La fotògrafa anònima de l'horror

Winifred 'Winnie' Bates, compromesa brigadista, escriptora, locutora, cap de personal mèdic i fotògrafa, va retratar el 1938 el drama de la guerra a Granollers

per Diego Sola, Londres, 31 de maig de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Acostumats a la tristament icònica instantània d'una Porxada esfondrada, no és tan habitual aquesta caòtica visió panoràmica de la Carretera, presa des de la cantonada de la Fonda Europa, el 31 de maig de 1938, hores després del bombardeig. Foto: Winifred Bates (Museu Imperial de la Guerra, Londres)

La Winnie, com l'anomenaven afectuosament a casa seva, va perdre aquell dia tota esperança de guanyar la guerra. Perduda al centre de la ciutat, va seguir tota apressada unes dones ploroses que pujaven esvalotades cap al cementiri de Granollers, on els homes de la vila anaven amuntegant els ensangonats cossos de les víctimes del bombardeig. Ningú no s'explicava raonadament perquè aquell matí de finals de maig el cel havia començat a ploure bombes, sense previ avís de les sirenes, que havien restat mudes.


Però Winifred Bates no defalliria en la seva missió. Ella no emmudiria. A ella no la silenciaria ningú. Potser sí que la guerra estava perduda. Potser sí que el somni que ella i el seu marit havien projectat d'un món nou seria impossible. Però calia mostrar, precisament, a aquell incrèdul i injust món el ferotge terror del feixisme a la guerra d'Espanya. Denunciar-ho. Allò ho havia de saber tothom. N'estava convençuda. I sense que li tremolés el pols, entrant silenciosament al cementiri municipal, enmig dels crits i els plors de ràbia i d'impotència, va acariciar la seva càmera, enganxant-s'hi ben fort, va enfocar i va prémer el disparador. El resultat de la captura fou demolidor. Però real i cru com aquella maleïda guerra. Una desena de cossos estesos davant dels nínxols. Totes dones. Dues d’elles abraçades en el son etern de la mort.

De Londres a Granollers
El món conegué l'horror d’aquell 31 de maig de 1938 a Granollers a través de la discreta càmera d'una dona. Winifred Sandford, car aquest era el seu cognom de soltera, havia nascut a Londres el 1898. La seva família era convençudament laborista i, en conseqüència, els pares militaven activament al Labour. Ella aprengué de petita el servei a la societat a través de la seva feina, exercint de mestra fins que conegué el seu futur marit, Ralph Bates, un home d'elevat nivell intel·lectual que transmeté a la Winnie la passió pels viatges i la literatura. Junts ingressaren al partit comunista britànic i emprengueren un viatge per Europa que els acabà portant al Pirineu, on s'hi instal·laren segurament fascinats pels nous aires que es respiraven a Espanya.

En Ralph volia ser escriptor. Un escriptor amarat de vivències quasi antropològiques. La Catalunya republicana, contrast de modernitat industrial i exotisme rural a comarques, oferia un panorama atractiu per a joves estrangers plens d'ideals i delerosos d'un canvi. Amb l’inici de la Guerra Civil, la Winnie i en Ralph van posar-se completament a disposició de la causa republicana, instal·lant-se a Barcelona. Ell fou un dels promotors de les Brigades Internacionals, la milícia transnacional de suport al govern republicà, nodrides bàsicament de simpatitzants comunistes. Ella anà als quarters del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a demana'ls-hi què podia fer per la República i per la revolució. La Winnie, polifacètica com ella sola, es posà davant del micròfon i exercí com a locutora de ràdio alhora que escrivia als butlletins del partit.


Després del caòtic episodi dels fets de maig de 1937, que sumí Barcelona en enfrontaments entre republicans (un signe de la incapacitat per a guanyar la guerra), Winnie fou nomenada cap de personal de la unitat d'assistència mèdica britànica, responsabilitat que la portà als principals escenaris bèl·lics de Catalunya i l’Aragó. Segons ella mateixa explicà, la seva feina consistia en coordinar el personal i en reportar informes a Anglaterra (escrits i visuals, d'aquí que anés sempre acompanyada de la seva inseparable càmera) per a fer saber als seus superiors de Londres les necessitats que tenien. Bates va escriure com el sentiment comú dels combatents moribunds als hospitals del front era sempre el mateix: "Digueu als d’allà fora que continuïn lluitant... fins a la victòria final". "És tan difícil fer un home i, en canvi, tan fàcil enfonsar-lo en la mort", escrigué la polièdrica Winnie en el seu testimoni de la guerra (recollit el 1991 a Women's Voices from the Spanish Civil War).

