçal l'aigua mai no deixa de rajar. Per si els monjos no en tenien prou amb la sort de no morir assedegats, en els boscos fronterers recol·lectaven avellanes i glans, a més d'inacabables quantitats de llenya en els centenars d'alzines de la contrada.

Pel que fa al temple, l'estructura del que avui podem veure quedà delimitada al segle XII, amb una senzilla nau amb volta de canó tancada per un modest absis, tota ella completada amb irregulars carreus fets amb pedra de riu. Annexa a la capella hi havia, i hi ha, la sòbria casa del prior, on els successius hereus de Guifred van trencar-se el cap buscant la manera de fer florir una vida monàstica duradora allà a les alçades més pregones del Montseny. Tan pregones que, no faltant ni l'aigua, ni la fusta, ni els glans o les avellanes, ni tan sols els conills per a la dieta dels ancians... no van veure l'electricitat fins el 1990!

"Una mica d'amor i una mica de seny"
Si algú puja a Sant Marçal i busca el silenci eixordador que va desesperar molts dels habitants de la vella abadia benedictina, pot sobtar-li, resseguint l'aspra textura dels seus murs, veure l'antic cenobi convertit en un modern i luxós hotel de muntanya. L'església romànica continua pràcticament intacta, sòbria i nua. Les cel·les dels monjos, però, han estat reconvertides en habitacions on cap escletxa deixa penetrar el fred hivernal del Montseny. Sembla que, fins i tot, a l'antiga sala capitular on el prior reunia els monjos per guiar el futur de la comunitat ara s'hi pot jugar al billar. Coses de la modernitat...! Els monjos contra Sant Marçal i ara, fitant el rostre resignat del sant a la talla moderna de la capella, quasi s'adverteix en l'home una pau pacient, envoltat de turistes que no el desdenyen. O el desdenyen menys.

Caminant uns metres, hom ensopega amb la font de Sant Marçal i llegeix uns versos de Guerau de Liost (1878-1933). És una invitació a l'evasió silenciosa d'una natura latent: "Que t'imposi el Montseny una mica d'amor i una mica de seny (...). La virtut del Montseny es congria a l'altura. Per ço té aquesta font una ullada tan pura i la seva canal dóna l'eco planyent de la fusta del bosc torturada pel vent". No sabem si, d'haver viscut uns quants segles abans i haver gravat semblantment aquests versos a la font, el poeta hauria convençut els monjos per romandre en tan atípic escenari. Però, de ben segur, els hauria recordat els ingredients únics d'un indret fet per a la contemplació: natura apassionada, silenci que rebota a les escorces dels arbres, altitud que t'apropa més al cel que a la terra, vent que s'escola per cada porus d'ànima viva o erma.

Sant Marçal sembla coronar un Vallès molt arrelat a la plana però que, sovint s'oblida, ha tingut pretensions molt elevades allà dalt, en aquella mena de Sinaí comarcal, que és tan gran i inabastable com inabastable fou l'empresa contemplativa d'una dotzena de monjos aïllats del món. Silenci.

Postmodernitat i recuperació? Entrar a la capella de l'antic monestir és tot un viatge en el temps i en els seus canvis. Els monjos marxaren, però Sant Marçal i el seu bàcul romanen. Foto: Hotel Sant Marçal

 

Participació