L'Edèn del Vallès

Hi ha un indret a la comarca on el pas del temps sembla aturar-se i el brogit quotidià de la gent, replegar-se. Antic. Verd. Solitari. Desconegut. L'Edèn...

per Diego Sola, 13 de febrer de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sant Esteve de Palaudàries, una de les parròquies més antigues del Vallès Oriental, documentada ja des de l'any 904, constitueix avui un paratge insòlit enmig d'una forta pressió urbanística. Foto: Manel Cuesta

Segons la tradició judeocristiana, l'Edèn és la contrada on Jahvé va focalitzar la seva creació terrenal. La morada dels homes i les dones. La llar de l'arbre de la vida, que havia de preservar la immortalitat de la primera parella humana. El cau, també, de l'arbre del pecat, el signe de la caiguda en la temptació i la causa de la mortalitat eterna de les persones. Més encara, la tradició siríaca ha estat més agosarada i ha considerat, durant segles, que l'Edèn tenia una ubicació geogràfica molt específica: Mesopotàmia. Els curiosos encara poden delectar-se aquests dies amb les meravelles del Creixent Fèrtil oriental visitant la corresponent exposició al CaixaFòrum de Barcelona. Però aquells que busquin una experiència edenítica real i palpable, aquells que vulguin saber, de veritat, quin és l'autèntic jardí de l'Edèn, que no donin més voltes i que agafin les vambes, la bicicleta o el cotxe i es desplacin a l'indret on, fet i fet, s'han preservat les qualitats d'un jardí global: isolament, salvatgia, atemporalitat, fecunditat, frondositat i... humanització.


Precisament perquè l'equilibri perfecte del nostre Vallès habita en la transformació acurada de la natura per part de l'home, Sant Esteve de Palaudàries, la vella i més desconeguda vila de la comarca, continua existint enmig d'un anonimat aclaparador, silenciosament, discretament... dient al nostre segle –com qui no vol la cosa– que aquest vell i assecat mar d'interior retirà les seves aigües per convertir-se en l'Edèn més esclatant del país.

De vella baronia a municipi fantasma
Palaudàries, avui dia dins del terme de Lliçà d'Amunt, no només és una de les parròquies més antigues del Vallès Oriental. També fou una de les pedres fundacionals de la baronia de Montbui, el domini feudal més poderós de l'edat mitjana vallesana, amb permís dels senyors de la Roca que, tanmateix, l'acabarien comprant al rei Martí l'Humà el 1408 per, després, desfer-se de la baronia a finals de segle en vendre-la als membres del Consell de Cent barceloní. Així, el ponent vallesà fou propietat de barons, reis i consellers. Segles més tard, la disbauxa administrativa en què vivia el país i la comarca portà a una decisió que podia haver canviat el curs de la història vallesana. A començaments del segle XIX fou creada la municipalitat de la Baronia de Montbui: així, en majúscules. El nou municipi aplegava la població i les terres que anaven des de Palaudàries a ponent fins a l'Ametlla a llevant, i des de Riells i Santa Eulàlia al nord fins a Lliçà d'Amunt a migdia. Un macromunicipi que pràcticament podia haver estat una subcomarca. La iniciativa fracassà i, finalment, el 1846 un decret administratiu dissolgué la Baronia de Montbui com a municipi.

Palatio Aries o el jardí dels moltons

Remuntem-nos, però, mil anys enrere. El nostre Vallès, incardinat en el que tradicionalment ha estat anomenada Catalunya Vella (la Catalunya del Llobregat en amunt, encaixada dins la frontera cristiana quan el país estava partit a mitges amb els dominis de l'Islam), té llocs, noms i pobles la fundació dels quals va estretament vinculada als grans llinatges que, a base de foc i espasa, forjaren la història del país a inicis del passat mil·lenni. És el cas de Palaudàries, l'epicentre del nostre edèn que, com qui no vol la cosa, avui es presenta anònim i (aparentment) insignificant per al decurs de la història, com a contrada afaiçonada per camps, conreus i boscos sense més horitzó que el verd de la natura i el blau del cel. En tot edèn, però, manca l'animal que simbolitzi l'equilibri de la seva vida. I, en aquest sentit, el nom del jardí dóna molta informació. L'any 904 ja apareix documentat un topònim: Palatio Aries. Literalment, «palau de moltons». Així, potser, l'edèn fou la llar del castrat mascle de l'ovella i, ben probablement, una vila rural que criava aquest bestiar. 