60 bombes silencien la ciutat
Aquell dimarts 31 de maig de 1938 el sol de Granollers fou tapat per uns monstres de ferro vinguts de la Itàlia de Mussolini. Buidaren les seves panxes en forma de 60 explosius i més de 700 quilos de metralla. Més de dos-cents morts i quasi dos-cents ferits. Només unes hores més tard, la Winnie arribà a la capital vallesana amb el personal d’assistència mèdica. La Carretera, al cor de la ciutat, era una avinguda de ferros, runa i mobles destrossats. Trossos de roba penjants, sang i suor. El mateix a la Porxada i als carrers adjacents. Un panorama dantesc com els que tants cops ja havia vist a Barcelona, ara traslladat, però, a una –aparentment– discreta i inofensiva posició geogràfica del rerepaís barceloní.

Allò que l'informe estratègic d’atac deia no es correspongué amb la realitat. Si es volia destrossar l'hangar de reparació d’avions de Llerona i les fàbriques d'armament i parament militar de Granollers van aconseguir molt més: sembrar la por mortífera entre la població civil. Causar desànim, abocar la gent a un estat de psicosi col·lectiva. Justament com a Barcelona. Era una tàctica assajada per primera vegada a la guerra d'Espanya i que tindria continuïtat a la Segona Guerra Mundial, molt a prop de començar.

Al Museu Imperial de la Guerra, a Londres, es conserva la foto que identificà internacionalment el bombardeig de Granollers. Està presa des de la cantonada de la Fonda Europa amb el carrer d’Agustí Vinyamata. Al fons pot identificar-se la torreta del quiosc de Can Sínia, a l'actual plaça de Maluquer i Salvador. Un barret reposa sobre la ferralla. Unes dones caminen entre les muntanyes de runa. Algunes amigues o familiars seves jeuen al cementiri o encara sota les pedres dels edificis destruïts. Però la confusió és tan gran que ningú no sap ben bé on trobar la seva gent. L'Hospital no dóna a l'abast. El personal resident s'ha d'enfrontar a una situació mai viscuda: una allau de cossos mutilats, una fuita imparable de sang, un desolador repte professional per al qual ningú no està preparat quan s'és lluny del camp de batalla.

La retirada i el llegat
La Winnie i en Ralph es replegaren amb la retirada de les Brigades Internacionals a finals de 1938, pocs mesos després de l'horror de Granollers. El matrimoni s'instal·là a Mèxic i després als Estats Units, on en Ralph entrà com a professor de literatura a la Universitat de Nova York i combaté agrament les polítiques del maccarthisme, que posaren mitja intel·lectualitat nord-americana sota sospita de col·laboracionisme durant la Guerra Freda. Finalment, després del seu divorci, la Winnie, recuperant el seu cognom de soltera, Sandford, tornà a Anglaterra per seguir exercint la docència dels seus anys joves. Morí el 1996 a l'edat de 98 anys.

Al cementiri municipal de Granollers, Winnie Bates fotografià l'estesa de cossos, majoritàriament de dones, en el que suposa el pitjor (i més desconegut) record visual del bombardeig del 31 de maig de 1938. Avui conservades al Museu Imperial de la Guerra, aquestes imatges, encara difícils d'assimilar, són l'anònim i desconegut testimoni de l'horror i l'intemporal denúncia de la guerra, font de patiment, mort i irracional injustícia. La Winnie no era fotògrafa professional, però el seu retrat va servir i serveix per a construir una memòria històrica que no permeti a ningú oblidar què és la guerra, precisament per a preservar el valor de la pau i la concòrdia. L'home i la dona sense història estan condemnats a repetir els mateixos errors d'aquesta història. El millor antídot: el record i la memòria. Com els bocins fotogràfics de la Winnie, una intrèpida anglesa perduda pels carrers de Granollers... un 31 de maig de fa setanta-cinc anys.

Winifred Bates, al centre amb ulleres, envoltada del personal de la unitat d'assistència mèdica britànica al front d'Aragó. Foto: Winifred Bates (Museu Imperial de la Guerra, Londres)

 

Participació