La gralla o la granota

Història veritable d'un(s) ocell(s), d'un amfibi i d'una ciutat monetàriament independent. Qui ha dit que no existeixen alternatives a l'euro?

per Diego Sola, 19 de juny de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de juny de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'au guarda un secret. Discretament col·locada, una gralla corona el finestral d'una senyorial casa del carrer Corró de Granollers. Foto: Frederic Monmany (Associació Fotogràfica Jaume Oller)

El jove Francesc pujà al cavall, no sense certa dificultat. Ell era un burgès honrat, no pas un cavaller. La seva vida girava entorn els recomptes monetaris, el gaudi dels censos i les discussions amb els companys del consell de la vila. Un estat envejable, al seu parer. Però aquella albada estiuenca de 1547, sota el portal de Santa Anna, s'empassà el seu delicat orgull burgès, s'ajudà de la força d'un mosso i, pujant al cavall, va emprendre el viatge de la seva carrera al servei de Granollers: representar la ciutat davant l'emperador Carles. El xacrós monarca encara estava en plena activitat i aquell any, al mateix temps que lluitava contra els prínceps luterans a Mühlberg, convocava els regnes de la Corona catalanoaragonesa a Corts generals. Horitzó: Montsó, terra de frontera. Granollers, vila reial, enviava el seu propi representant.


En Francesc sabia que no només estava acomplint el seu deure com a ciutadà honrat, sinó que també estava fent honor al prestigi de la seva família, els Masferrer. Des del seu palauet de la plaça del mercat, l'àgora (encara) sense porxada, els Masferrer guaitaven el conjunt de la ciutat des d'aquella fina autocomplaença que els hi atorgava ser al top absolut de la societat granollerina. Capcot, no partia cap a l'Aragó amb les mans buides. A part de les sucoses dietes del consistori per al seu manteniment en el temps que duressin les Corts (se sabia quan començaven, mai quan acabaven), portava uns bons plecs manuscrits amb les demandes de la ciutat al seu rei. Les principals: blindar les llibertats i privilegis concedits anteriorment a la vila, assegurant-se, molt especialment, la independència monetària, símbol de la puixança del mercat local.

Tot esperant que els badocs advocats que l'havien d'aconsellar en les negociacions a Montsó pugessin als seus respectius cavalls, en Joan sospirà i jugà entre dits amb un diner de Granollers. Clavà la mirada a la creu de la moneda, fitant per enèsima vegada aquells ocellots de l'escut: dubtava si eren corbs o gralles. Darrer esguard al portal emmurallat. El jove barrinava sobre el seu gloriós paper de síndic representant d'una vila de nom... indesxifrable! Una primera pista, no pas en el diner, la tingué creuant el pas del Congost. Allà on les granotes fan "roc-roc".

Quan les granotes fan festa major
Fa trenta-quatre anys Lambert Botey dirigia per a la Murga un documental sobre l'inici de la transició cap al model triomfant de festa major granollerina. El títol, Quan les granotes fan festa major, no podia ser més encertat per a la nostra discussió. Perquè l'associació granotes-Granollers és, veritablement, tan antiga com el seu topònim. Agafem el guant (o l'olla de granotes bullides) de l'Oriol Guinart i fem un viatge en el temps. Tot i que sobre l'origen del mot se'n poden escoltar tota mena de versions, sembla etimològicament prou plausible la connexió amb l'antiga paraula catalana granolla (estranya evolució morfològica de la llatina ranucula). Així ho afirmà el lingüista Joan Coromines (1905-1997) a la seva monumental Onomasticon Cataloniae.


La vinculació posterior que se n'ha fet, prou lògica, recorda l'abundant presència de granolles als aiguamolls que a finals del primer mil·lenni existien a la llera del Congost. Granollers seria, doncs, la "terra de les granotes". Però, en quin moment un ocell passeriforme va atacar furtivament la tranquil·la granota banyant-se al riu (no pas bullint-se), per suplantar la seva presència a l'escut de la vila? Ah, l'heràldica! Mai no acaba d'estar massa ben renyida amb la toponímia... ni amb la història.

Un combat a les altures: corb contra gralla
Durant molt de temps s'ha donat per cert que dues gralles custodiaven l'escut coronat de Granollers (o s'hi inserien en la figura central, cas de l'asèptic disseny actual de l'emblema municipal). La gralla és un ocell d'uns trenta centímetres de llargada amb un característic plomatge negre brillant només canviant en el característic caparró grisós. És una au que, malgrat la foscor de la seva aparença, se l'ha representada elegant i esvelta, gens vulgar, tant en les representacions iconogràfiques tradicionals com en la literatura. Tan noble, ben bé semblés que fos carn d'escut.

