L'escultura com a teràpia per combatre l'esquizofrènia

ENTREVISTA: Ricard Mira, de Martorelles, compleix 30 anys com a escultor rebent el reconeixement del món artístic i exposant les seves obres

per Nofre Pasqual , 21 de maig de 2013 a les 10:10 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'escultor Ricard Mira, al seu taller de Martorelles Foto: Nofre Pasqual

Ricard Mira és un dels 10 escultors catalans vius que ha estat seleccionat per exposar la seva obra a l'exposició Un segle d'escultura catalana que es pot veure a Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona fins al proper 23 de juny. El museu, que es troba al Palau Gomis del barri del Born de capital catalana, mostra l'exposició que recull l'obra de més de 80 escultors dels quals se'n mostren les seves obres figuratives i que ha estat possible gràcies a l’esforç de José Manuel Infiesta, promotor de l'equipament. Per fer aquesta entrevista, Ricard Mira ens rep a casa seva, ubicada a sobre d'un turó de Martorelles. En aquesta casa hi té el seu taller, que comparteix amb la seva dona, la ceramista Pepi Montesinos.


L'escultor, que va néixer a Extremadura i és fill de pares valencians, va arribar al Baix Vallès de ben petit i, tot i que ara viu a Martorelles, també ho ha fet a Mollet del Vallès. De fet, es considera un ciutadà del Baix Vallès. Ricard Mira fa 30 anys que es dedica a l'escultura. Hi va arribar de manera casual i per omplir el temps després d'haver de deixar la feina que feia a la Derbi quan li van diagnosticar que patia esquizofrènia. Trenta anys més tard, i amb els 60 complerts, li comencen a arribar els reconeixements d'una trajectòria artística que ell no hauria volgut tenir ja que el seu objectiu no era ser artista, si no delineant.

En pocs mesos ha rebut el primer premi de l'exposició anual del Reial Cercle Artístic de Barcelona i ara l'han seleccionat per l’exposició Un segle d’escultura catalana. Que li sembla aquest fet?

Després de molts anys de dedicar-me a l'escultura m'estan arribant tota una sèrie de reconeixements. Estan coincidint tota una sèrie de factors que fan que estigui molt satisfet.

Vostè va arribar a l'escultura per casualitat i després que li diagnostiquessin que patia esquizofrènia. Per què es va decantar per l'escultura?

Quan amb 29 anys em van concedir la llarga malaltia em vaig trobar sense fer res després d'haver estat sempre molt actiu. Jo no entenia que em poguessin "jubilar" tan jove. Tenia la necessitat de fer alguna cosa i com que no hi havia cap administració que em donés una solució m'ho vaig haver de muntar pel meu compte. Llavors vaig començar a fer escultura com podria haver fet qualsevol altra cosa. Vaig començar a fer coses amb les mans i, de mica en mica, varen començar a sorgir escultures. Ara bé, per mi l'escultura és una teràpia per fer front a la malaltia. Ara puc dir que n'estic molt content, i el meu psiquiatra també, és clar!

«Per a mi patir esquizofrènia mai no ha estat una excusa per res»
 


Mai no ha amagat la seva malaltia...
Mai no ho he fet. Abans d'haver de deixar la feina tot el meu entorn sabia que patia una malaltia, no ho havia amagat mai. Per a mi era un fet "normal". Quan ho vaig fer públic d’una manera més àmplia, que és quan vaig començar a exposar, ho vaig fer perquè vaig pensar que podia ajudar a d’altra gent. Per a mi patir esquizofrènia mai no ha estat una excusa per res.

L'any 1984 va exposar per primer cop a 'La Marieta' i des de llavors ja no ha parat. Com valora la seva trajectòria?
Estic molt satisfet, però no perdo de vista que per a mi l’escultura és teràpia. Els meus psiquiatres sempre han estat molt contents que ho fes, ja que és el complement perfecte a la medicació que prenc per controlar la malaltia. A més a més, la malaltia i la medicació que prenc per controlar-la em provoquen depressió, que controlo amb una medicació que anul·la els efectes de la que prenc per combatre l’esquizofrènia. I des que faig escultura aquesta depressió ha desaparegut. Jo havia estat 19 anys depressiu, un estat que amb el qual m'era molt difícil funcionar. Ara estic il·lusionat, més il·lusionat que la mitjana, i això em converteix en un privilegiat. I això és gràcies a l’escultura.

De quines fonts beu en Ricard Mira?
Intento treballar els metalls com en Pau Gargallo. No es tracta de copiar, perquè mai no ho faria tan bé com ell, però miro d’anar millorant i aprenent.

Com definiria la seva obra, té un fil conductor?
L’eix conductor és el fet de treballar cada obra sense deixar-la plena de ferro. El més característic són els plens i els buits que fan que les meves escultures siguin una mica diferents al que s’està fent. Tenint en compte que el que faig està agradant, doncs penso que estic en el bon camí.

Treballa bàsicament el ferro en fred.
Bé, si s’ha d’escalfar s’escalfa, però normalment treballo en fred. Això es deu perquè a Derbi treballava d’ajustador, de matricer, i allà vaig aprendre les tècniques per treballar el ferro sense haver-lo d’escalfar. Les propietats del ferro responen millor si no s’ha d’escalfar.

