«Quan llegim estem dialogant amb els nostres sentiments»

Entrevista a Carme Barbany, autora de la novel·la 'Sota les llambordes, un jardí', ambientada al Granollers dels anys seixanta

per Esteve Plantada, 21 de febrer de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Carme Barbany ha escrit la primera novel·la per a adults Foto: Esteve Plantada

Acaba d’enllestir 'Sota les llambordes, un jardí', la primera novel·la que fa per adults. I li ha sortit llarga, plena de sentiments, d’emocions i de batecs. Una novel·la en la qual Carme Barbany (Òrrius, 1955) ha invertit l’esforç de més d’un any de pensar-hi, de donar-li voltes, d’imaginar-se noms, cares, ulls i personatges. El resultat, un llibre que editarà Alpina dins la col·lecció 'Camins creuats' i que explica una història emmarcada al Granollers del 1967 i 1968. "Hi apareixen dues generacions amb unes vivències que s’entrellacen. D’una banda, tenim la generació de la gent que va viure la guerra, sobretot les dones d’una família. I, de l’altra banda, tenim la següent generació, aquella que no va viure la guerra directament, però que n’han sentit molt a parlar, una generació de joves de l’època".


Amb aquesta premissa ja tenim el mar de fons d’una novel·la que intenta mostrar una època especialment dura, però que es va viure, malgrat tot, també amb felicitat. "La gent era feliç, però el moment era molt difícil, amb una dictadura molt severa i moltes coses que havien quedat latents des de la guerra". El contrast provoca una sensació d’estranyesa, és cert. Però també provocarà, en els lectors, unes emocions que es mostren de manera molt directa. "Crec que el lector hi trobarà sentiments i dones amb un pes molt important. Totes aquestes dones són inventades, però tenen el perfum, la mirada, els gestos, els llavis pintats i fan les feines de dones reals que jo vaig conèixer. M’he inspirat en el meu paisatge íntim i he agafat aquestes emocions de gent que conec directament".

La força dels secundaris
La novel·la és una mena de 'novel·la riu', amb un espectre molt ampli de personatges. N’hi ha molts, i cap que es pugui considerar l’únic protagonista, així com també hi ha un bon grapat de secundaris, alguns amb un pes decisiu dins de la història. "M’ha passat allò que diuen que passa quan fas una novel·la, que els personatges creixen i se’t descontrolen". És el cas d’una secundària que va anar creixent, sense que jo ho pogués evitar. "La vaig haver de frenar, perquè podia haver acabat sent la protagonista de la història. És un secundari d’aquells que té molta força, però no diré qui és per no desvetllar cap misteri".

En qualsevol cas, sembla lògica l’aparició d’aquest personatge que creix i que agafa protagonisme, ja que a la Carme Barbany sempre li han semblat fascinants les bones històries que tenen bons secundaris. "És el cas de Tom Sawyer, que té al costat el magnífic Huckleberry Finn. O el cas de 'La pedra lunar', de Wilkie Collins, que té un secundari de luxe, un metge addicte a la morfina que, diuen, va inspirar el mateix Conan Doyle per fer el seu cèlebre Sherlock Holmes". Una cosa que ha après és que, com a escriptora, s'ha de saber marcar molt les línies, "has de tenir les coses clares i dir fins on pot arribar". Per aquest motiu no ha volgut fer un protagonista i anar-lo seguint, sinó que ha construït les històries en funció a les relacions que s’establien entre els personatges. "A mi, aquestes novel·les que segueixen un protagonista únic no m’agraden. La gent ens relacionem amb els altres, i m’interessa molt més amb qui es relaciona el personatge que no pas allò que fa".


Emocions, sentiments i també patiment
Alguns lectors que ja han tingut el privilegi de llegir la novel·la li han assegurat que hi ha dos moments en els quals s’han emocionat molt. "Quan llegim, estem dialogant amb els nostres sentiments. Hi ha gent que comprendrà fàcilment en quin moment buscava aquesta emoció, i hi ha gent que no, com passa en qualsevol mena d’art. Depèn del lector. Llegir ens ajuda a reflexionar sobre els nostres sentiments i les nostres vivències". De la mateixa manera que escriure és viscut de diferents maneres possibles. "En el meu cas, jo he patit molt amb aquesta novel·la. M’he sentit molt vulnerable, perquè no és el meu ofici. M’he sentit que estava com posada en fals i, de vegades, pensava que no en sabia prou. Volia fer-ho molt bé i, què vols que et digui, no m’ho he passat bé, he patit". Tal com patia, per exemple, en Salvador Espriu, i tal com es viuen les coses que costen molt d'esforç, sobretot si vols ser rigorós i exigent amb tu mateix. "Haig de dir, però, que hi ha escenes que m’agraden molt i que m’han fet somriure, i alguna que penso que és molt maca".

Amb el llibre fet i escrit, el distanciament ha ajudat a posar les coses al seu lloc. "Ara estic molt contenta. Puc dir que m’agrada molt la història i que, a més, és molt femenina". També resulta molt emocionant veure que hi ha gent que ha ajudat a fer el llibre de manera molt generosa, "gent que m’ha explicat moltes coses de la seva pròpia vida, que m’han entregat, literalment, el cor. Gent que ha lluitat per uns ideals, per unes conviccions democràtiques, i que ho ha fet des de la clandestinitat. Per exemple, al llibre surt un moment d’un interrogatori que és real, que el va patir una d’aquestes persones". Haurem d’esperar, probablement, fins el maig per poder llegir el llibre. 'Sota les llambordes, un jardí', allò dur i fred que amaga un món que podia ser fantàstic. Allò que es veia i allò que era cada persona realment. Una època feta de resistents, de somiadors, de persones fortes i decidides.

'Sota les llambordes, un jardí' és ambientada al Granollers dels 60 Foto: Esteve Plantada

 

Participació