Misteriosament (o no), l'ocell de l'escut de la capital vallesana té un bec molt més llarg que aquest modèlic prototip de gralla bruna. Foto: J.J. 'Potti' Luna

Però si hem quedat que a l'edat mitjana Granollers era la "terra de les granotes", per quina enrevessada raó en algun moment es decideix identificar la vila amb una gralla? No hi ha cap motiu toponímic que ho justifiqui. I sí algun error d'interpretació iconogràfica. L'al·literació de gralla i Granollers sembla una bona resposta, però fa cinc-cents anys la tria dels símbols no era tan aritmètica. Per força hi devia haver algun caprici històric. I no precisament de naturalesa lingüística. Potser no només la gralla va suplantar la granota. Potser és que... un corb, encara més bru que una gralla, era l'autèntic desterrat.

Quan la bandada ve de Llinars...
Precisament perquè no hi ha –aparentment– massa explicació a la irrupció de la gralla en la simbologia del municipi, cal traslladar-se al relat històric per veure què va poder passar. Avui sabem que a finals de l'edat mitjana els senyors de Llinars, els Corbera, van exercir una gran influència sobre la vila de Granollers i van arribar a disposar d'importants privilegis amb sucosos beneficis econòmics. Us heu fixat mai que l'au de l'escut de Llinars del Vallès és un corb? I no per cap raó arbitrària: l'escut d'armes de la poderosa família Corbera, senyors del Castell del Far, tenia el corb com a emblema.

Vet aquí que, molt probablement, les aus intruses de l'escut granollerí són, en realitat, uns corbs centenaris. De fet, si visiteu l'escut més antic que es conserva a l'Adoberia, datat de 1515 i que fins fa unes dècades es trobava encastat en una façana del carrer de Santa Elisabet, veureu que els dos ocellots, a banda i banda de l'escut quadribarrat, tenen un bec molt més llarg que el d'una gralla recordant, més aviat, el bec d'un corb. La terra de les granotes? La terra de les gralles? No: la terra dels corbs! Amb tanta confusió, que no ens sorprengui la secular crisi d'identitat de la capital vallesana.

"Dona'm tres menuts de Granollers"
A Montsó en Joan Masferrer tenia una gran responsabilitat per exercir. L'any 1451 Granollers havia obtingut el privilegi d'encunyar moneda pròpia. Allò era tant com confirmar l'emancipació de la vida, que se sumava al privilegi dels pesos i mesures propis per al seu mercat. Calia, però, una confirmació definitiva i blindada i això només es podia obtenir directament del rei. D'un rei, a més, que era molt car de veure a Catalunya, cenyint-se com se cenyia una corona imperial a Europa. Així que en Joan havia de sortir victoriós d'aquella missió. En el llistat de demandes del consell de la vila hi havia moltes altres qüestions. Però totes elles apuntaven en una mateixa direcció: salvaguardar la independència de la ciutat. El menut de Granollers, que era el nom popular de la moneda local, no era res de l'altre món, però era... la moneda de Granollers. La terra de les granotes era i és un país d'orgull. El mateix orgull vilatà amb què la seca municipal premsava màgicament aquell diner granollerí representant, a una banda, l'efígie del comte-rei dels catalans i, a l'altra, sí, ben marcadament, sense dubtes d'origen ni procedència... l'escut! El mateix que es picava a les pedres. El mateix que es lacrava amb els segells consistorials. Quatre barres i dos ocells... tots ells coronats pel símbol del privilegi reial de la sobirania.

En Joan Masferrer tornà exitós de Montsó. Les Corts no van ser especialment llargues: sis mesos. La sessió de cloenda va ser el 9 de desembre de 1547. Granollers continuaria encunyant moneda i, des d'una seca a dins de les seves muralles, es seguiria forjant la cara d'un rei distant i premsant el caliu proper d'un escut autòcton. Perquè, fet i fet, hi va haver un temps on els diners que corrien per la Porxada i per moltes altres places del Vallès no venien del Banc d'Espanya o d'un encara més llunyà Banc Central Europeu. Hi va haver un temps on, a tocar de casa, es feia la moneda oficial d'una societat menuda i gran. Hi va haver un temps on, amb aquella moneda, a més, podies pagar més enllà del teu petit país. Eren temps, també, on hi havia moltes més gralles i corbs dels que avui pots guaitar així com així en l'horitzó. O granotes que rauquessin al riu. Temps era temps!

Amb el 'menut' de Granollers tan bon punt compraves una gallina com una lliura de gra, i la podies fer servir arreu de la nació. Diner de Granollers del segle XVII amb efígie de Felip III (II de Catalunya-Aragó). Foto: Col·lecció particular

 

Participació