Com definiria el seu procés creatiu? Quines son les seves fonts d’inspiració?
Em dedico de ple a l’escultura, visc per l’escultura. La meva activitat bàsica és l’escultura i això fa que en qualsevol moment pugui tenir una idea. He somniat peces que he acabat fent. Tinc tantes idees que em falta temps per poder desenvolupar-les.

I com és el procés de producció. Les idees les dibuixa o les fas directament sense cap esbós previ?
Ho faig de diferents maneres. De vegades dibuixo primer la peça, d’altres en faig plantilles i en moltes ocasions treballo el ferro directament. O sigui, que no em marco un guió a seguir. Perquè la teràpia sigui més bona no m’obligo a res. Per gaudir ni compto el temps, ni les tècniques . Vaja, que faig el que em ve de gust. Si m’obligués a fer-ho d’una manera concreta la teràpia no seria tan efectiva com és.

«La medicina controla la malatia, però no la cura»
 


La malaltia li ha canviat la vida. Amb el pas del temps -tot i haver-ho passat malament- no sé sí fins i tot se la mira amb bons ulls?
Una malaltia com aquesta li canvia la vida a tothom. Jo segurament mai no m'hauria dedicat a l'escultura si no hagués estat per l'esquizofrènia. Ara bé, també sé que en qualsevol moment em puc trobar molt malament. La medicina controla la malaltia, però no la cura. No tinc cap assegurança que em digui que ara ja estaré bé per sempre. Aquesta inseguretat m’impedeix fer plans. La malaltia és tan cruel que no puc considerar una sort que m’hagi permès dedicar-me a l’escultura. Jo tenia uns altres plans i els vaig haver de canviar per culpa de l’esquizofrènia. És veritat que he sabut trobar un cert punt d’equilibri. Sempre s’ha relacionat l’esquizofrènia amb la creativitat, hi ha estudis que ho demostren, i jo he tingut la sort de poder dedicar-me a l’escultura per minimitzar-ne els efectes.

Pensava que amb el pas del temps acabaria rebent el reconeixement per la seva trajectòria artística?
Sempre és gratificant que es reconegui el que fas. Exposar al Museu d’Art Modern de Barcelona (MEAM) m’omple d’orgull i n’estic molt satisfet. Estic molt agraït a tothom perquè em tracten molt bé,però no he pretès arribar mai enlloc. El que he pretès amb l’escultura ha estat anar trobant-me bé. Mai no he volgut anar despressa. De fet, la Venus d’Horte que s’exposa a al MEAM l’han triada ells. No em coneixien i em van venir a buscar. Ha vingut a buscar l’obra, no a l’autor, i això a mi m’omple molt perquè no he estat jo qui he anat a col·locar l’obra, si no que és aquesta que s’ha anat obrint camí.

Com es mou en el mercat de l’art, li afecta la crisi econòmica?
Estem en un moment difícil i el món de l’art sempre ho ha estat de difícil, però vaig fent exposicions. Com que no tinc cap meta per arribar, vaig vivint, vaig fent,vaig gaudint del que faig. Estic satisfet que la gent vaig a veure les meves exposicions. Com que no creo per viure, doncs tinc menys pressió. També he de dir que no tinc cotxe i que me’n puc estar de moltes coses.

De les obres que ha fet, quines li agraden més, les escultures públiques o les que ven a particulars?
Fer una escultura pública és molt complicat. Que algú t’encarregui una obra que després veurà tothom vol dir que confia en tu, però igualment és agraït que a algú li agradi tant la teva obra com per gastar-hi els seus diners i posar l’escultura a casa seva.

Quan parla de la seva trajectòria sempre parles de la família, que sense ells no hauria pogut fer el que ha fet.
I és cert. Patint esquizofrènia pràcticament no pots fer res sol. Depens de que et cuidin. Potser no es veu, però la família són per mi les crosses que em permeten fer el meu dia a dia.

A més, la seva dona, la Pepi Montesinos, també és artista. Com ho porteu?
Ells és ceramista, treballa el fang. És molt gratificant treballar junts. Portem 30 anys un al costat de l’altre treballant. Estem en contacte les 24 hores del dia, ja que els nostres tallers estan un al costat de l’altre. Sense una complicitat especial seria molt difícil passar tantes hores junts.

Ara, amb 60 anys, té ganes d'experimentar encara?
Encara tinc moltes ganes d'aprendre coses. El dia que deixi de fer-ho em preocuparé. I com que suposo que no passarà mau, doncs em fa molta il·lusió continuar aprenent coses noves cada dia.

Té relació amb els escultors actuals, amb els corrents artístics?
Com a membre que soc del Reial Cercle Artístic estic bastant connectat. Participo en exposicions col·lectives arreu de l’Estat espanyol i també a l'estranger. També m’agrada estar al dia a través de revistes d’escultura.

Per acabar, hi ha alguna escultura que li agradaria fer encara?
El que m’agradaria és poder acabar tots els encàrrecs que tinc pendents. No tinc temps per fer-ho tot.
   El MEAN exposa l'obra escultòrica de Ricard Mira Foto: Nofre Pasqual

 

Participació