Cremen bruixes al Vallès

Al Vallès Oriental les bruixes es reuneixen en una 'plaça' de Riells, venen pocions i encanteris a Caldes i són ajusticiades i penjades a Granollers...

per Diego Sola, 30 de gener de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El Puig de les Forques: 214 metres d’altitud sobre el nivell del mar. El gran mirador de Granollers, i l’emplaçament més genuí per a l’execució de deu «bruixes» el 1619 Foto: Diego Sola

«Mare, de debò existeixen les bruixes?», va preguntar una nit l’Aina a se mare, mentre aquesta l’allitava diligentment. Ves quina criaturada! «La mestra ens ha explicat al col·le que el Vallès és terra de bruixes!». I la mare, que vol donar per acabada una dura jornada, no pot més que pensar que aquests mestres ja no saben què dir per dibuixar noves glòries de la vallesanitat. Que si dones d’aigua, que si falcons immortals, que si gegants i gegantes manant arreu... Ah! Quanta imaginació... Però vet aquí que l’Aina, davant l’esgotat silenci de la mare, s’adorm pensant que el Vallès és terra de bruixes... i pensa bé. Bruixes. Nigromants. Remeieres. Quiromants. No tenien ni pal ni escombra. No lluïen barrets ni llargs ni foscos. No sabem si vivien amb gats negres o si caçaven ratolins per cuinar-los en els seus calders. O si tenien el seu cau al bosc, llençant el fum de l’olla per la xemeneia... Perquè, en veritat, eren vallesanes anònimes. O no tan anònimes: Úrsula Roca, Elisabet Rossell, Anna Boirons i... un bon grapat d’homes. Perquè al Vallès històric, les bruixes eren gent del poble a les quals, un mal dia, els caigué al damunt la sospita de la justícia local que, gairebé en una competició per superar l’estricte zel de la Inquisició, volgué aplicar lliçons correccionals al conjunt de la població amb el sacrifici d’aquestes dones i homes.


Entre els anys 1619 i 1620 un total de trenta-quatre persones foren penjades al Vallès Oriental per delictes de bruixeria. El pitjor crim de la Catalunya moderna: la conxorxa i el pacte personal amb el diable, fruit dels quals se’n derivava l’adquisició d’uns poders sobrenaturals només a l’abast d’uns pocs maleïts...

"La Rajolera": de les muralles al Puig de les Forques
La Catalunya de començament del 1600 era una Catalunya profundament supersticiosa. Era, també, una Catalunya sotmesa a la intempèrie de la decadència social i econòmica, amb successives crisis de subsistència, males collites i sotracs meteorològics que deixaven el conjunt de la població, eminentment agrària, a mercè d’un dur esdevenir. Enmig d’aquest context de penúria, al Vallès Oriental va esclatar l’espurna de la cacera de bruixes, el fenomen més impactant i popularment complex d’aquells anys a casa nostra. Avui dia sabem que la societat catalana (i, per defecte, la vallesana) d’aquells anys, passant-les magres, necessitava caps de turc, culpables, responsables de la dura crisi general. I si una pedregada se t’havia emportat a can Pistraus la verema, qui podia tenir la culpa d’allò si no era una maleïda bruixa que, a més, era veïna teva i potser et devia una bona quantitat de monedes? La quadratura del cercle. Oferir culpables a Déu per a la salvació del país i, de pas, recuperar el deute perdut. O carregar-te a aquell a qui li devies diners, tot sigui dit.

Anna Boirons, “la Rajolera”, bé podia ser pel seu malnom un precedent bruixot de la festa major de Granollers. Però no. La Rajolera era una granollerina de primers del segle XVII. Ella, juntament amb set dones més i dos homes, van desfilar un fred dia de novembre de 1619 cap a un turó allunyat de les muralles de la capital vallesana, vora la Torre de Pinós. Avui, el Puig de les Forques, un dels punts més alts de la ciutat amb 214 metres d’altitud sobre el nivell del mar, saluda l’entrada a la capital des de la carretera que baixa de Cardedeu fins a l’Hospital. Però el 1619, aquell ara assolellat parc amb indicadors que apunten als cims del Vallès, fou el lloc triat pels regidors de la ciutat per instal·lar la forca on la Rajolera, l’Elionor, la Ramoneta i fins i tot dos homes com en Joan Llarg i en Jaume Fonolleda, moririen davant la mirada dels seus convilatans.


Volant fins a les cingleres, conspirant contra la població
Els processos de cacera de bruixes del Vallès de 1619, a despit del que es pugui pensar, no foren impulsats pel tribunal de la Inquisició, sinó per les mateixes comunitats locals. I aquí, el còctel ho incloïa tot: des de les revenges veïnals fins a la persecució de les remeieres que venien tractaments fertilitzants a les dones del poble. A això s’hi afegia un llegat mental col·lectiu que venia des de l’edat mitjana: les bruixes que es reunien al bosc o a la muntanya per conspirar contra la comunitat.

