Ciceró es passeja pel Vallès

O com dos cònsols de la República romana, un de real i un de fictici, expliquen el xovinisme dolçament grano-vallesà i amaguen les claus de la nostra identitat

per Diego Sola, 13 de març de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Passejant pel Camí Ral que abandona Granollers en direcció al Cap i Casal, Ciceró ensopega amb el caminant i li revela, a la façana d’una masia de Palou, la lliure veritat de la vida humana. Foto: Diego Sola

Diu la dita popular que "si el Vallès fos un ou, el rovell fora a Palou". Aquest ancestral centralisme palouenc ha embruixat molts dels que s'han atansat a la insòlita vila del sud de Granollers convertida avui, segons els manuals de geografia moderna, en un "barri" de la capital vallesana. Un home savi em va dir una vegada que paisatgísticament res era més estrany i inquietant que entrar a Granollers en tren des del Pla de Palou, venint de Barcelona. "És l'engany perfecte: creus haver abandonat l'àrea metropolitana, campanars d'esglésies rurals i torres carregades de merlets retallen el cel i, de cop i volta... la gran ciutat!", va exclamar.


Malgrat la seva permanent crisi d'identitat, les poderoses forces centrífugues de Granollers no han pogut restar ni un bri de caràcter a la seva porta sud. Palou, com a paratge, com a poblament humà, és una metàfora de l'isolament provincià de la capital de l'antic Vallès agrari i, d'esquitllada, d'aquest caràcter perifèricament especial dels vallesans orientals. Gent peculiar. A mig camí entre l'arada i les grises avingudes de la capital nostrada. Entre la suor del front assecada enmig de l'interludi rural de la llaurada i la flaire de festa major a les places de la urbanitat. Mestissatge rural-urbà i, com a resultat, una identitat, la de les gents de la vall mitjana del Congost, que passa per l’existència d’aquesta anella verda al seu voltant. Una anella que no només fa de frontera natural amb la resta de la corona metropolitana sinó que custodia, també, les essències del nostre caràcter i el nostre orgull vallesà, aquell que narra tota la veritat d'un dolç xovinisme grano-vallesà.

Sota la terra, dos cònsols de la República romana (un de real i un de fictici) juntament amb els cavallers de l'Orde del Temple, una dona d'aigua (com no), un jurista altruista i, finalment, un poderós bisbe, narren una idiosincràsia encara indesxifrable... amb la que conviurem la resta de les nostra vida, per molt lluny que aquesta ens porti.

Víctor Balaguer, dos cònsols i una ciutat
Al segle XIX la febre historicista va arribar a casa nostra. Tothom volia saber els més remots orígens de la seva pàtria xica. Catalunya feia la Revolució Industrial i el Vallès de l’est emergia com una oportunitat il·limitada sense esclarir, però, si la seva ànima havia de ser agrària o industrial. El dilema no es dirimiria fins a la centúria posterior. Enmig d’aquesta època de grans canvis i transformacions, Víctor Balaguer (1824-1901), un bon senyor de Barcelona, escriptor, historiador, polític, un romàntic de cap a peus, va publicar una guia de viatges molt singular: Guia cicerone de Barcelona a Granollers. Les guies cicerone eren un gènere molt de moda a l’època. Prenien el nom del cònsol Marc Tul·li Ciceró (106-43 a.C.), l’inclassificable orador, filòsof, polític i historiador romà dels darrers dies de la República. Una ment privilegiada famosa pels seus discursos d’eloqüent verbositat. Els cicerones eren, doncs, personatges literaris que mostraven als forasters totes les curiositats i, especialment, les antiguitats d’un indret.


Balaguer va crear un petit Ciceró que passejava de Barcelona a Granollers i que, fins i tot, s'atrevia a pontificar sobre un debat historiogràfic encara molt controvertit: d’on prové el nom de Granollers? El cicerone balaguerià ho tingué clar: Ganuleyo era un cònsol en temps de la República que proveí el país de prosperitat i abundància. La vila fou fundada en el seu honor. De Ganuleyo a Granollers. La idea, però, no era un invent de Balaguer. Jeroni Pujades (1568-1635), autor d'una Crònica universal del Principat de Catalunya havia sentenciat, més de dos-cents anys abans que "Ganuleyo va donar nom a la famosa, mercantil i populosa vila de Granollers" i que el bon home havia estat, realment, pretor de la província tarraconense a l'entorn del 160 a.C. Naturalment, no hi ha ni una sola evidència certa d'aquest fet, però la idea d'una Granollers tan antiga com Barcelona resulta del tot fascinant... per falsa que sigui!

