I l'aigua s'ho endurà tot

Rius i pedres encantades. En una comarca on el pitjor desastre natural que es recorda és el terratrèmol de 1448, els aiguats són el veritable assot de Gea

per Diego Sola, 27 de febrer de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El brogit de la natura. D'una comarca que fou un estany a una plana que s'inunda pel comportament fluvial d'una conca naturalment mediterrània. Riuada de 1943 al seu pas per Granollers. Al fons, perdut, pot veure's el campanar de Palou. Foto: Salvador Llobet (AMGr)

Els vallesans i les vallesanes no ens hem portat gaire bé amb els nostres rius. Com explica el doctor en Biologia Jordi Ruiz, "durant la segona meitat del segle XX els ciutadans del Vallès Oriental van girar l'esquena als seus rius, tot oblidant-los i sovint considerant-los part del clavegueram". Més encara, la dècada dels 70 i 80 del segle passat va convertir el conjunt de la conca hidrogràfica del Besòs, de la qual els nostres rius Congost, Mogent i Tenes són contribuïdors principals, en una de les més contaminades de l'Europa occidental. Segur que tots recordeu aquella ferum que pujava del Congost quan creuaves algun dels ponts travessers. Veure algun ocell d'aigua era ben estrany.


Després va venir la conscienciació col·lectiva, les festes de l'arbre (quin escolar de Granollers no ha anat a plantar mai un arbre a la llera del Congost?!) i, més encara, les grans inversions en recuperació mediambiental del riu per a la ciutat i l'entorn paisatgístic comarcal. Els rius, però, més enllà de natura i font de recursos, són història, viva i palpitant. Història d'una força natural quasi incommensurable... i història d'una presència humana totalment ancestral. Cau de llegendes, font d'històries anònimes i... origen d'algunes calamitats!

En una comarca on el pitjor desastre natural va ser, segurament, un trasbalsador terratrèmol amb epicentre a Llinars del Vallès i Cardedeu, el 25 de maig de 1448, l’aigua ha estat la principal i recorrent instigadora del desastre però, alhora, la conformadora de l’imaginari hídric omnipotent propi de societats que tenen en ella, precisament, la seva inexhaurible font de vida. Aigua...

Un geògraf, una càmera, una passió i una crescuda
La fotografia que encapçala aquest reportatge sempre m'ha semblat una de les més inquietants de la història comarcal. Va ser presa per un granollerí il·lustre: Salvador Llobet. Mestre de mestres. Un dels geògrafs més importants del país. Nascut a Granollers el 1908, Llobet va doctorar-se en Geografia a la Universitat de Barcelona, institució de la qual fou catedràtic. La passió de Salvador Llobet era la terra, el paisatge, les seves formes i la seva vida. Savi i amant de la ciutat i la terra. La seva tesi doctoral, El medi i la vida al Montseny (1947) continua sent avui dia un text científicament ben reconegut.


La seva figura és absolutament inabordable en aquestes poques línies: fundador de l'Editorial Alpina, de la Societat Catalana de Geografia, de l'Agrupació Excursionista de Granollers... Llobet considerava que la fotografia permetia explicar la geografia del país i, creient-ho amb fermesa, esdevingué un innovador en convertir-se en un dels primers professors universitaris que utilitzava fotografies a classe per ensenyar geografia als estudiants. Llobet sabia que la foto era la plasmació de la força del paisatge i permetia estudiar-ne la seva evolució. La fotografia de 1943, per exemple, contenia un relat geogràfic que ho diu tot del Vallès fluvial: els rius vallesans són rius mediterranis i, com a tals, tenen ritmes estacionals, que van des de la placidesa habitual fins a l'esclat i desbordant crescuda de les pluges torrencials que, sacsejant el dia a dia del medi humà i natural, transforma l'entorn de cap a peus... No és un comportament erràtic. És el que s'espera de l'aigua en quantitats ofegadores.

Una riuada la va portar i una riuada se l'emportarà
Aigua i rondalles. Què hi fa una roda de molí palplantada al mig de la plaça gran de Granollers? El visitant foraster pensa ràpidament que els dissenyadors de l'urbanisme granollerí s'han begut l'enteniment. Tot podria ser. Però, per a fortuna nostra, no és el cas. Tota ànima vivent de la capital vallesana sap que aquella pedrota vermella és un dels símbols de ciutat i el punt perfecte de trobada en aquella plaça de gran i aclaparadora força escènica. D'altra banda, Bartomeu Brufalt, el mestre d'obres de la Porxada a la dècada de 1580, no devia ser pas ximple per haver donat a llum la major icona identificadora d'una plaça a tota Catalunya així que, amb gran encert, decidí bastir la columna sud-occidental de la Porxada al llindar de la misteriosa pedra. Els granollerins i granollerines han volgut pensar, des d'aleshores, que un bon dia una riuada va fer córrer una gegantina pedra pel carrer de Corró, va traspassar el portal de Santa Elisabet, va colpejar les cantonades de les places dels Cabrits i de l'Oli, va espantar els filadors del carrer dels Sastres i... avall que fa baixada fins a la plaça gran! Digne de Hollywood. I potser sí que va ser així o... potser no?