Força tel·lúrica i llegendes negres. Segons el saber popular a l’entorn de Bigues i Riells, les bruixes es reunien a la “Plaça de les Bruixes”, just a sota del Turó de l’Ullar (648 m) Foto: Gustau Erill

Precisament per això, no ha de sorprendre un curiós nom de la toponímia vallesana: la Plaça de les Bruixes. Oficialment dins del terme de Bigues i Riells, aquesta plaça no la trobareu al bell mig de Riells o de Bigues. La Plaça de les Bruixes és un turonet dels Cingles de Bertí, just a sota del penya-segat de l’Ullar on, per cert, Raimon Casellas somià als seus Sots Feréstecs amb ermitans i bosquerols que es deixaven seduir per una roda-soques ben lleugera que, d’haver viscut al segle XVII i no a començaments del segle XX modernista de Casellas, haurien acabat a la forca de Granollers. Per a la majoria dels vallesans de 1619, però, les bruixes existien, feien aquelarres fora de la vila, i eren capaces de volar fins a la Plaça de les Bruixes per conspirar contra la població de la comarca i, fins i tot, inventar alguna nova metzina per enverinar les aigües dels rius vallesans!

Les bruixes calderines i l’orgia amb Satanàs
Un dels processos més ben coneguts pels historiadors i, concretament, per Joan Alsina i Raimundo Garcia Carrera, és el de Caldes de Montbui. A començaments del segle XVII Caldes era una de les vil·les més riques i importants del Vallès. Però la sotragada de la crisi general del país no salvà Caldes de la cacera de bruixes. El seu procés delata els tòpics comuns de les causes judicials: mateixes fórmules d’identificació de les acusades (marques a la pell, berrugues, i altres senyals que tots tindríem si ens inspeccionessin de cos nu), i mateixa espurna per endegar el procés... un veí o grup de veïns denunciant algú del poble. Els consells municipals portaven, aleshores, als especialistes en la matèria, els caçadors de bruixes, que –curiosament– acabaven extraient a les acusades (i als acusats) confessions sempre semblants. En les confessions, quasi totes afirmaven haver fornicat amb el dimoni («dit dimoni tingué tractes carnals ab totas nosaltres») després de foscos rituals i orgies al bosc amb Satanàs. Sexe amb el dimoni i conjura contra els interessos del comú de la gent. Succeí al Vallès de 1619. Però avui sabem que els mètodes de tortura per obtenir un sangonós «sí» a tota una confessió escrita per les autoritats abans de començar el judici fou la constant en aquests processos. A Caldes de Montbui moriren executades, el 21 de gener de 1620, una quinzena de bruixes. N’hi havia viudes i, fins i tot, mares i filles.

Entre la superstició i la violenta catarsi col·lectiva
Cremen bruixes al Vallès. O, més aviat, pengen. Car aquest fou el destí del conjunt de les trenta-quatre persones processades fins a la pena màxima a casa nostra. Granollers, Caldes de Montbui, la Garriga, Gualba, Granera o Montornès foren escenaris de cruentes execucions. Resulta curiós, com bé estudià l’il·lustre Antoni Pladevall, que en el moment de la mort totes elles s’encomanessin, dalt de la forca, a la Mare de Déu i a Crist Nostre Senyor. Però a baix, els veïns que veien morir aquelles malèfiques dones, estaven convençuts de la seva culpa i, mirant de reüll el convilatà del costat, es preguntaven si, veritablement, aquell acte de justícia popular acabaria amb els mals d’una època de dificultats. Semblantment com si avui busquéssim noves bruixes causants de la gran recessió.

Quatre-cents anys després, l’Aina es desvetlla enmig de la matinada. La lluna encara solca el nocturn firmament vallesà. Les nits clares a l’hivern de la comarca enlluernen qualsevol. Enlluernen aquella nena a la que li han explicat que de bruixes, al Vallès, oh i tant sí n’hi ha. Guaita la finestra, pispa el contorn penombrós dels Cingles i pensa si, potser, en aquell moment, mitja dotzena de divertides bruixes es reuneixen per fer pocions i riure, riure sorollosament, de les tonteries del segle. Si para l’orella, potser sí que sent un riure. Però no és un riure malèfic. És un riure innocent, el riure d’un vent que recorda les innocents víctimes d’aleshores i, enriolant-se amb tu, ens ensenya que el present i el futur només ens pertany a nosaltres i que, en tot cas, si les bruixes existeixen, seran al nostre costat. Fent rajols. Com l’Anna Boirons.

Un exercici de justícia col·lectiva. Enfrontant-se a la violenta execució, el poble aprenia el que havia d’evitar. Gravat del segle XVII amb un ajusticiament ben semblant als de 1619-1620 al Vallès Oriental Foto: Peabody Essex Museum (Regne Unit)

 

Participació