La força d'un sentiment

De com Granollers 's'inventà' l'handbol a l'Estat espanyol i altres històries de nobles dames romanes avançant-se a Enric Masip i Mateo Garralda

per Diego Sola, 16 de gener de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tremp, fermesa i enginy. Mans i ulls. La pilota desprèn màgia. I la seva mirada, també. Torneig d'handbol infantil al Palau Olímpic. Foto: BM Granollers

«T'hi has fixat mai, en la cara d'un nen vallesà quan juga a l'handbol?», em va preguntar fa anys un amic ben fanàtic del handbol base comarcal. No vaig saber què respondre, francament, i l'amic va haver de rescatar-me del meu ignorant silenci: «Fixa-t'hi que juga amb més il·lusió que ningú. I has vist a un granollerí llançant contra la porteria? Al nen granollerí... directament li brillen els ulls!», reblà, ben expressiu. Potser sí que, fet i fet, dues coses identifiquen Granollers per damunt de qualsevol altra. La Porxada i l'handbol. Tal qual.


Així ho vaig poder comprovar fa uns mesos en una discussió acalorada entre dos venerables professors discernint què tenia la capital vallesana (l'altre Vallès, que ells deien des del seu centralisme barceloní). «Que què tenen?», respongué l'un a l'altre, gens sospitós de granollerí ni de vallesà... «Home! El BM Granollers i la Porxada». Semblantment, per als qui hem anat a escola a Granollers, trepitjar el parquet de l'Olímpic per les classes d'Educació Física, golejar (o rebre infinitat de gols) a les pistes del carrer Francesc Macià, ha estat l'emblema que esportivament ens ha marcat i que ens ha fet comprendre que, definitivament, l'handbol comença i acaba a la capital de l'altre Vallès. I amb orgull.

El paper de Granollers com una de les seus del Mundial d'Handbol 2013, acollint aquests dies els enfrontaments de la fase preliminar del grup A, ha tornat a refermar el vincle històric, de passat i de present, que uneix l'handbol i la ciutat.

Del pit i collons a la glòria dels més grans
Després de l'entrada de les tropes franquistes a Granollers el 28 de gener de 1939, i amb la victòria definitiva del bàndol nacional, la capital vallesana, amb tres llargs anys de guerra al damunt de les seves espatlles i un cruent bombardeig, es sumí en una letargia grisa i tensa. Enmig de la depressió, una iniciativa singular va cristal·litzar com el fenomen cultural (sí, cultural!: l'esport també integra el relat de la nostra cosmovisió col·lectiva) més important del segle XX a Granollers: l'handbol. Començà com una innovació. L'handbol, que havia estat mig normativitzat a Europa a finals del segle XIX, arribà a l'Estat espanyol en la seva moderna modalitat de set jugadors per la porta granollerina, on es disputaren els primers partits. Tot i que la modalitat d'onze jugadors –de la qual Granollers també en participà– convisqué amb la de set, els Jocs Olímpics de 1972 a Munich consolidaren aquella en la qual la capital vallesana fou pionera dins les nostres fronteres.


Fou el 1944 quan un grup de granollerins capitanejats per Ramon Sobrevia fundaren el Club Balonmano Granollers. Sobrevia no només fou el primer president, sinó també el primer entrenador. El 20 d'agost d'aquell any el Granollers debutà amb una estrepitosa derrota, un 8 a 0, contra l'equip visitant, el Vallvidrera. El zero fou motiu per a l'esperança. I per a la perseverança. Perquè, mica en mica, la professionalització va ser un valor en alça per al club que, de ser campió i subcampió de Catalunya, i passant per dificultats econòmiques inicials per sufragar la participació a la lliga estatal, arribà a ser deu vegades campió d'Espanya, sent –després del Barcelona– el club més victoriós de la història de l'handbol a l'estat espanyol. A la Granollers dels anys seixanta i setanta del segle passat, era ben habitual la celebració multitudinària, al carrer, dels campionats guanyats per un club encimbellat a la glòria (una recopa d'Europa i, fins i tot... tres copes del Generalísimo!). El suport social era tan gran que el lema «Pit i collons!» aviat va quedar marcat en l'imaginari col·lectiu granollerí.

Un palau per a l'esport rei comarcal
Des del seu debut a la lliga espanyola, el BM Granollers ha figurat a la primera línia de l'handbol de Catalunya i enllà de l'Ebre. El comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 no va tenir cap dubte de convertir Granollers en la subseu d'handbol: un necessari reconeixement per a la ciutat que havia estat el bressol d'aquest esport a casa nostra. L'handbol tornava a posar Granollers i el Vallès Oriental al mapa del món. I, coses dels projectes faraònics inesborrables de l'olimpisme contemporani, el regal deixaria un llegat monumental: el Palau d'Esports, altrament conegut com l'Olímpic.