Màgica o real? La Pedra de l'Encant amaga un gran secret en el seu nom i no precisament relacionat amb l'aigua. Foto: Manel Cuesta

Sense ànim d'aixafar la guitarra a ningú, i sense renunciar a aquella dita granollerina tan maca d'"una riuada la va portar i una riuada se l'emportarà", cal apuntar en la direcció en la que els historiadors més fermament apunten: el mercat. Sense mercat no hi ha Granollers i sense Granollers no hi ha mercat: estem d'acord. Així doncs, la plaça de les places havia de tenir una taula de subhasta al cor mateix del seu mercat. Clau de volta. La Pedra de l'Encant és de l'encant, precisament, per ser l'espai de la plaça on es feien els encants públics, els anuncis cridaners, les licitacions del gra, les gallines, les olives, els conills... A dojo, a l'engròs i al detall! Una subhasta darrera l'altra. Un espectacle digne de veure. Mercat en estat pur. La qual cosa no impedeix, benvolguts lectors, que una riuada algun dia se l'endugui... Al Vallès, tot és possible.

Sense espai per a pantans
Els rius vallesans no són gaire cabalosos. La comarca, com va escriure Jaume Bover, "és una barreja de bucòliques traces amb una pluviositat anual de 700 mm a la plana". El just i suficient. De fet, si el Vallès és un jardí tan verd i frondós és, particularment, per la pulsió de les aigües subterrànies de rius com el Congost, que les posseeix en gran abundància, i que dóna lloc a rieres i recs al seu voltant que trossegen la comarca en milers de microunitats hidrogràfiques. La nostra és una pell allargada, plena de fils de venes d'aigua. Però com a plana gegant, com a bona closca de nou dessecada, i malgrat la població abundant de pous i basses arreu, no hi ha hagut espai per a esdevenir comarca recaptadora d'aigua.

Amb una excepció tan insòlita com la de Vallforners (i en menor mesura l'estany de Santa Fe del Montseny, que fou construït per a proveir d'electricitat el vell hostal). Situat al damunt de Cànoves i Samalús, en una ruta molt estimada per les colles excursionistes i ciclistes de la meitat nord del Vallès Oriental, Vallforners és un invent recent de 112.400 metres quadrats de superfície inundable, que naturalment ha omplert tot el buit de l'antiga vall fornerenca, ara tota emplenada d'aigua. Inaugurada la pressa el 1989, només quedava esperar que Vallforners proveís el nord del Vallès d'un dipòsit gegantí d'aigua com, efectivament, així ha estat amb el màxim de més de dos milions de metres cúbics que pot arribar a emplenar. El que més sobta, però, és l'harmonia amb què s'integra una obra de l'home (el pantà) amb un paisatge que fa trenta anys devia ser tan diferent.

La fúria que sempre torna i mai no acabem d'esperar
Diuen que l'aigua i el foc són dos extrems que arriben a donar-se la mà. Aquesta evidència perillosa va tenir una demostració real l'any 1994 quan, a l'estiu, uns terribles incendis devastaren grans superfícies de la comarca i, a la tardor, l'aigua va vessar arreu del petit país vallesà. Després del torbador 62 del Vallès germà, 1994 va ser el pitjor any natural del segle XX a casa nostra, el Vallès Oriental. Les imatges d'alguna família esperant ser rescatada a la teulada de casa seva encara sobrevolen el nostre imaginari, i s'hi quedaran perquè, petits i grans, encara recordem aquell nus al coll, aquell dubte sobre si creuar o no el pont nou que anava de Granollers a Canovelles tornant d'escola...

Per als antics grecs Gea era la mare terra, filla del Caos, àvia de tota la resta de déus i deesses. Joan Maragall, traduint a Homer, va escriure magistralment: "De tu, Gea, provenen als homes els fills i els fruits tan formosos; en tu està el donar la vida i el prendre-la als homes mortals". Si l'aigua és font de vida eterna, els homes i les dones som formidables i contemporitzadors espectadors d'aquesta Gea, d'aquesta terra capriciosa, que ens acarona i ens esgarrapa, ens estima i ens estimba, ens besa i ens mossega. Cicles. Mort. Vida. Viviu i planteu... i l'aigua s'ho endurà tot!
  Confusió. No és l'Amazones banyant l'entorn selvàtic. És el pantà de Vallforners (Cànoves i Samalús) enclotat al sud del Montseny en una simbiosi perfecta entre l'aigua i la terra. Foto: David Guija

 

Participació