Justícia Verdaguer

CRÒNICA de la representació al TAG del poema èpic 'Canigó', amb Lluís Soler i Eduard Iniesta

per Joan Gener Barbany, 27 de gener de 2013 a les 11:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Canigó, aquest dissabte al TAG Foto: David Ruano

Dissabte de la tarda al vespre, una hora curiosa per anar al teatre. A la Sala Petita del Teatre Auditori de Granollers, la mitjana d'edat supera en escreix la meva. A l'escenari, dues cadires. L'una té al costat un seguit d'instruments de corda -guitarra, tambur, ukelele i bandúrria-. L'altre, res.


S'apaguen els llums i uns segons de foscor ens mostren Eduard Iniesta sol, fent un 'solo'. La introducció ens emplaça a descansar el cos i a obrir l'oïda. Apareix Lluís Soler -la barba que porta el fa, encara més, imponent-. Comença 'Canigó' de Jacint Verdaguer.

Una adaptació que fa justícia a l'obra

Seguint el fil dels 4.600 versos de l'original, però reduïts a 1.400, aquesta posada en escena de Canigó fa justícia i sap difondre la magnitud d'una obra poc coneguda i molt estudiada. Centrada en l'aventura de Gentil, mostrant el Verdaguer que es fon amb el paisatge i es transmuta en literatura, la durada és la justa.

La llum, el tercer interpret. I el joc amb el so, una delícia. Soler no recita, narra sense excés d'artifici ni cantarella. Iniesta no toca, flueix del silenci a la tel·lúrica. Precisos, saben amplificar els passatges brillants d'una mística naturalista i, també, els moments d'èpic contingut. L'obra aconsegueix fer bo l'any de literatura catalana a Batxillerat, quan vam saber qui era Verdaguer de la mà d'un professor una mica tronat.

 

Participació