L'horitzó del paradís: un oceà de núvols i una selvàtica superfície boscosa; i, com un utòpic país aïllat, el camp ben delimitat per les seves fronteres. Paratge de Palaudàries a Lliçà d'Amunt. Foto: Manel Cuesta

Ja ho tenim. L'edèn, el moltó i els homes i dones vivint-hi ben confinats. Però, més enllà de l'artificiosa imatge bucòlica, l'indret havia de fer basarda fa mil anys. La terra devia ser agraïda de cultivar i la cria d'animals ben profitosa. En aquest context, el jardí de moltons fou objecte de disputa entre Ramon Berenguer I i el valerós Mir Geribert, príncep d'Olèrdola. Aquest últim era senyor de Montbui pel seu matrimoni amb Guisla de Besora. El comte de Barcelona, Ramon Berenguer, els hi prengué les terres després que Mir s'intitulés príncep i es revoltés contra l'autoritat comtal. De totes aquelles lluites a la Catalunya del segle XI, amb un inhòspit indret de Palaudàries com a peça d'escacs, en sortí el reforçament de la dinastia nacional i la futura i posterior gestació d'una Catalunya amb un paper protagonista a l'Europa medieval.

Vall del Tenes, jardí del Vallès
La cosa va de jardins. Perquè ara fa uns anys els alcaldes de la Mancomunitat de la Vall del Tenes (Bigues i Riells, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d'Amunt i Lliçà de Vall) van fer un pas més en el seu projecte intermunicipal per crear una nova marca turística a la comarca: «Vall del Tenes, jardí del Vallès». El projecte tenia –i té– l'objectiu de reivindicar una identitat natural i paisatgística comuna. Baronia de Montbui: second round. Perquè pràcticament bona part dels territoris de la Mancomunitat eren aquell intractable macromunicipi de fa més de cent-cinquanta anys. Jardí del Vallès... horitzó ambiciós ja que assenyala una imatge ben nítida: el ponent vallesà-oriental com a espai més verge de la comarca.

Ningú, però, ha discutit fins ara aquesta estratègia turística que, sens dubte, té fonaments paisatgístics (i històrics) ben potents: l'aigua com a factor d'unió (el Tenes com a font de vida de la vall) i causa del fecund entorn natural; i –no ho oblidem– el patrimoni d'un racó de la comarca de gran solera (amb l'antic cenobi de Sant Miquel del Fai com a far). Salts d'aigua i gorgs, camps d'espígol, boscos d'àlbers i pinedes, cingles i vastíssimes extensions de blat, vinya i olivera. Potser sí: el jardí del Vallès. Tanmateix, quan un marxa a caminar cap a Palaudàries i quasi no troba més caminant amic que la seva pròpia ombra, un pensa si, a base de construir tants macrojardins sobre la planimetria turística, hem oblidat la força dels veritables edens. En veritat, però, potser convé mantenir-ho discretament com un oasi rural que, a més, constitueix una baula clau per a la fauna: Palaudàries és l'imprescindible corredor ecològic entre Gallifa i Gallecs. Els animals hi passen silenciosament. I el pas del temps, també.

De Sant Esteve al bany de Bacus
Si alguna cosa sobta per sobre de qualsevol altra en aterrar a Palaudàries, el jardí dels moltons –a banda de l'escruixidora solitud que el lloc transmet– és que, com a oasi que és, tingui ben palplantat al bell mig un campanar dels que arriben al cel d'un sol pam. No ens ha de sorprendre venint d'una antiga parròquia amb la feligresia disseminada per les seves petites valls properes: el toc de campana havia d'arribar fins a la vella més sorda de la contrada. L'edifici, sobri i esvelt, està consagrat a Sant Esteve, el primer dels màrtirs. Més reminiscències d'antiguitat... tot i que, ampliant la vista d'ocell al conjunt del jardí del Tenes, hom té la sensació que Bacus, el déu romà del vi, s'està regirant sota les entranyes de la terra. Perquè, viatjant cap al nord, a tocar dels Cingles de Bertí, el cromatisme vallesà incorpora la policromia de la vinya amb aquella herència tan romana de quan aquesta fou la comarca dels vins de l'emperador. Un veritable bany de raïm. Avui, de vinya, cada vegada n'hi ha més. I de vi vallesà, cada cop més i més bo.

Al Gènesi, Adam i Eva foren desterrats del paradís perquè, badocs i manipulables, van menjar de l'arbre de la fruita prohibida. Però al Vallès, els homes i les dones (els nostres Adams i Eves) construïren amb l'esforç del pagès i l'herència dels humils de la terra, nous jardins, nous paradisos, per a les generacions futures que, qui ens ho havia de dir, en ple segle XXI, encara tenim l'Edèn... a tocar de casa.

Una restitució del passat agrari del Vallès. La vinya torna a ser un cultiu potencial en aquesta part del Vallès on, segles enrere, es produí un dels vins més exquisits de la península ibèrica. Vinyes del Bruguer Vell, a Santa Eulàlia de Ronçana. Foto: Marta Blajé

 

Participació