L'enyor de les façanes

IMATGES BORROSES: Quan sents nostàlgia d'una cosa que encara no has perdut

per Alba Dalmau , Nova York, 14 de juny de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juny de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Heu sentit mai nostàlgia d’alguna cosa que encara no heu perdut? 

A mi em passa sovint. N’hi dic nostàlgia prematura (NP) i, en el meu cas, es presenta durant passejades aleatòries per la ciutat i la diferència amb la nostàlgia normal és que els elements que enyores no concorden amb la distància física i temporal que els correspondria, perquè encara els tens a l’abast però, durant aquesta, el sentiment s’avança abans que el despreniment entre tu i l’objecte enyorat s’hagi produit.


Quan això em passa, tinc la clarivident sensació de ser físicament a Barcelona, passejant rectilíniament per l’Eixample que, si el compares amb el mapa de Manhattan, tampoc són tan diferents ja que tant l’un com l’altre són mers intents d’organitzar el caos.

Doncs bé, és en aquestes passejades virtuals per Barcelona, en què m’imagino que tinc un pis al carrer Aribau i, quan travesso el portal, la portera em pregunta "Com ha anat el dia, nena?" en comptes de "How are you doing?" – esperant una resposta, perquè aquí aquesta pregunta és només una formalitat. I una vegada a casa, potser un 2n 3a, em trec les sabates a l’entrada, caminant fins el sofà, passant pel lavabo, la cuina i el menjador, on cada estança té unes rajoles hidràuliques més boniques que les altres i les parets són tan gruixudes que podries fer l’amor amb un megàfon i els veïns no et sentirien.


Però en aquest fantasiejar, enmig una ciutat que poc té a veure amb Barcelona, de cop i volta, una imatge (com, per exemple, una filera d’edificis dels anys cinquanta amb escales a la façana) m’agafa per sorpresa i em segresta els pensaments, paral·litzant-me davant d’allò que hagi provocat l’NP de dia, demanant-me que la miri amb totes les meves forces i la retingui, com si d’això depengués que seguís existint o que desapareixés.

I és en aquest mirar, on tot queda amarat d’un no-sé-què de bell que, de cop i volta, ja no m’importa si les facanes estan brutes, si les parets són tan fines que no poden existir els secrets o que les seves habitacions es dobleguin com caixes de cartró sota la pluja.


Tenint en compte, doncs, que Nova York és un etern plató, perquè caminis per on caminis sempre hi ha rodatges pels carrers, els gratacels i les escales d’incendis han esdevingut símbols claus de la cinematografia americana. Mentre sóc aquí, moltes vegades tinc la sensació d’estar vivint enmig d’un gran decorat, fet que em fa pensar com serà el dia que veuré la ciutat a través de la pantalla i la nostàlgia esdevingui, finalment, real.

Peu de fotografia: En aquesta carrer (South 6th amb Wythe) just davant l’edifici blanc que apareix a la fotografia, famós per conservar les lletres que diuen 'Journal Printer', l’altre dia vaig veure en Robert de Niro rodant la pel·lícula 'The Family' i, sincerament... jo, me l’imaginava més alt.

Fire Scapes. Foto: Alba Dalmau

 

Participació