Les fronteres naturals. Uns quilòmetres al nord, la perfecta anella verda la tanca Marata amb un castell serrant el cel. Torre de Bertran de Seva davant d’un Montseny nevat. Foto: Jaume Subirana 

L'altruisme ve del nord
Malgrat el desendreç evident d’aquest tros de Vallès, fet a pedaços i cops de progrés, hi ha una misteriosa continuïtat natural que dóna una unitat harmònica al contrast camp-ciutat. Si Palou és la perfecta muralla verda del sud de la capital, Marata ho és pel nord. La virginitat del seu territori no només transmet estampes com la que precedeix aquestes línies, plenes d'una força i un color que fan santificar Pere Quart i els seus versos de lloança al Vallès. La parròquia franquesina més despoblada constitueix una reserva de pau, història i paisatge al llindar d’una conurbació de 100.000 habitants. Ho fa amb aquella tranquil·litat que només ser la falda del Montseny, muntanya de muntanyes, et pot permetre. Allà, el llinatge dels Seva van decidir plantar, al segle XIV, el centre dels seus dominis jurisdiccionals i, com a resultat... un castell medieval, tot i que força restaurat i modificat, que emergeix com un bolet al mig de la plana.

El castell de Bertran de Seva, a només mig quilòmetre de l'església de Santa Coloma de Marata, ho domina tot. I, a desgrat d'uns i a alegria d'altres, finalment tot passa per Granollers, fins i tot en aquestes contrades, perquè l’il·lustre Bertran de Seva, que sembla que era home de tarannà altruista, pagà de la seva butxaca la construcció de l'hospital de Sant Domènec a tocar de la muralla de Granollers. L'actual Sala Tarafa, que ha vist passar metges i reis, fou l'hospici de malalts des del final de l'edat mitjana fins el 1823. La reminiscència de Bertran de Seva, jurista i comentarista de les guerres dinàstiques dels reis catalans, arriba tan lluny que la fundació privada per a la gestió de l'actual Hospital General de Granollers rep el seu nom. I així, sense despentinar-se, la ciutat ret homenatge a l'home que construí el primer hospital del Vallès Oriental.

Bisbes, dones d'aigua i cavallers templers amagats a Palou
De Granollers extramurs –noti's l'extramurs– han sortit grans i misterioses personalitats. Les tiges de blat ballant al ritme del vent, el tractoret que fumeja mentre fa la tecnològica sega i la pols dels camins que se t'enganxa a la pell quan t'arrambes als marges per deixar passar un cotxe són enganyosos... Aquí... és terra de grans figures. Tornant al sud, i deixant al bon Bertran encantat del seu altruisme, hi ha qui creu que Palou va donar a Barcelona tot un senyor bisbe. Tot i que els historiadors no s'aclareixen sobre l'origen veritable de Berenguer de Palou (mort a Barcelona el 1241), alguns no han dubtat durant dècades a afirmar que els Palou, important llinatge del qual fou membre el bisbe barceloní, eren... de Palou!

Potser per als amics lectors l'equació és evident. Mai, però, no us en refieu dels noms i els documents. També són enganyosos. Com les tiges de blat ballant al vent. Fet i fet, el bisbe Berenguer no només era un apòstol medieval de l'Església. També un guerrer. De Palou a Despeñaperros, Andalusia. Perquè el bisbe s'enfundà la cota de malla, el casc i l'armadura per combatre contra els sarraïns a la batalla de les Navas de Tolosa (1212). Als Palou els anava la guerra. Tant, que Berenguer també participà a la conquesta de Mallorca i encara, segons les cròniques, a Egipte en el context de la cinquena Croada. O sigui que de Palou al món. No seria estrany la veracitat de tota la connexió palouenca perquè, de fet, els cavallers templers –un orde religiós-militar creat a la llum de les croades– tingueren casa a Palou, un castell avui dia desaparegut.

L'únic que avui resta dempeus com si d'un petit castell es tractés és la ben coneguda Torre de les Aigües. No és només un restaurant formidable, sinó una vella masia amb una capella de la Mare de Déu de les Neus entorn de la qual, per allò que la neu i l'aigua no són res més que dos estats d'una mateixa matèria, va sorgir la llegenda, novament, d'una dona d’aigua que trencà el cor de l’amo de la casa, com ja vam veure a Riells mesos enrere.

Retorn al rovell de l'ou
"L’agricultura és la professió pròpia del savi, la més adient al senzill i l’ocupació més digna per a tot home lliure". Ciceró no era urbanita, però era un amant de l’urbs. Moria per Roma. Però moria també pels conreus i els arbres fruiters de la seva vil·la als afores de Roma. Potser per això, la sentència ciceroniana penjada en uns rajols de ceràmica catalana d'una vella masia de Palou és doblement interrogadora. Perquè ens parla de qui som nosaltres, els vallesans; i perquè ens revela la nostra simpàtica i dolçament xovinista condició d’amos del nostre món. El nostre Vallès. La nostra Granollers. El nostre univers. Fronteres petites, potser sí, però un món ple de matisos i de veus, de pulsions i de lluites, d'esperances i de projectes. Si en el món antic del llegendari cònsol Ganuleyo les ciutats eren el símbol de la llibertat, semblantment el camp i la natura eren el contrafort imprescindible per assegurar la riquesa d’una república de ciutadans lliures. És en aquest fascinant diàleg ciutat-camp on viu i perviu la veritable i temperamental essència de Granollers al cor del Vallès Oriental. Ad eternum!
  Entre el camp i la ciutat. A la Torre de les Aigües... una dona d'aigua! La masia és documentada per primer cop al segle X. Foto: Jesús Cano

 

Participació