«Avui la teva cosina ha anat a la cua de les faves i des d'aleshores no en sabem res»

Relat del bombardeig a partir d'una entrevista feta a un testimoni, Rosita Bellavista, i dipositada a l'Arxiu Municipal de Granollers (L. Botey i A. Maimir)

per Lambert Botey i Anna Maimir , 31 de maig de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"Avui la teva cosina ha anat a la cua de les faves i des d'aleshores no en sabem res."
Des que el pare treballa al forn, a casa no hi falta mai el pa i sempre que ho necessitem podem bescanviar-lo per altres aliments. Precisament aquest matí he obert els ulls quan encara era ben fosc i he anat a una casa de pagès on sovint esperen la meva visita. Ens fa falta una mica de llet i allà puc canviar-la pel nostre preuat mig quilo de pa.


És quan torno a casa que sento, de nou, aquell so imponent de cinc avions que molt sovint passen de llarg. Tot i així, aquest matí les paves han decidit fer aterrissar el pes de la destrucció aquí. Per primera vegada avui, començo a córrer i em dirigeixo a l'horitzó que conec però que, des de fa pocs minuts, es desdibuixa atrapat entre núvols de fum.

Quan per fi, amb les cames adolorides i el cap bullint, arribo a casa, al carrer Girona, veig la mare i la tieta envoltades de pols i de runa. I és aleshores quan rebo la notícia. La meva cosina, la Montserrat, és a la cua de les faves i immediatament em disposo a seguir el rastre colpidor que em guiarà al lloc on puc trobar-la.


Restes de cossos destrossats
Em poso a córrer i poc després m'aturo per mirar la mare i la tieta que m'observen preocupades. Reprenc el camí. Cada vegada hi ha més i més fum i les senyals de destrucció es fan més evidents. Crits desesperats. Homes i dones impotents davant les runes de les seves cases. Davant de Can Rahola pregunto per la Montserrat però el farmacèutic em diu que no l'han vist. A la plaça del Bestiar la gent circula desesperada. Hi ha un gran desconcert. "Criminals, assassins!" sento cridar.


Restes de cossos destrossats. M'aturo davant el cos del nano d'en Mulet encastat a una persiana. El fum i la pols m'embruten el rostre però no me n'adono fins que m'eixugo la suor del front i descobreixo la negror a les meves mans. Al meu voltant tan sols hi veig desolació, desconcert i indignació, però jo vull seguir endavant per trobar-la a ella. Davant meu veig passar un carro carregat de morts. A la Porxada tot és caos i destrucció. Cada vegada se'm fa més difícil creure que el que estic vivint és real, però no puc abandonar. Cames trencades, rostres desfigurats. Una dona embarassada plora amb el seu fill mort als braços i crida: "Maleïdes bombes!". Cerco infructuosament. No sé què fer i em diuen que miri de trobar-la a l'hospital.

Col·lapse a l'hospital
Refaig el camí, fins a arribar-hi. Hi ha un gran desori. Les persones s'amunteguen als passadissos on esperen que els metges i les infermeres, desesperats, puguin guarir-los. Decideixo anar fins al cementiri. Aquí el panorama és aterridor. Rengleres de cadàvers que ressegueixo un a un. Em tapo el nas amb la mà, la pudor és massa forta.

M'aturo, miro la ciutat i em sembla com si ja estigués avesada a veure-la coberta de fum i cendra quan decideixo parar de córrer. Torno a casa, on espero tenir bones notícies. Quan arribo, la mare m'espera amb una mirada sorprenentment serena. Em diu que la meva cosina és a un hospital, a Barcelona, i que tot anirà bé. Aleshores vull plorar mentre refaig mentalment el camí del bombardeig. Més tard m'adono de la magnitud dels fets, les morts, les bombes que han esfondrat Granollers i les seves persones i penso que mai arribaré a comprendre el sentit d'aquesta guerra. Ahir va ser l'últim dia de la meva infantesa. Avui, catorze anys després de néixer, comença una nova vida.

Una imatge d'arxiu de Rosita Bellavista. Foto: Rosita Bellavista (Arxiu familiar).

 

Participació