Obra titànica. Un pressupost de dotze milions d’euros de fa vint anys va fer realitat el símbol arquitectònic de l’esport granollerí. Foto: Pere Espaulella (Arxiu Municipal)

El Palau Olímpic és, sense cap mena de dubte, el projecte arquitectònic més gran que ha vist culminar la Granollers contemporània. Les obres, iniciades el 1989, van ascendir fins a gairebé dos mil milions de pessetes. Un aforament per quasi 6.000 espectadors i unes proporcions de colós que es manifesten en la visibilitat de l'edifici des de punts ben allunyats de la conurbació. L'estrena no fou per als Jocs Olímpics, sinó per un torneig internacional d'handbol i per l'inici de la temporada 1991-1992 d'un BM Granollers que aquells mesos vivia amb certa tristesa la marxa (a Barcelona i Madrid, respectivament) de dos dels seus més grans jugadors: Enric Masip i Mateo Garralda. L'estiu de 1992, amb la celebració de les Olimpíades, Granollers va flairar com mai l'aroma i la força de l'handbol, ara fitada des de tot el món que ens dirigia la seva mirada.

Una representació coral de la societat
Des que els grecs s'aplegaven a Olímpia a veure competir els seus atletes, des que els romans es trobaven en massa als amfiteatres de la glòria dels gladiadors i als circs de l'esplendor de les curses de quadrigues, l'esport ha estat el símbol que ha aplegat a tota la societat, sent considerat, per alguns filòsofs, un fort i indestructible constructe cultural. Ho ha fet, i ho fa, com una representació coral en la qual gent de tota edat, procedència i condició s'aplega entorn un centre de joc per ocupar el seu paper en aquest repartiment col·lectiu. La nostra entusiasta integració individual en una identitat col·lectiva.

Aquest paradigma explica com el binomi Granollers-handbol constitueix l'equació més clara i certa per explicar què és Granollers. Què és la Granollers moderna. No és en va que el BM Granollers, malgrat les dificultats que ha hagut de travessar en molts moments de la seva història (i que travessa), és un dels clubs amb una pedrera més sòlida, amb capacitat per nodrir l'entitat de nous i bons talents. Centenars de nanos han passat al llarg dels anys per les seves categories formatives i, malgrat el cert desarrelament que travessa una ciutat en permanent crisi d'identitat, centenars més ho seguiran fent. Perquè aquell blanc i blau (us sona...?) de la primera equipació (els colors des de fa setanta anys!) seguirà sent, per a molts granollerins i vallesans, un símbol de ciutat i una plasmació dels valors de la competició esportiva de base cívica.

Precedents de més de dos mil anys
Mirant pel retrovisor, guaitem com en la construcció d'aquest amfiteatre coral hi figura, indefectiblement, l'oci com a guspira d'invenció. De fet, l'handbol –o una forma molt primigènia i diferent anomenada harpastum– podia haver estat un dels jocs de pilota més antics de la història de la humanitat. Al segle passat es van redescobrir les restes d'una de les finques més espatarrants de l'Imperi romà del segle III: la vil·la del Casale, a Sicília. Una propietat de l'emperador Maximià, col·lega del poderós Dioclecià al capdavant de la tetrarquia. I entre les restes... un mosaic entre molts, acolorit i suggerent: dues dames romanes de casa (molt) bona, abillades amb un bikini de l'època, llançant-se una pilota de no gaire més dels 60 centímetres que té la pilota actual d'handbol. D'això, els romans en deien... harpastum. Un joc de pilota amb les mans. El jugaven els legionaris dels exèrcits imperials i les delicades dames de l'aristocràcia romana a les seves vil·les. A l'edat mitjana, la tradició no decaigué, i fou habitual en els jocs de la cort fins que, mica en mica, una pilota més grossa i rodolenca substituí progressivament els passis entre jugadors. Els viaranys del futbol!

El fil que uneix els legionaris romans passant-se la pilota amb els jugadors del Balonmano Granollers (i amb els que aquests dies de Mundial juguen a la ciutat) no és tan invisible com pugui semblar. La constant apunta en una direcció: el sentiment. La seva força, la força d'aquest sentiment, és la nostra virtut perquè, un cop més, en aquest Vallès on tot es magnifica, una pilota és capaç de crear una identitat per a tot un segle. El segle de l'handbol. I si no, que li preguntin als nanos (més dels que puguin semblar) que a Granollers encara responen que de grans volen ser... jugadors del BM Granollers.

Dos mil anys d'un moviment gràcil i de força a la vegada. Mosaic de l'harpastum romà, precedent de l'handbol, a la vil·la imperial de Maximià. Foto: UNESCO-Vil·la del Casale

 

Participació