«Anem tan de pressa per estar al dia, que ens oblidem del passat»

Entrevista a César Alcalà, autor de 'La vida quotidiana a Catalunya (1945-1963), de l'Editorial Malhivern

per Esteve Plantada, 4 d'abril de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 d'abril de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
César Alcalà, historiador, polític, escriptor i editor Foto: Esteve Plantada

S’autodefineix com "un esperit inquiet". Només així podem entendre que sigui editor per encàrrec, historiador, escriptor, polític, músic, regidor i algunes altres coes més. Així és César Alcalà (Barcelona, 1965) i així, diversa i imprevisible, és una conversa amb ell. Parlem de Companys, de Durruti, de la repressió, de la CNT, de política, dels bàndols, de Carod, de Gibraltar i de Perpinyà. L’excusa per parlar-ne és el darrer llibre que ha publicat a l' Editorial Malhivern , La vida quotidiana a Catalunya (1946-1963) , un període que continua l’època compresa entre el 1939 i el 1945, de la qual ja en va fer, també, un llibre. "Del 39 al 45, perquè el 39 acaba la guerra i el 45 van ser els darrers afusellaments del franquisme. El 1963 és l’any de la mort del Juilà Grimau, el darrer afusellat de la Guerra Civil".


El cas de Grimau va ser molt publicitat, fins i tot el papa Joan XXIII va demanar-ne l’indult. Per a César Alcalà també és un nom important en la seva trajectòria. "L’any 2005 vaig rebre una trucada de Jaume Balgueró, el director de cinema, que estava rodant De Madrid a la Luna ", una pel·lícula on Alcalà apareix parlant del Julià Grimau com a últim represaliat de la Guerra Civil. "Ara, el que estic fent és el període comprès entre el 64 i el 80, l’any de la mort de Tarradellas. Tot i que, potser ho delimitaré a l’any 82, amb el canvi de govern i la irrupció de Felipe González". Coses per explicar, encara n'hi ha un munt.

Un llibre que manté viva la memòria
D’entre tots els fets que hi ha al llibre, tots ells documentats i explicats de manera planera i rigorosa, César Alcalà en destaca alguns passatges concrets. Per la rellevància que van tenir en el seu moment, un dels capítols més entranyables és el dels Maquis, "una utopia maca, fet per guerrillers que volien enderrocar Franco". També la mítica 'vaga de tramvies'. "Un dels fets més bestials d’aquells temps, un puntal. Va ser la primera vaga que se li va declarar a Franco, i tot per la pujada del preu del bitllet. De 10 cèntims a 25!". Tampoc vol oblidar fets més arrelats a la vida quotidiana, com ara el sorgiment del Biscúter o de la ràdio, que va ser el gran mitjà de comunicació. "El gran unificador: tenir una altra veu a casa va ser una autèntica revolució! La gent estava totalment enganxada".

Tots ells, entre molts d'altres, apareixen a La vida quotidiana a Catalunya (1946-1963) un llibre que  ajuda a mantenir viva la memòria històrica, la que repassa no només fets i gent, sinó també nostàlgies i quotidianitats. Però, en aquest país respectem aquesta memòria? "Aquí no tirem mai enrere, per això m’agrada escriure aquests llibres de la vida quotidiana. Malauradament, vivim en una societat que ha agafat un Ferrari i ha accelerat fins els 250 km/h i no pensa en el que deixa al darrere". I a la gent li agrada mirar pel retrovisor. "Hem perdut el contacte amb els més grans. Abans tenies a la iaia a casa i ella t’explicava historietes, però avui en dia s’ha perdut aquest contacte amb el passat. I hi ha molta gent que té ganes de recuperar aquest passat que ha viscut i que ha oblidat, en part".


Sense adonar-nos-en, en els darrers 10 anys hem patit una revolució tecnològica "molt més bestial que la que vam patir durant la revolució industrial". En aquest sentit, Isaac Asimov ho va encertar quan va dir que un analfabet seria qui no sabria manejar un ordinador. "És trist, però ara mateix, la meva mare és una analfabeta! Anem tan de pressa per estar al dia, que ens oblidem del passat. I recordar és bo".

Nous temps, noves realitats
Alcalà, que és historiador i també col·labora a mitjans com e-notícies o La Razón , té clar que, malgrat que "passen les mateixes coses ara que en els períodes que he anat descrivint" -de preguerra o postguerra-, a l’estat espanyol no pot reproduir-se, de cap de les maneres, una nova guerra civil. "N’estic convençut. I una de les raons és perquè Franco va ser molt hàbil a l’hora de crear la classe mitjana, que no existia. Ara hi ha gent que no vol perdre el que té". Malgrat tot, també creu que les reivindicacions de Catalunya provocaran, molt probablement, un canvi de model. "Pels meus principis, jo no sóc independentista. Però tampoc no en tinc res en contra. El tema és saber què hi ha després i en quin embolic ens posem".

També creu que el model del 1978 va ser el millor que es podia proposar en aquells moments. "El cafè para todos va ser una idea encertadíssima. Va haver-hi un personatge, Torcuato Fernández-Miranda, que va remodelar las Leyes del Movimiento en un cap de setmana. Li va donar la volta per fer possible una constitució que, si no, era inviable del tot". Però ara ja han passat 35 anys d’aquell moment, i res sembla que vulgui canviar, oi? "Allò va estar molt bé, però crec que ens hem de replantejar què volem ser quan serem grans. Amb la situació actual, és improbable que hi hagi un altre cop d’estat. Per tant, hem de tocar la constitució. I no passa res".

No passa res, el signe més saludable dels nous temps i de la democràcia, inexistent entre el 1945 i el 1963, i encara més enllà. Per sort, ara les coses són ben diferents, però cal no oblidar, tal com ens ha explicat César Alcalà. Recordar és bo. Potser encara més: és indispensable per viure i construir qualsevol cosa, sigui quina sigui. Un aprenentatge que viu als llibres i a la memòria dels països, dels ciutadans i de les pedres.

César Alcalà, a la Roca del Vallès, poble d'on és regidor Foto: Esteve Plantada

 

Participació