Propera parada Granollers Centre, next stop Rockefeller Center

IMATGES BORROSES: Renfe, al cap i a la fi, potser tampoc estava tan malament

per Alba Dalmau , 10 de maig de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
M’han fet falta gairebé dos anys de distància i un canvi de continent per adonar-me que allò que durant anys em va semblar un tema candent de crítica diària: la Renfe, al cap i a la fi, potser tampoc estava tan malament.

Baixar al MTA (Metropolitan Transportation Authority), que és el metro de Nova York, encara que aquí ningú n’hi diu metro sinó tren (i té sentit, perquè les distàncies d’una estació a l’altre són tan grans com un Montmeló-La Llagosta o un Les Franqueses-Cardedeu) és, litera...riament parlant, un decens cap als inferns urbans:


En primer lloc per la calor, persistent tot l’any però especialment a l’estiu, on podries, sense exagerar, fregir-te un ou sobre la cuixa.

En segon lloc, la brutícia: hi és per tot arreu, però especialment a les vies, on tothom s’atreveix a llençar qualsevol cosa que tingui a les mans sense cap remordiment.


En tercer lloc, les rates que, molt agraïdes per l’anterior característica, s’han fet senyores d’aquest submón, campant tranquilament vies amunt, vies avall... sense témer en absolut els passatgers (però, perquè ho haurien de fer si la seva població és de trenta-dos milions, el quatríple dels habitants que té Nova York? i a sobre són precisament aquests, els passatgers, els que les provenen d’una dieta deliciosament desequilibrada, amb totes les restes de menjar que tiren).

I, en quart lloc, i així acabo ja la confirmació de la meva teoria dantesca: els personatges que hi vagaregen, perquè sembla que aquí sota els codis de comportament es dilueixin i la bogeria esdevingui norma: sota terra ningú es sorprèn quan algun profeta anuncia l’apocalipsis a ple pulmó o un xarlatà manté una animada conversa amb una nombrosa colla d’amics invisibles.


I és clar, quan t’acostumes a això i per primera vegada, després de molt temps, t’atreveixes a comparar-ho amb allò que tu coneixies per transports metropolitans, la Renfe s’evoca a tu com el record bucòlic d’unes agradables passejades al llarg de paissatges verds que –ridículament embellits per la memòria- et fan pensar en postals de la Toscana amb postes de sol ataronjades.

Per no parlar de la netedat dels vagons dels trens de rodalies on, després de tot, ara m’hi atreveria a fer un pic-nic; o la cortesia que tenien de deixar-te La Vanguardia encara calenta, recent sortida d’impremta, esperant-te al seient (quan tenies la sort de trobar-ne).

I encara que, imagino que ara, deguda la situació econòmica del país que fa que els de dalt comencin a posar mesures i les coses ja no siguin com eren abans, gran part de la població jove vallesana hauria d’estar molt agraïda a la Renfe perquè, gràcies a l’abandonada estació de Sant Esteve de Palautordera -des d’on es podia agafar el tren però no era possible comprar bitllet, per això tot aquell que s’aventurava a viatjar sense bitllet dient que havia pujat a aquesta estació quedava eximit de multa- aquesta va subvencionar a uns quants els anys d’universitat; mentre que, aquí, als Estats Units, la polícia de Nova York–nombrosíssima i sovint molt avorrida- és capaç d’arrestar-te tan sols pel fet de valorar la possibilitat de tal delicte.

Així doncs, sense que aquest paral·lelisme siguin motiu per deixar de protestar (això mai), confesso que, des d’aquí, hi ha algun dia que –timidament i en silenci- m’atreveixo a enyorar aquella veueta, megafònica i trencada, que deia: “Senyors passatgers, us anunciem que el tren amb direcció Aeroport circula amb una demora de X minuts”. 

Foto: Alba Dalmau

 

Participació